ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 14é CONVITAT: ANTONIO MONFORT, UN GATER POLIFACÈTIC

TOTS EL CONEIXEU. ANTONIO DESTACA PER LA SEUA DIVERSITAT DE PAPERS EN LA VIDA DEL POBLE. GRAN AFICIONAT AL TEATRE, ACTOR, DIRECTOR D’ESCENA DEL MISTERI DE REIS. HOME AMB GRAN ESTIMA CAP A TOTS. PRIVILEGIAT DEL MONTGÓ. PROFESSIONALMENT TREBALLA A LA NAVIERA BALEÀRIA. DE SEMPRE AMB VIDA DE PARRÒQUIA, FINALMENT ES VA ORDENAR DIACA.

ACÍ TENIU LA SEUA APORTACIÓ. AGRAÏSC LA SEUA COL·LABORACIÓ:

Amb motiu del desé aniversari de blog del Cronista de Gata, vull presentar-vos aquesta foto, que crec és molt interessant per a compartir-la.

LA FOTO. La foto m’apassiona, pues parla per si sola d’una època ja prou llunyana, que molts joves de Gata no van conéixer.
Al contemplar aquesta imatge es pot observar que els carrers estaven encara de terra i sense asfaltar. És probable que la foto estiguera feta pels anys 62-63 del segle XX.

EL COTXE. El cotxe que es pot veure a la imatge era el de Don Julián que era l’alcalde de Gata i al mateix temps el metge. Per supost, a l’època es podia aparcar en qualsevol carrer i lloc de Gata, cosa que hui és impensable.

EL RELLOTGE. Podem veure l’hora que marca el rellotge, que més be pense que s’hauria detés. En aquells dies al rellotge havia que donar-li corda i era el sempre recordat Pepe el Policero l’encarregat d’eixa tasca, degut a que el rellotge sempre ha sigut de l’ajuntament.

LA FONT. Em qüestiona eixa font povila en mig de la plaça,  al no haver aigua potable en el poble, les dones anaven amb els seus cànters a per aigua tots els dies. Es podia veure el trasseg de dones amb el cànter en mà o baix del braç d’anada i tornada a casa.
Es de suposar que si aquesta font parlara tindria moltes coses que contar, entre jocs de xiquets, tertúlies de majors i tantes converses de joves i parelles que sobre ella s’han sentat.

LA TENDA. La tenda de la Datilera que té a la seua façana el cartell de La Casera, que en aquelles dates ja es reciclava, perque anaves a comprar una botella i tenies que tornar el casc o si no te’l cobraven.

LES PERSIANES. Les persianes de madera en les portes i balcons, en moltes cases s’utilitzaba el canyisset sustituïnt a la persiana.

EL CAMPANAR. Eixe campanar de tants anys, que possiblement quan es va fer aquesta foto, ni tan sols s’havia alçat la part superior on ara estan les campanes,  i molt menys on està la campana del rellotge.

LA FAÇANA DE L’ESGLÉSIA. A la façana es pot veure la garlanda/"guirnalda" de madera, de la que recorde bé es posaven les bombetes/"bombillas" per a il·luminar al Crist a la seua arribada al temple.

LA CASA ABADIA. Eixa casa que al veure-la endevine al mteix rector Don Vicente Llopis amb la seua sotana negra, amb aquella simpatia de la que sempre recorde, quan creuavem el carrer per anar a saludar-lo, amb salutació generosa de la seua mà que donava a besar.

LA PLAÇA. I la plaza sense asfalt, de terra i pedres, en la que els xiquets jugaven, aquel fang que tapava de roig i blanc de petjades/"pisadas" a les voreres/"aceras" que sempre s’embrutaven.

HUI. Hui, vint any passats ja del segle XXI, paga la pena veure aquesta imatge que confirma la nostra història trascorrida i que en ella descobrim com al passar els anys han canviat tantes coses omplint-nos de nostàlgia per a no oblidar mai d’on venim i a on anem, en un futur qu hui per hui ja no sabem calcular.

Des d'aquesta col·laboració, vull agrair a Miguel Vives tota la tasca i llavor d'aquests deu anys al servei de tot el poble i de tanta gent llunyana, que aprofitant aquest mijà se sent molt unida a Gata. Moltes gràcies i no et canses. Estem molt contents pel que fas.