CONVERSANT AMB LA CENTENÀRIA DE GATA PEPITA PONS SIGNES. Son pare era militar. Ella va nàixer a Sant Sebastià. Davant de l’Hostal hi havia un pou gran

Aprofitant el bon estar i la vespra de Rams, he volgut fer-li una visita i mantindre una conversa llarga i tranquil·la amb la centenària de Gata, PEPITA PONS SIGNES. Ella va arribar al segle de vida el passat dia 22 de desembre de 2022, quan els bombos de la loteria rodaven i eixien els numerets milionaris. Junt amb María Monfort, són les dos centenàries en vida del poble (María complirà 103 anys el 10 d’aquest mes).

Ens acompanya la seua filla Consuelo. Pepita té el cabet molt ben amoblat, com es diu, i recorda vivències amb la seua família. Respon perfectament a totes les preguntes. No sembla que haja sobrepassat el segle de vida. Son pare era militar i va ser destinat a Sant Sebastià. Allí va nàixer ella. Sa mare María no podia suportar el clima del nord "on sempre estava fent xirimiri", ens diu Pepita. I van destinar a son pare Pepe a València. Després ells van quedar a Gata i son pare va anar a Albacete. Relata algunes anècdotes de la guerra i com sa mare i les dos filles Vicenta i ella anaven a veure a son pare molt seguit. Sonaven les sirenes, elles s’amagaven a les cunetes de regar.

Pepita té ganes de mostrar-nos l’àlbum de fotos, de vivències, però ja el coneixia. Al final, em mostra una foto on estan els seus pares i els dos germans de son pare a la caseta de la partida del Tossalet. 

De la seua joventut, quan va arribar a Gata, recorda que li agradava fer els balls de les sarsueles, ella era la primera parella i portava un vestit verd. Actuant parlant no li agradava. Al cine del tio "Passetes" feien les sessions, com l’obra "Los Gavilanes".

Però que feia ella, que era la més alta i garbosa de les amigues, i les xiques gateres dels anys de postguerra?. "Passejavem per la Plaça Nova, a les cases jugaven al parxis, "el teatre i els balls els feien per distraure’ns".

Ens crida l’atenció com detalla la que ara és la Plaça d’Espanya. L’Hostal de dalt, del qual els propietaris són família d’ella, "tenia davant un pou gran i el carrer es deia carrer La Bassa perquè era una zona més humida.

Sa casa està front al carrer Sant Miquel. Ella recorda quan no hi havia cases a eixe carrer, sols estava la fàbrica de Pons i Monfort, també família del seu marit. Ara passa les hores mortes mirant el tràfec de la gent i dels cotxes de la general. Abans no hi havia ni cotxes.

"Com se li donen les noves tecnologies?" li qüestione. Coneix molt bé els mòbils i el telèfon fixe encara ho maneja perfectament. Continuament li telefona al seu fill Vicente que viu a València. Les dues filles, María José i Consuelo que ens acompanya viuen ací a Gata. Ella les té a prop. El seu arbre genealògic es completa amb tres nets i una neta, així com dos besnets i dos besnetes. Em recorda que una de les netes va "a l’Escoleta". I que els seus nets estan lluny perquè estan treballant. Està a l’aguait de tot i no perd detall.

Al respecte de la vida a Gata, segueix remarcant que ells no van passar fam a la postguerra. Inclús sa mare repartia sucre que enviava amb camions son pare des de Albacete als més necessitats del poble.

Del seu marit conta també anècdotes, que era de la quinta del biberó i dels més joves que van anar al front. De la seua família, descriu un dels seus parts amb Donya Pepita la comare, la recentment homenatjada amb el seu nom posat a la terrassa del Centre Social, i com tenia que atendre la professional a tres parts al mateix temps.

Es torba mirant qui passa i li crida l’atenció les parelles joves amb criatures. Juga a la loteria amb la xica de companyia i no veu per a res la tele. No coneix cap notícia actual ni tampoc li fa falta. No ix de casa i sols ho va fer per a vacunar-se de la COVID -va ser la tercera persona del poble en posar-se-la. Les cames li fallen i encara que pel matí camina un poc amb andador està sentada amb la seua cadira de rodes.

La seua longevitat podria explicar-se amb la seua família. La seua huela va arribar al segle de vida, ens diu, i una cosina va ser centenària fa uns anys a Gata. Ella està bé com està i les dos filles i el fill estan molt orgullosos de que encara tinga eixa lucidesa que atresora a la seua edat. Al pas del temps ens diu "cada dia que em lleve dic...un dia més que he viscut". "Fins que Déu vulga i deixe aquest món "y asunto concluído", remata.

Ha estat un goig i un plaer conversar amb aquesta dona centenària i agraïsc l’amabilitat que ha mostrat ella i la seua filla Consuelo per a dur a terme la conversa.

FONT: Fotos del dia del seu centenari on estan Pepita, les dos filles i el fill. / Foto del moment de l’entrevista feta per la seua filla Consuelo. / Foto del record arxiu (Pepita està al centre, passejant per l’actual Plaça Nova).