ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 3er CONVIDAT: JESÚS MONCHO, ESCRIPTOR GATER QUE VIU A L'ALACANTÍ

EL SEGüENT CONVIDAT DE L’ESPECIAL 10 ANIVERSARI NO NECESSITA QUASI PRESENTACIÓ. DE LA FAMÍLIA GATERA DELS MONCHO PASCUAL, JESÚS (GATA, 1948) VIU A L’ALACANTÍ. PROFESSOR JUBILAT ES AUTOR DE NOMBROSOS ARTICLES AL DIARI INFORMACIÓN I DE NOMBROSES OBRES. PREMI CIUTAT DE VALÈNCIA AMB L’OBRA "LA POLS I EL DESIG"; PREMI "VILA DE BENISSA" AMB "PORT DE L’EST" O PREMI VILA DE TEULADA AMB "REVENJA", ENTRE ALTRES. GATA APAREIX EN LES SEUES OBRES "LA CIUTAT TURÍSTICA DE HUI" O "ELS MEUS ORÍGENS: UNA SENDA D’EMOCIONS". ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT. TOT UN GOIG LLEGIR-LO:

GATA: LES SEPARACIONS

Estem en dies de reclusió. A casa, tancats, sense poder vore familiars i amics. Sense poder fer la faena habitual; possiblement amb teletreball o teleestudi. Així ve i així ho hem de prendre. És un factor invisible el que ho força. El que ens separa de tot allò que veníem fent i sent. I ens fa, o farà, canviar.

De moment, més que canvis, són grans trasbalsos. Dels que eixirem, clar! Com hem eixit de tants trasbalsos i de tantes separacions... Tota la vida, ens pensàvem, havíem desmondat i tallat raïm; havíem preparat el forn i la caldera, escampat canyissos de pansa al sequer, i, al tardet, després de dos grapats d’aigua a la cara i braços, ens asséiem en cadires de bova, a la fresca, a xarrar i descansar. I ens vam separar de tot això.

Un dia, diguem-ne, es va acabar. I, com en un gran trasbals, vam haver d’eixir, vam haver de reinventar-nos... La palma dels margallons podria aprofitar per a alguna cosa més. En féiem llata, ja veus!, i barxa i sombrero/barret. Els vam escampar per tota la geografia peninsular. Resulta que a la Xina, Filipines o Brasil els feien més barats. Què li farem! Ens vam haver de separar de la confecció de la llata i la barxa i el cabàs.

Però ens vam reinventar anant allà a portar eixes coses, o omplint el poble, com un gran basar, a la vista de tot el món que passava per eixa carretera nostra, que no té inici ni té final i ens lliga a la resta del món. Un bon dia es va acabar. Van fer un gran supercaminal que ens va traure la circulació, i ja no podien vore ni apreciar el nostre gran basar.

Ens havien separat, una vegada més, d’allò que veníem fent. I ens havíem de reinventar... Potser, si estem al centre d’una zona de moviment i turisme, podríem endinsar-nos en allò que diuen complements i servicis. I aquí estem. Per molt de trasbals o separació que hi haja. Com l’actual. Del que ens reeixirem. Gata, de tantes altres experiències, sap com fer-ho.

Jesús Moncho