La tercera conversa que porte al blog del Cronista de Gata és amb un matrimoni que té un ofici molt humà i gratificant. Fan teatre i son pallassos de professió, portant el somriure als xiquets i xiquetes dels hospitals valencians.
Paqui Noguera Puig va nàixer a Jesús Pobre i va passar tota la seua infantesa i joventut a Dénia. A l’institut ja apuntava maneres, formava part del grup de teatre. Després a l’any 1995, junt amb altres companys, va fundar Tarannà Teatre.
Jaume Costa i Soler, gater de naixença i de residencia actual com ara Paqui va entrar al món del teatre perquè li agradava. Es van conéixer fent teatre, són parella des de 1998 i es van casar al 2000.
En un dels cursets per a formar-se van conèixer la família de Payasospital i la seua ànima, Sergi Claramunt, fundador de la ONG. Els dos formen un duet gater meravellós en unió quan es “visten” de pallasos. Ells diuen: “No ens disfressem, ens vestim”. I es converteixen en “Pili Dora” i “Cápsulo”. “És el nostre vestit per a presentar-nos davant el nostre públic, que no està al circ, ni a un saló d’actes, sinó que està a un llit d’un hospital valencià”.
A la pandèmia del COVID van fer molts vídeos d’aventures dels dos, que van servir també per a passar-ho als hospitals. A Internet i a youtube encara es poden revisar.
Paqui ens conta que ella és enginyera informàtica, que treballava amb això, però el seu somni, la seua utopia pensava, era el teatre. Al final, la il·lusió es va tornar realitat. “Ara ja és la nostra professió i vivim del teatre”.
Els pregunte pel voler que li tenen a la professió: “és com una addicció, fas teatre, però ajudes a un menut i també als pares a soltar-se un poc la càrrega que tenen. A més, contínuament estan en formació: artística, mèdica, psicològica, tot el que fa falta per actuar davant una personeta malalta”. És tot un procés preparatori. “Però treballem molt amb improvisació, anem a parelles. És més ric, un fa de llest i l’altre de “menys llest”. És la filosofia de “Payasospital”.
Quina ha sigut l’actuació més difícil de fer? Parla Paqui: “Jo una vegada vaig estar amb un xiquet que s’apagava la seua vida, erem conscients, els pares ho van voler aixina. Et “vestixes” i dones tot el que tens”. “Moltes de les actuacions són gratificants, sobre tot quan els xiquets i xiquetes volen que tornes, els pares també”.
Els “castings” fets pels dos els van donar el passaport per a formar part de Payasospital: 2006 Paqui i 2007 Jaume, els dos es “vestixen”.
Viatges, actuacions, com distribuïu des de Gata la feina? “Dos o tres dies per setmana eixim cap a València, al Clínic, a la Fe o al Dr. Peset jo (diu Jaume), i jo a l’Hospital General d’Alacant (comenta Paqui)”. “Anem als hospitals públics, tenim un conveni amb Conselleria”. Diu Jaume: “Alguna vegada hem eixit a Catalunya o Mallorca, però en trobades nacionals de pallassos o d’intercanvis”.
Parlem de Payasospital i el recent premi de les arts escèniques a la solidaritat que vau rebre a nivell nacional a Cádiz. Ens va pillar per sorpresa i va ser una sensació molt gran. “Que la professió pense en uns pallassos, que consideren que el que estem fent és teatre, per a nosaltres és molt fort, molt important”. Jaume ressalta que “altres companys de professió valoren el nostre treball”.
Cal recalcar que Paqui, Jaume i els seus companys i companyes de Payasospital van rebre el passat 17 d’abril al teatre Falla de Cádiz el Premi Max de Teatre en la Modalitat de Caràcter Social, a l’associació fundada per Sergi Claramunt que actua en hospitals pediàtrics de la Comunitat Valenciana.
En tota l’entrevista es notava un aura de simpatia, bonhomia i sobre tot goig per fer aquesta feina que resulta tan commovedora, impressionant i necessària hui en dia.
FONTS: Fotos aportades per Paqui i Jaume. // Fotos de l’entrevista.
