CONVERSANT AMB...ANTONIO FORNÉS FUERTES (TONI EL ROS), UN GATER PLE DE VITALITAT I ÀNIMS. ALS SEUS 94 ANYS EL VEIEM SEMPRE AMB LA INSEPARABLE BICICLETA. SEMPRE ESTÀ PENDENT DE LA SEUA DONA PAQUITA AMB ELS TRES FILLS I DOS FILLES. Una de les seues aventures va ser el trajecte Gata-Alcanalí, on viu la filla, amb la bicicleta. És un llibre obert de la vida

Si la primera conversa la tenia amb la centenària Pepita Pons, hui parle amb un home singular, únic, irrepetible. Un gater de 94 anys, que el pròxim 19 de juliol farà 95. Dins d’ell s’amaga un cor ple de vitalitat, ànims i bonhomia. Antonio Fornés Fuertes el coneixen tots a Gata per Antonio "el Ros". Eixa figura menuda que veiem tots els dies a llom de la seua inseparable bicicleta contrasta amb la seua gran força de voluntat. Ell va a la caseta tots els dies i tothom el coneix, grans i menuts.

Ara estem a sa casa, al carrer Estació. Conversem amb un gran marit, que està pendent de la seua dona Paquita, i un gran pare, de tres fills, Vicent, Joan de Déu i Toni, i dos filles María Ángeles i Pepa, amb tots els seus nets i netes. La seua simpatia i fluidesa de paraula ens encisa i captiva per a poder enllestir la conversa. 

De la gran vitalitat que atresora ens diu amb humilitat: "sempre he sigut aixina". Es posa a contar com anava a escola dalt l’Ajuntament. "Vaig anar fins els tretze anys i després als catorze ja vaig entrar a la fàbrica (la que hui és Costa i Soler). Per la nit anava a escola de Don Benjamín. La pròxima feina va ser encarregat d’un depòsit de materials que hi havia al carrer La Bassa dos anys. L’any 1944 vaig entrar a la fàbrica d’artesania i vímet de Pons (Pepe Pons) i Monfort".

En este punt de la conversa i al parlar de la situació de la feina, s’emociona i reconeix que alguna vegada ho va passar mal. Ja tenia tres xiquets i es va quedar al carrer. Després va tornar a la fàbrica, ja amb la direcció del fill Juan Bautista Pons Leyda. Per a fer la feina de teixidor i muntador de mobles vaig estar tres mesos a Nova York. "Jo no volia anar perque tenia tres xiquets. Al final vaig anar. Li tenia por a volar. De Madrid a Nova York. I a la capital ens van vacunar, si no no entraves".

Als canvis urbans de Gata també fa referència Antonio, sobre tot a la zona pròxima a sa casa. Perque, casualitats de la vida, ell va nàixer al carrer "Boronat" (Teulada) i la seua infància la va passar al carrer Xaló, però anaven a jugar a l’estació. El guardaagulles, que després seria el seu sogre, els arreava perque tiravem pedres a la via i altres jocs, eren uns xiquets i sempre rodaven per l’estació. El carrer La Pau i cap al Passeig d’Alacant eren tot bancals i sols existien carrer Paet i el carrer Estació. Ens conta com es feia el transport cap al tren, amb el carro i el matxo del Tio Jaume el transportista". Diu del tren: "A la via morta deixaven els vagons per a omplir-ho de material de les fabriquetes".

Parlant dels seus primers anys de noviatge, apareix la seua dona Paquita i la xica que els ajuda i li fa companyia. S’acomiada el seu fill Vicent que ha vingut a ajudar-la. Antonio rep a la seua companya de vida amb un gran sonriure. És el voler de cada dia. Ella saluda i continuem la conversa. La televisió li ajuda a passar les hores. La xica la passejarà més tard.

La seua gran afició, trompetista de la banda

Músic i fervorós entusiasta de la banda, Antonio conta com va fer els primers passos a l’agrupació musical del poble. "Vaig anar a solfeig amb el meu parent Eduardo, al carrer Duquesa; vaig entrar a la banda amb el mestre Antonio Pedrós ("Lliberà"). El meu amic Eugenio ja tocava. Jo sempre he tocat la trompeta o el fliscorno".

Què sent quan ix una orquestra, una banda per la tele o la veus al natural?. "Jo m’emocione de seguida. No veus que sóc molt ploró. A la tele seguit seguit fan concerts. A veure la banda sempre vaig". Preparant els 150 anys de la banda, es van reunir tots els músics veterans. Toni recorda aquella trobada i diu: "Però, em vaig donar compte que jo era el més major de tots".

L’home de la bicicleta

Antonio no té carné de conduir, no ha tingut mai cotxe. "Sols he tingut una motocicleta Torrot, està a la caseta". Sens dubte, la bicicleta són part de les seues cames. Impressiona veure’l, sabent l’edat que té, i com la maneja. "He fet "tonteries" amb la bicicleta. La més grossa, un diumenge vaig anar a Alcalalí sense parar de Gata a casa la meua filla Pepa -la menuda-, pujant el portet de la Mariola. Es va asustar, però jo la vaig tranquilitzar. "Mira, estava a la caseta i he vingut cap ací..." Això va passar als seus 81 anys i després ho va tornar a repetir amb més edat.

Afició o necessitat, la bicicleta? Per necessitat no. Abans hi havia molt poques bicicletes. Ara són molt bones. "La primera bicicleta amb onze duros la vaig tindre. Van rifar una bicicleta, li va tocar a Adolfo "Bonifacia" i no la volia, i me la va vendre".

Anar aixina amb bicicleta o amb moto, de la meua quinta ja no en queden. Sols aniria el Moll. Els meus no volen que vaja: "Jo intente sempre anar bé. Sols vaig tindre un ensurt a les Valls i als pocs dies vaig tornar a agafar-la".

Amic de tots, al bar passa a fer-se el canariet. Quan Toni arriba a un bar, igual pren conversa amb els més majors, com als més joves. No li estranyen, ni ell estranya. És la seua filosofia. No cap dubte que és un llibre de la vida obert. Li agrada fer-se el canariet (absenta amb anís), com abans, com ara, com sempre...

Vida en família i popularitat

Diu Antonio que ha portat sempre una vida "normaleta" en casa. Casa, família, caseta i banda, quatre grans pilars en la vida. Però, no ha deixat mai d’eixir a pegar una volta. "Sóc més popular que un famós. Tots em coneixen". Em mostra molt orgullós el quadre on té tota la seua família. A una part, mare i pare amb els fills i filles. A una altra, ells amb tots els nets i netes. A una altra, tota la família.   

En resum, hem conegut un poc més a Toni "el Ros", l’home de la bicicleta.