ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 8ena CONVIDADA: DORA CASELLES, UNA MESTRA VALENTA I CONVENÇUDA

DE NOU, UNA ALTRA CONVIDADA. EN AQUEST CAS ÉS DORA CASELLES PEDRO. AMIGA DES DE BEN MENUTS, AL MEU PARÉIXER ÉS UNA MESTRA MOLT VALENTA I CONVENÇUDA. ELLA ENS ESCRIU EL QUE SEGUEIX: 

LA MEUA EXPERIÈNCIA DE FELICITAT

Quantes persones hem llegit en estos deu anys el blog del cronista i els seus comentaris de la història del nostre poble i els petits detalls del dia a dia? Un fum.

I ara va i em  demana alguna història de Gata inèdita. Pues… no sé…  massa coses podríem contar;  però crec que en les circumstàncies en les que estem és just fer un reconeixement als nostres majors.

Els meus pares ens van ensenyar a respectar-los, escoltar-los i cuidar-los.

 Quan jo era menuda les persones majors cuidaven unes de les altres i s’ajudaven davant les necessitats. Una imatge que em ve a la ment són les claus al pany de cada porta, podies entrar a les cases que volgueres, on sempre eres ben rebut. El poble era com una gran familia, s’educava tant al carrer com dins de casa, les persones majors es preocupaven i també renyaven els xiquets quan veien que estàven fent alguna malifeta ( després avisaven  els pares).

Al veïnat els nomenaven “tios” perquè eren de la familia, igual que els amics ( el tio Juanito, la tia Salvadora, la tia Pepica, el tio Antonio, el tio Toni, la tia Isabel,…) al igual que els amics dels pares ( el tio Antonio, la tia Rosa, el tio Vicente , La tia Pepita…) Els xiquets i les xiquetes estàvem segurs al carrer perquè tots cuidaven de nosaltres.

Quan m’he posat a buscar fotos antigues, m’he entropessat amb fotos dels meus iaios, ma uela Àngela que vivía amb nosaltres i els del Carrer Signes, el uelo Vicent i la uela Salvadora . Els majors eren un pilar fonamental de les famílies, i no perquè viviren de la seua pensió (mínima o inexistent). Els fills els ajudaven a sobreviure perquè els volien i els respectaven. Ells havien donat la vida pels fills i filles i era l’hora de cuidar d’ells. També ho feien amb els fadrins majors de la familia.

Un valor que tenien molt clar els nostres pares era el de respectar a les persones pel  qui  havien sigut,  per tot el que havien fet en la seua vida, pel que havien aportat a la família, a la societat, però sobretot pel qui eren. El valor de la persona no estava en el que feia o podía fer, sinò en  el ser persona.

Recorde,també amb molta nostàlgia, la unió que existía entre les persones en la meua infantesa; quan tots els estius anàvem a la caseta a la renda, a a escaldar, fer la pansa i arreplegar les ametles (quina picor!).

Veig com quan arribava el carro carregat de raïm, tots anàvem a descarregar, ens ajudàvem unes famílies a les altres. Igual que quan escaldàvem, quan plovia (qui acabava d’empilar i posava les veles enseguida anava a ajudar als altres), ens ajudavem a girar, a plegar… ens ajudàvem a tot, i també compartiem tot. Les casetes sempre estaven obertes. Com els cors de les persones.

Quan arribava la nit, tot el veïnat, ens ajuntavem a vetllar a una caseta , normalment la dels més majors. Ací, als Ecles, anàvem a la caseta del tio Toni i la tia Pepa, resàvem el rosari i després el tio Toni ens contaba algún conte als més menuts, ( La ueleta de la Tos) , comentaven un poc el dia i… a dormir que demà hem de matinar!

I sempre, quan s’acabava l’estiu, tot el veïnat anàvem per la nit a l’ermita i li feiem un Novenari al Santíssim Crist en acció de gràcies.

 Erem més pobres però… no hi havia tanques, tot era lliure. El sentiment d’unitat era molt més fort. El meu desig és que tot este mal que estem passant ens ajude a valorar el que és realment important i pugam ser més feliços.