Blogia
CRONISTA DE GATA DE GORGOS

CRONISTA

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 25é CONVITAT (segona etapa): MANUEL ROSELLÓ BEQUIO (MANOLO, EL DEL BAR CORDER), UN GRAN PROFESSIONAL I GRAN PERSONA

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 25é CONVITAT (segona etapa): MANUEL ROSELLÓ BEQUIO (MANOLO, EL DEL BAR CORDER), UN GRAN PROFESSIONAL I GRAN PERSONA

SI ELS DIC QUE EL CONVIDAT Nº 25 ÉS MANUEL ROSELLÓ BEQUIO TARDARIEN EN PENSAR-HO, PERÒ SI ELS DIC MANOLO, EL CAMBRER DEL BAR CORDER, DE SEGUIDA ELS VE AL CAP AL MANOLO DE TOTS CONEGUT, NO SOLS A GATA SINÒ PER TOT ARREU DE LA COMARCA I MÉS ENLLÀ. UN GRAN PROFESSIONAL I UNA GRAN PERSONA, QUE NO HE VOLGUT DEIXAR-LO PASSAR I MÉS EN ESTE TEMPS TAN COMPLICAT PER ALS PROFESSIONALS DE L’HOSTELERIA.

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT, BREU PERÒ MOLT REAL: 

 

"Quan Miguel em va escriure convidant-me a fer un petit escrit per al 10 Aniversari del seu blog, vaig pensar, i ara jo de què parle?
Que millor forma que començar felicitant-te per aquests 10 anys i agraïn-te el haver pensat amb mi.

Escrivint aquestes paraules, em venen tants records!

Un d’ells es quan de menut acompanyava a ma mare ’Al Prado’ a la matinada a comprar per la tenda que teníem a l’Arraval i després me’n anava a l’escola.
També em ve al cap quan pels tardets i els caps de setmana anava a treballar al ’Bar La Paz’.

I quan vaig acabar l’escola, vaig anar a treballar al ’Bar Chaparro’. Un any després, en el 1983 amb 15 anys, vaig començar a treballar fins ara a ’Ca Corder’.

Mai haguera pensat amb el temps que porte a Ca Corder que estaríem tant de temps parats. Hem de adonar-nos que ens ve un temps de canvis i ens hem de recolzar uns amb els altres."

Dir-vos que molts ànims a tots i prompte estarem altra vegada servint-vos la cervesseta, que ja en tinc gana!"
Moltes gràcies Miguel.
 Un abraç.

RESPOSTA A LA 18ena PREGUNTA, EL JOC DE LA HISTÒRIA DE GATA: canvi itinerari de processons

RESPOSTA A LA 18ena PREGUNTA, EL JOC DE LA HISTÒRIA DE GATA: canvi itinerari de processons

Una vegada he deixat que parlareu i expresareu les vostres respostes al respecte passem a la resposta de la 18ena pregunta del Joc de la Història de Gata. Sabeu que es tractava de les processons i el canvi del seu itinerari pels carrers de Gata:

18.1.- QUIN ANY VA SER? 1963.

18.2.- QUIN RECTOR ESTAVA A LA PARRÒQUIA?. Don Vicente Llopis Bertomeu.

18.3.- QUIN VA SER EL MOTIU? S’ajuntaven massa fidels al cantó que formen els carrers Sant Antoni, Duquessa d’Almodòvar i Moreres (A Casa Pàmpol) i es va allargar des del Pare Mulet, Bassa cap al carrer Xaló i Bisserot.

18.4.- DIGUEU ALGUN DELS CARRERS D’ABANS QUE PASSAVA I ARA JA NO PASSA. Carrer La Bassa (part d’avall), carrer Moreres.

18.5.- QUIN VA SER L’ITINERARI DEFINITIU I ACTUAL? carrers Bisbe Cervera, Teulada, Sol o Lluna (depén anys), Signes, Gómez Ferrer, Pare Mulet, La Bassa (part), Xaló, Bisserot, Sant Antoni (carrer i placeta) i Duquessa d’Almodóvar a Plaça Església.

FONT: Fotos arxiu processons antigues. Al facebook, observeu la del Corpus com va carrer La Bassa avall, encara amb l’antic itinerari. 

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 24ena CONVIDADA (segona etapa): ISABEL SIGNES SOLER, GATERA OPTOMETRISTA QUE VIU A CALP. ESTÉN TOTA LA SEUA SOLIDARITAT PEL MÓN A TRAVÉS DE VISIÓ SENSE FRONTERES

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 24ena CONVIDADA (segona etapa): ISABEL SIGNES SOLER, GATERA OPTOMETRISTA QUE VIU A CALP. ESTÉN TOTA LA SEUA SOLIDARITAT PEL MÓN A TRAVÉS DE VISIÓ SENSE FRONTERES

VAN ARRIBANT ELS TREBALLS I ARTICLES DELS CONVIDATS DE LA SEGONA ETAPA DE L’ESPECIAL X ANIVERSARI DEL BLOG DEL CRONISTA DE GATA.

ISABEL SIGNES SOLER ÉS UNA DONA VALENTA, SOLIDÀRIA. OPTOMETRISTA VIU A CALP ON TÉ DOS ÒPTIQUES. FUNDADORA DEL PROJECTE "VISIÓ SENSE FRONTERES" ES DEDICA A PREVINDRE LA CEGUERA ALS MÉS NECESSITATS D’ALTRES MÓNS. AL SEU ESCRIT MESCLA ENYORANCES GATERES I PROJECTES REIALS.

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT. GAUDIU D’ELL: 

Per començar, agrair a Miguel la invitació a participar en aquest espai on ha participat tanta gent extraordinària del nostre poble. El primer que vaig fer al rebre la invitació va ser vorer que han escrit el altres convidats. I de seguida es van barrejar les emocions amb els records.

Eixes nits d’estiu a la caseta, amb Dora i els seus germans.  Son pare, el tio Vicent, posava una màrfega baix del riu-rau i ens deixaven la pell fent volantins a la llum del cresol. L’olor de la caldera bullint a punt de començar a escaldar de bon matí. El sequer ple de pansa… Eixos pasdobles els dies de festa amb Domingo, company de la banda. Quantes nits d’assaig i de vivències. Van ser anys molt bonics.

Vaig trobar també a Toni Monfort i a Josep Ginestar, dos persones molt importants en el meu camí.  Amb Toni vaig compartir bons moments a l’església i vaig aprendre molt.  Josep hem va donar suport per a constituir l’associació que els dos, junt al meu germà Jose Signes, vam fundar l’ any 1999, “Visió sense Fronteres (VSF)”.  VSF és dedica a la prevenció de la ceguera evitable per les dos causes més importants, les cataractes i la falta d’ulleres. Vam començar a Anantapur (Índia) on Vicent Ferrer tenia la seua fundació.  Després a Marroc, i d’ací a Moçambic, on el pare Vicent Berenguer ens va obrir sa casa.

Han sigut més de 90 projectes per tot el món, Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud… Pel camí vaig conèixer a Amma, un mahatma, o anima gran de l’Índia que és el pilar i centre de la meua vida. He tingut la sort de viatjar de gira amb Ella durant diversos anys per tota Europa, Estats Units i Canadà.

Treballe com optometrista a Calp on tinc dos òptiques.  I després de traure el doctorat vaig començar a donar classes a la Universitat de València on estic de professora associada.  Com afició,  done classes de ioga a Calp on he montat el meu propi centre.

Però sempre torne a Gata, i cada vegada que veig el Montgó pense: “ja sóc a casa”. L’olor a terra mullada, vorer com broten els ceps, la boira dalt de montgò i la lluna plena… les faves sacsades amb fenoll…(per cert, el meu home que és alemà em diu “no sé cómo puedes comer habas todos los días” i jo li dic que cal aprofitar que ara es la temporada i que no n´hi han tot  any). No hi ha cap lloc com la nostra terra, i cegueu-me que el món és molt gran.

Estem vivint una situació molt especial. En les nostres mans està com viure-ho.  Aprofitem el silenci exterior per a connectar amb el silenci interior. És des d’aquest silenci interior d´on brota la cosa més pura que tots portem dins. Diu Yolande Duran que “és el pensament de que el que passa hauria de ser diferent del que és, el que ens fa patir. Ací resideix el nostre poder, en el canvi d’actitud. Si desplacem la nostra actitud de la queixa a l’acceptació, podrem fer front a tot el que la vida ens porte. Que este silenci ens aprope a la família i a tornar a valorar les coses més senzilles.  (Per cert, ma mare ja ha fet un tapet de punt de ganxo per a la taula del menjador des que estem confinats, i demà comença el segon).

I, donat l’èxit d’aquest blog, no voldria deixar passar l’oportunitat de demanar-vos perdó. Perdó si he ofès a algú amb les meues paraules o accions ara i al llarg de la meua vida.  No era la meua intenció.  Ha sigut el fruit de la meua ignorància. Perdó.

I per acabar, vos desitge molta salut física i pau interior.  Ara, és l’únic moment que tenim, aprofitem-ho vivint plenament.

ISABEL SIGNES SOLER

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 23ena CONVIDADA (2ªetapa): MARÍA ROSA MULET GRIMALT, MESTRA D'INFANTIL, LOGOPEDA, ESCRIPTORA,...GRAN PERSONA

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 23ena CONVIDADA (2ªetapa): MARÍA ROSA MULET GRIMALT, MESTRA D'INFANTIL, LOGOPEDA, ESCRIPTORA,...GRAN PERSONA

COMENCE LA SEGONA ETAPA DE L’ESPECIAL X ANIVERSARI DEL BLOG AMB UNA CONVIDADA (LA 23ª) MOLT ESPECIAL. UNA TRAJECTÒRIA MOLT EXEMPLAR. MESTRA, LOGOPEDA, PUERICULTORA, NATURÒPATA, DIPLOMADA EN CONTROL MENTAL I EN BIONERGÈTICA...I MÉS COSES. PERÒ PER A MI ÉS UNA GRAN PERSONETA. LA CONEC DES DE FA MOLT DE TEMPS I AMB GRAN RESPECTE. ÉS MARÍA ROSA MULET GRIMALT. DOS LLIBRES MOSTREN LA SEUA BARREJA PROFESSIONAL I PERSONAL: "L’ESCOLA PONTECIADORA DEL CREIXEMENT HUMÀ INTEGRAL" I "T’HE TROBAT PRINCESA".

PAREM ATENCIÓ AL QUE ENS DIU AL SEU ESCRIT: 

Miguel, portes a la sang la recerca, el recollir i estudiar informació, així és i així ha segut sempre des de que et conec. I d’això fa tants anys!. Molta gent ens perguem buscant el nostre lloc, el nostre objectiu a la vida. Miguel, crec sincerament que tu l’has trobat: cronista del teu poble. Quan m’has proposat aportar el meu minúscul granet d’arena a la teua tasca, m’he sentit molt honorada. Gràcies Miguel.

Gata és un poble d’avencs, s’ha dit sempre a ma casa.

De menuda sentia al meu avi Carlos, contar la història de l‘avenc que hi havia allí a la caseta, per suposat mai ens va deixar entrar als xiquets, però quasi ens la coneixíem de pam a pam a través dels seus relats. L’entrada estava al sequer, estreta, pot ser massa llarga, però si tenies paciència arribaves a la gran estança, ampla i fresca, com deia l’avi, tan gran com una casa, el sostre quasi impossible de veure per la fosca i com de llunyà estava.  Allí podria viure molta gent si fera falta  -ens deia…, tambè ens contava que aquell avenc continuava per estretes galeries, forats i clevills que mai havia sentit  l’instint d’explorar.

D’ací enllaçava amb històries de gent que havia viscut la guerra amagats sota terra, en alguns avencs que, segons ell, amb “el seu avenc” es comunicaven, unint en les profunditats les nostres terres. I sempre rematava dient:

“…El nostre és un poble difícil, d’extrems, la llavor que creix ací és forta, de secà, l’aigua va per baix, de vegades ens fa l’ullet però de seguida se’n va. Som gent diferent, llençats, ens fem prompte als canvis i no ens importa perseguir somnis, inclús si ens allunyen de la llar. I açò és perquè estem assentats sobre el buit  i en el buit tot cap…”          

Sóc de Gata, vinc de gent que no té por als canvis perquè els canvis ens fan créixer, ser qui som i aprendre.

Recorde com vaig presentar la meua conferència en un congrés sobre Fibromiàlgia i Fatiga Crònica, el seu títol deia, “La Fibromiàlgia, una proposta de canvi”, resumint molt, molt, venia a dir: “…Quan el cos et parla amb dolor, eixe no és el camí, quan la cosa no roda i aleshores tot es trenca sota els teus peus, arriba un moment en el que no hi ha tornada enrere si vols seguir; estàs davant d’una gran proposta de canvi. Aleshores, igual que ho fa un navegador de nova tecnologia, t’has de replantejar la ruta, per on anaves no és correcte, has de replantejar-te el camí fins al teu destí”.

En aquest moment el món ens diu: “Aquest no és el camí”

El que estem vivint en aquests moments a la Terra és, simplement, una proposta de canvi .

Per a la meua gent, aquesta gent del meu poble, recolzada en els avencs, amb  el buit com a llenç, el repte està servit, cal anar a per ell!

ESTEM DAVANT D’UNA GRAN PROPOSTA DE CANVI.

ACCEPTEM EL REPTE!!!!

MARÍA ROSA MULET GRIMALT

RESUM DEL ESPECIAL 10 ANIVERSARI QUE SEGUEIX OBERT TOT EL MES. PUBLICACIÓ DE LES FOTOGRAFIES D’ABANS DELS CONVIDATS

RESUM DEL ESPECIAL 10 ANIVERSARI QUE SEGUEIX OBERT TOT EL MES. PUBLICACIÓ DE LES FOTOGRAFIES D’ABANS DELS CONVIDATS

Deixat un temps de tres dies i després d’aquest primera etapa de les 22 col·laboracions dels gaters o gent relacionada amb el nostre poble, per celebrar el desé aniversari del blog CRONISTA DE GATA, no tinc paraules per AGRAÏR A TOTES I TOTS ELS COL·LABORADORS haver fetes d’ells les págines en aquests dies passats, contribuïnt també a passar millor aquest confinament que estem patint. 

Degut a l’èxit obtés no es tanca el capítol ací, sino que segueix obert a continuar amb les col·laboracions al llarg de tot el mes d’abril i potser és perllongue més a maig.

Amb les 22 col·laboracions els convidats han aportat moltes fotografies, que cal recuperar per a la sèrie de Fotografies Antigues. Algunes ja van ser publicades, altres eren inèdites. Per això, a partir de hui mateix  i seguint l’ordre dels convidats, aniré pujant-les cada una amb la seua explicació.

Per acabar, ací teniu els enllaços dels 22 convidats i convidades, per ara, per si heu perdut el fil i no els heu llegit tots, que tenen uns escrits molt interessants.

1.- FRANCESC MULET I RUÍS. 2.- ROSA MARÍA FRANCO GREÑO. 3.- JESÚS MONCHO. 4.- ANA ESCORTELL TUR. 5.- PEPE MENGUAL6.- VICEN MULET. 7.- VICENT SIGNES SIGNES. 8.- DORA CASELLES. 9.- JUAN PABLO SIGNES. 10.- MARÍA ROSA MONSERRAT. 11.- TONI SIGNES. 12.- JOSÉ MANUEL MONTILLA. 13.- SOR ROSITA SOLER SIGNES. 14.- ANTONIO MONFORT. 15.- ROSA MARÍA PEDRO SIGNES. 16.- ANDRÉS PÉREZ COBA. 17.- FÁTIMA LOZANO CORTEGOSO. 18.- PACO PONS SALVADOR. 19.- CARMEN RODRÍGUEZ. 20.- JOSEP GINESTAR. 21.- PEP SIGNES FORNÉS. 22.- DOMINGO GRIMALT CASAS.

FONTS: Fotos de convidats col·laboradors aportats per ells mateixa.

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 22é CONVIDAT: DOMINGO GRIMALT CASAS, MÚSIC, AMANT DELS ESPORTS I LES TRADICIONS GATERES

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 22é CONVIDAT: DOMINGO GRIMALT CASAS, MÚSIC, AMANT DELS ESPORTS I LES TRADICIONS GATERES

UN NOU INVITAT DE TOTS CONEGUT. DOMINGO GRIMALT CASAS, HOME POLIFACÈTIC. MÚSIC DE LA BANDA MOLTS ANYS, VA SER PRESIDENT DE LA PENYA BARCELONISTA DE GATA, AMANT DELS ESPORTS I TRADICIONS GATERES

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT: 

En primer lloc, donar les gràcies a Miguel Vives per brindar-me este espai amb motiu del seu desé aniversari com a cronista de Gata.  Des del mateix moment de la invitació em va vindre al pensament el llibre de Jesús Moncho "Els meus orígens", que m’evocava bona part de les emocions viscudes al llarg del meu temps.

Una de les primeres emocions va ser vore els meus pares el primer dia que entrava a formar part de la Banda de Música, on vaig poder compartir tantes estones agradables amb el ti Porró, Jaime Galulo, Pepe el del Bombo, Parrí, i tants altres; allí passe 25 anys de la meua vida, meravellosos.

En eixa dècada dels setanta, el Gorgos presenta el primer equip infantil de futbol,  tenint en compte que abans només hi havia primer equip i juvenils.  Ens apuntem alguns jugadors per a participar en campionats contra equips de la comarca i vam deixar el nom del Gorgos molt alt.

Una altra afició que no podia faltar era la pilota valenciana. Entrar al trinquet i vore com el tio Emilio i Celestino ens tractaven amb aquell afecte i ens cedien les instal·lacions perquè poguérem jugar tots els dies (sempre que no es jugara partida de professionals), era molt gratificant. Encara entre al trinquet i em ve a la ment tota eixa gent que ja no està, com el meu tio Carlos, Vicente Sereno, Pepet del Tossalet o Miguel de Chiuaua, i tants altres més. Va ser una experiència que em va enriquir molt.

I com no!, les Festes del Crist. Era un enamorat dels bous al carre; em corria tots els pobles de la comarca per a vore’ls. Aquelles vesprades, quan feien els bous meitat a la Tarraval i l’altra meitat al centre del poble, encara se’n recordarà la gent com cada colla d’amics tenia la seua reixa on refugiar-se del bou, o el típic carro que es posava enmig dels carrers, fins que arribava l’hora de la cervesa a ca Corder, o ca Martí, ca Chaparro o ca Mico, on es trencava la monotonia de tota la vesprada.

El dia del Crist, moments abans de la processó, quan el baixaven de l’altar sempre complint la tradició de ser el capellà fill de Gata, aprofitàvem l’ocasió per a besar-li els peus abans de posar-lo en les andes. Encara me’n recorde d’una veïna de Pego que sempre li posava un collaret de gesmiler als peus del Crist. Esta imatge se’m va quedar gravada fins que la dona va deixar de posar-lo; mai més es va saber el motiu pel qual ho feia.

Quan arribava el Crist a l’ermita, don Sebastià, el capellà, ens donava l’entrada per a interpretar els gojos al Santíssim, i quan acabava s’encarregava de cridar "Visca el Santíssim Crist Gloriós del Calvari".

Al 1989 em vaig casar a Xàbia, un poble acollidor, que per cert tots els amics de la quadrilla són gaters casats a Xàbia, "El boom del Caragol". Els meus fills han seguit les meues aficions, el xicon el futbol i la xicona la música.

Amb el pas dels anys ja van vindre les responsabilitats, vaig estar huit anys com a President de la Penya Barcelonista de Gata, on arribem a aconseguir els quatre-cents socis, una associació amb un fort arrelament al poble. Fent viatges, presentacions de llibres, conferències i actes públics com el Berenaret de Pasqua i col·laborant amb totes l’entitats locals.

I com no, també la política, on vaig ser en les llistes d’UPV, després Bloc Nacionalista.

I per a finalitzar, l’empresa "Signes Grimalt", en què porte treballant quaranta anys de la meua vida, participant en totes la fires més importants d´Europa on he aprés una assignatura que no es dona en la Universitat que és la mundologia, el dia dia.

Esta és la història, com podria haver sigut la d’un altre jove de Gata, intensa i plena. Agraït a tots.

DOMINGO GRIMALT CASAS 

                                         

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 21é CONVITAT: PEP SIGNES FORNÉS (PEP PALERES), UN GRAN ESPORTISTA I MONITOR LOCAL

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 21é CONVITAT: PEP SIGNES FORNÉS (PEP PALERES), UN GRAN ESPORTISTA I MONITOR LOCAL

EL SEGüENT CONVIDAT DEL 10 ANIVERSARI ÉS PEP SIGNES PEDRÓS, MÉS CONEGUT COM PEP PALERES. HOME D'ESPORT. COORDINADOR D'ESPORTS DE L'AJUNTAMENT DE GATA, ENS PARLA DEL TEMPS QUE ENS TOCA ARA VIURE I EL RELACIONA AMB L'ESPORT.

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT: 

Agraïr-te en primer lloc tota la tasca que fas i que m´hages tingut en compte per parlar del esport local.

Durant la meua infància vaig compaginar dos esports, fet que em va permitir adquirir diversos hàbits i patrons i que l’esport es convertira amb una passió, al que van contribuïr els meus primers entrenadors. Un d´ells  va ser Manolo “el policero” del qual pense que gràcies a ell Gata té una “salut futbolística” molt bona. L’altre entrenador és Antonio “l´escolà”, clar exemple de constància. Passen els anys i continua igual que el primer dia fomentant el seu esport i transmetent els valors que comporta a les noves generacions.

Ells em van fer veure que l´esport era necessari per viure convertint-ho amb la meua professió, fet que fa que no concebisca la meua vida sense ell.

L’esport local segons com ho mires pot haver passat per alts i baixos, possiblement degut a canvis i tendències. A dia de hui el poble té una oferta on hi ha escoles de: futbol, bàsquet, tenis, pàdel, pilota, gimnàstica rítmica, volei, ballet, gimnàstica de manteniment, gimnàstica gent gran, karate, escacs o atletisme. Campus multiesport en pasqua i estiu. Natació i aquagim en estiu. També alberga una quantitat de clubs i associacions, els quals al llarg de l’any intenten aportar al poble una sèrie d’esdeveniments per a que  els habitants puguen gaudir tant com a espectador o participant directament realitzant l’activitat. Aquestos són el motor, recolzats per les institucions, ells deuen ser els protagonistes de l’oferta, on el públic puga escollir.

A dia de hui amb la situació actual que vivim l’esport també és un dels damnificats com molts altres sectors. He de dir que els primers dos dies pensava que era una broma o un somni. Però no. Ens hem tingut que replantejar part de la temporada, però encara està tot en l’aire a l´espera de les decisions que prendran des del Govern, Generalitat i federacions pertinents. 

Estem en una incertesa: quan es reprendran les activitats, entrenaments? S’acabaran les competicions?

Tot açò ens ha vingut de nou a tots i cal ser comprensius. Ens adaptarem en la mesura del possible.

Aconselle a tot el món, que encara que no tinguem l’esport reglat, cal portar una vida dinàmica com abans ho feiem, amb hàbits saludables: des de l’alimentació,( intentant no excedir-nos, pel fet que som un país al cap davant de l’obesitat infantil, i amb aquest contratemps encara es pot accentuar més)  fins l’activitat física. Cal continuar fent uns 5 dies a la setmana de 20 a 40 minuts, una activitat que no siga compromesa i ens done eixa segregació d’endorfines que tant ens fan falta en esta situació d’alarma. El que no deguem fer és començar a fer exercici de manera desmesurada, ja que la gent que no té un hàbit li pot ser contraproduent i fins i tot arribar a ser lesiu.

L’esport és igual d’important ara que era abans i serà en el futur. No dubte en que ens ajudarà a tindre una bona salut. I sé que gràcies aquest contratemps molts començaran a fer rutines d’exercici físic on seria molt interessant que les adquiriren com un hàbit i ja els mantingueren de per vida.

A totes i tots, cuideu-se!

Jo estic contant les hores per anar a córrer al Serrellars.

PEP SIGNES FORNÉS

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA: 20é CONVIDAT. JOSEP GINESTAR, ARTISTA I MESTRE DE PLÀSTICA, ÀNIMA DE LA MOSTRA ART AL VENT

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA: 20é CONVIDAT. JOSEP GINESTAR, ARTISTA I MESTRE DE PLÀSTICA, ÀNIMA DE LA MOSTRA ART AL VENT

PARLAR DE GINESTAR ÉS PARLAR D’ART I DE PLÀSTICA. PROFESSOR DE L’ESCOLA EXPERIMENTAL "ANTONI VIVES" DE GATA QUE ABRAÇA TOTA LA COMARCA ÉS L’ÀNIMA DEL PROJECTE JA CONSOLIDAT DE L’ESTIU A GATA "ART AL CARRER"

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT PER AQUEST ESPECIAL: 

Agraïsc molt a Miguel per l'oportunitat que em dona de poder expressar-me, espere estar a l'altura dels que ho han fet abans de mi. De menut abans de pujar l’escalinata de pedra que et duia a l'escola tenies que creuar l’esplanada de l’antic camp de futbol. Era gran, polsosa i a mi m’encisava tota aquella superfície sense herbes i resseca.

A ma dreta al fons encara hi havia bancals amb oliveres, al “recreo” feia carreteres i casetes amb pedres i teulades d’herba, perquè allò de córrer darrere un baló no mai li he trobat la gràcia. Lafoto és del curs 64-65. Els carrers de tot el poble també eren de terra i a mi tot aquell mon polsós, senzill i silenciós em fascinava. Darrere les escoles començava un camí al qual em vaig aficionar de xiquet, es el camí que fent giragonses aplega a la Font de la Mata. La de voltes que vaig anar¡¡.

Passats els anys el gustet continuava, la vida em va dur a França i a Caselles a diferents llocs d'ací i d’allà però també li agradava eixe camí que empràvem inexcusablement cada volta que ens reuníem al poble.

Una de les fotos que adjunte és una obra feta a Xàbia que li vaig dedicar a eixe camí, a baix de cada bombeta hi havia una imatge d’un fragment d’ell. Amb el camí varen vindre també altres emocions lligades a la terra, als seus diferents colors, i als paisatges secs. Les Valls o Quadros no em deien tant com els Gorgos o Planisses.

Amb els anys he pogut realitzar obres amb eixes terres, com la imatge circular feta amb escriptura de terra de Gata realitzada a la sala del ministeri de cultura marroquí a Rabat. El text és del més gran místic que ha donat l'Islam, Ibn Arabi que va nàixer a Murcia.

L’altra imatge amb forma de catifa berber del Marroc, està totalment realitzada amb diferents terres de Gata i està lligada a vivències viscudes de la ma de l’associació Altair: cooperación internacional amb la qual treballe al desert marroquí. De menut també em meravellava la imatge dels cobertors penjats dels balcons be els de punt de ganxo, be els de diferents colors de tela de “domàs”.

Passats els anys, la vida i l’atzar m’han permès establir contactes i complicitats amb molta gent per a poder entre tots renovar eixa imatge portant-la cap a la modernitat i internacionalitzant-la a través d´Art al Vent que ha acabat sent, una de les imatges turístiques i identitàries de Gata.

No voldria acomiadar-me sense donar ànims en este temps que ens ompli d’incerteses i pors és cert això, però que també ho és que porta també la possibilitat per a reflexionar si te sentit continuar duent un model de vida com el que tenim.

Vull felicitar a Miguel Vives per l’extraordinària tasca que està duent a terme a través del seu Blog, feina tan necessària com silenciosa i que quedarà com a memòria de la comunitat.

JOSEP PEDRÓS I GINESTAR

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA: 19ena CONVIDADA. CARMEN RODRÍGUEZ, VÍUDA DE VICENTE BORONAT, FILL D’EMIGRANT GATER QUE VA MARXAR A ARGENTINA

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA: 19ena CONVIDADA. CARMEN RODRÍGUEZ, VÍUDA DE VICENTE BORONAT, FILL D’EMIGRANT GATER QUE VA MARXAR A ARGENTINA

UNA NOVA CONVIDADA. EN AQUESTA OCASIÓ ES TRACTA DE CARMEN GRACIELA RODRÍGUEZ DE BORONAT, VIUDA DE VICENTE BORONAT, un dels FILLS DE L’EMIGRANT GATER QUICO BORONAT BORONAT. VIU A L’ARGENTINA, PERÒ MANTÉ ELS CONTACTES AMB GATA I AMB LA RESTA DE LA FAMÍLIA, TAMBÉ ESPANYOLA

ACÍ VOS DEIXE DOS PARTS, EL SEU TESTIMONI I LA HISTÒRIA DEL SEU SOGRE EL TIO QUICO, GATER EMIGRAT A ARGENTINA:

TESTIMONI DE CARMEN:

Soy Carmen Graciela Rodríguez Narváez de Boronat. Mi esposo ya fallecido era Vicente Boronat Riera. Vivo en Fernández un pueblo de Santiago del Estero (Argentina). Tengo dos hijos y cinco nietos. Tengo parte de la familia en España, por mis padres españoles y por mis suegros, que eran ambos de Gata de Gorgos. Son Cirugeda Boronat, Boronat Signes y Mulet Boronat. Graciass al Cronista de Gata de Gorgos, Miguel Vives Signes, puedo estar al tanto y al día de lo que pasa en Gata. 

CARMEN GRACIELA RODRÍGUEZ

EL TIO QUICO (FRANCISCO BORONAT)

Nascut el 16 d’abril de 1910, Quico era veí de Gata. Just ahir hi hauria complit 110 anys. Tenia un germà Vicente (pare de Jaume, propietari del restaurant i Hotel Avenida, i del recordat Jaume) i dues germanes, de noms Rosario (mare de Primitivo i Mari Cirugeda) i María (mare de Vicente i Maruja Mulet).

L’any 1927 emigrà a Argentina, a la província de San Juan. Es dedica a les feines del camp i allí va formar una família amb la seua dona María Riera. Van tindre cinc fills (María, Amparo, Vicente, José i Rosario. L’any 1956 canvià de vivenda i continuà la seua vida a santiago del Estero. Ahí va ser on va plantar vinyes i va construir una bodega, com es veu a una de les fotografies. Quico sempre parlava amb molt de goig i entusiasme del seu poble d’origen, de la seua gent i els seus costums. La prova és que tres vegades va visitar el seu poble de naixença, en 1950, 1980 i 1989.

Quico va morir el 26 d’octubre de 1996. Després van faltar quatre dels seus fills. Actualment queden vius una filla, dos nores i tretze néts. La seua nora Carmen, la que és la protagonista junt amb Quico d’aquest article, va visitar Gata en 1993 i va tornar al 2018. Li va agradar molt el poble i va estar molt contenta.

EMPREMPTA GATERA DEL TIO QUICO

El Tio Quico va ser un dels principals impulsors del trinquet a San Juan a l’Argentina i va conéixer a un sabater d’Elx que va intentar fer les pilotes de vaqueta, però al no aclarir-se les van tindre que comprar d’ací. També a la seua bodega li va posar "Cauvells". A la seua última visita a Gata, el seu nebot Primitivo li va dedicar i batejar un colom amb el nom de "Gaucho". El colom va resultar ser tot un "crac" i va fer renom a Gata i comarca.

Aquest és el resum de la vida del Tio Quico que va marxar a Argentina.

Coordinació de tota la informació Primitivo Cirugeda. Aportació de fotos del facebook Carmen Rodríguez.

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 18é CONVIDAT: PACO PONS SALVADOR, UN GATER PORTANT L'EMPRESA FAMILIAR (POINT) A MIAMI

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 18é CONVIDAT: PACO PONS SALVADOR, UN GATER PORTANT L'EMPRESA FAMILIAR (POINT) A MIAMI

PACO PONS SALVADOR PERTANY A LA QUARTA GENERACIÓ DE L’EMPRESA FAMILIAR ENGUANY CENTENÀRIA DE POINT. FA CINC ANYS QUE VIU A MIAMI I COMPARTIX LA SEUA AVENTURA AMB LA SEUA NÚVIA VANESA. EN ESTES PASQÜES NO POT FALTAR-LOS EL BERENARET DE PASQUA

ACÍ TENIU LA SEUA PARTICIPACIÓ:

Enhorabona Miguel per aquests 10 anys acostant-nos l’actualitat del poble. Nosaltres, en POINT, enguany també estem d’enhorabona al celebrar el nostre 100 aniversari, en uns quants anys més ja ens agafes.

Personalment vull agrair-te la gran tasca que amb el teu blog desenvolupes. Per als que estem fora és una manera d’estar més prop de casa. Per molts més!.

Com alguns sabeu, estic vivint en Miami des de fa 5 anys i mig ja...com passa el temps!. Me’n vaig vindre cap ací tot sol per ampliar fronteres i mercat per a la empresa familiar, i al cap de 2 anys se’n va vindre a compartir l’aventura amb mi Vanesa.

Qui ens coneix sap que sempre hem trobat a faltar la terreta...com no! Així i tot, per sort, hem pogut fer acte de presència quasi tots els nadals i pràcticament totes les festes patronals, però sempre hi havia una data que no podíem estar: Pasqua.

Tots eixos dinars amb els amics, cervesetes al Kiros, el dinar al carrer, el dia del Berenaret i vesprades de “jaleo” que, any rere any, teníem que perdre’ns. Per desgràcia, enguany ens han obligat a tots a tancar-nos a casa. Però aquest confinament ens ha permès treure el millor a cadascú de nosaltres, i en el nostre cas, fer experiments a la cuina – com a quasi tots, no?.

Hem fet pa, coques, arrossos variats... però el que tocava hui era Berenaret de Pasqua, fent honor a les dates a les que estem. Per suposat, ens ha faltat l’embotit gatero, però amb el que teníem i bona cosa de fam... boníssim! He de dir que a Vane li ha eixit de 10!.

No ens queda altra que continuar a casa fins que el temporal amaine. Però quan ho faça, no tindrem prou dies per ajuntar-nos amb tota la família i amics i recuperar tots eixos “ratets”. Salut i molts ànims!

PACO PONS SALVADOR

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 17ena CONVIDADA: FÁTIMA LOZANO CORTEGOSO, UNA JOVE GATERA QUE VIU A MÈXIC

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 17ena CONVIDADA: FÁTIMA LOZANO CORTEGOSO, UNA JOVE GATERA QUE VIU A MÈXIC
LA SEGÜENT PARTICIPANT EN L’ESPECIAL DEL X ANIVERSARI ÉS UNA XICA GATERA, QUE HA FET ARRELS A MÈXIC. ELS SEUS AVIS JA VAN SER IMMIGRANTS I ELLA VIU DES DE FA 11 ANYS A L’ALTRA PART. SEMPRE QUE POT TORNA A LA SEUA VOLGUDA GATA.
 
ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT:

Hola a tots!!! Sòc Fátima i sóc Gatera. El que molta gent no sap és per qué ho sóc!!!

Jo sóc Gatera gràcies als meus uelos "Marcial i María" que vivien a Cadiz i treballaven allà per a una fàbrica de cabassets gatera. Al tancar allí la fàbrica, van tenir l’oferiment de treballar a la fàbrica de Gata i es van traslladar. Ells van migrar i passats els anys també jo...

Des de fa ja 11 anys que el meu home i jo vivim a Mèxic, un pais amb molts contrastos i bona gent que ens vol!!!
En aquests 11 anys, he treballat amb una dermatòloga fent diversos tractaments estètics per un parell d’anys, després he pogut seguir formant-me en el món de la estètica.

Entre el 2018/2019, camvie per complet de gremi i em matricule en una escola gastronòmica per estudiar algo que m’apasiona...la rebosteria i la panadería internacional!!! Ara, ja acabat el curs, seguisc cuinant, però des de casa!!!

Del poble el que més enyore és la meua família, com no!!! Però també als meus amics, les vesprades de cervesseta i les nits de Kiro’s. Una altra cosa que trobe molt a faltar és la mar. Quan estem ahí, a vegades, ni ens enrecordem!!! Però quan estàs tan lluny es troba molt en falta!!!

Allà a on em porte la vida.. sempre tindré temps per tornar al poble!!!
Per que sóc Gatera!!!

FÁTIMA LOZANO CORTEGOSO

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 16é CONVIDAT: ANDRÉS PÉREZ COBA, TINENT JUBILAT (EL CABO ANDRÉS, 1972-1986). SEMPRE PORTANT A GATA EN EL SEU COR

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 16é CONVIDAT:  ANDRÉS PÉREZ COBA, TINENT JUBILAT (EL CABO ANDRÉS, 1972-1986). SEMPRE PORTANT A GATA EN EL SEU COR

ANDRÉS PÉREZ COBA VA ARRIBAR A GATA EN 1972. EL CABO ANDRÉS, COM EL CONEIXIEN TOTS, ES GUANYÀ L’AFECTE DE TOT EL VEÏNAT. HUI ÉS TINENT JUBILAT DE LA GUÀRDIA CIVIL I VIU A MÁLAGA. DES D’ALLÍ SEGUEIX EL BLOG. AMB ELL ES DEMOSTRA QUE GATA ÉS UN POBLE ACOLLIDOR.

ACÍ TENIU LA SEUA PARTICIPACIÓ EN L’ESPECIAL 10 ANIVERSARI DEL BLOG:

Agradezco la invitación que me hace Miguel Vives, al que sigo continuamente en su blog. Tanto yo como toda mi familia quedamos muy agradecidos por acordarse de mí, ya que llegue a Gata en 1972 (el 26 de Junio próximo hará 34 años) y por necesidad del servicio me marché de Gata. Me marché físicamente, pero nunca de mi pensamiento y de mi corazón,

porque en ese bendito pueblo pasé los mejores años de mi vida, desde los 26 hasta los 40 y allí en Gata nacieron tres de mis cuatro hijos.

Cuando llegué a Gata era un día 12 de Marzo de 1972, mandaba el Puesto el Brigada D. Pedro Ronda Ivars, teniendo nosotros la intención, como la mayoría de los Guardia Civiles, de tan pronto pudiera pedir destino para Jaén, provincia de la que procedíamos mi mujer y yo.

Lo pediríamos, pero a medida que iba conociendo a sus habitantes, gente jovial, sencilla, amable, con un gran corazón, que siempre estaban dispuestos a ayudarte en lo que necesitaras, decidimos que nuestro pueblo era GATA DE GORGOS, por lo tanto renuncié a la solicitud de destino para la Comandancia de Jaén y allí permanecimos hasta el día 26 de Junio de 1.986.

Durante este tiempo hubo de todo, momentos malos, los menos, todos relacionados con el servicio, y una mayoría abrumadora de momentos buenos, porque desde el primer momento intenté integrarme en la población, como uno más, y conseguí que los gateros no tuvieran miedo de tocar a la puerta del cuartel, y así, si alguno creía tener un problema, que luego resultaba no ser nada, pero para él sí que lo era, no tenía reparo en tocar a las tres o las cuatro de la madrugada a la puerta, y allí estaba el Cabo Andrés para escucharlo y que se fuera tranquilo a su casa.

También durante este tiempo me tocó vivir momentos tristes, como a la mayoría de los gateros, la muerte de D. Julián Monfort Calatayud y la de D. Juan Bautista Pons Leyda, grandes personas para Gata de Gorgos, entre otros que no comento para no alargar este escrito.

En aquellos tiempos me sabía de memoria el 90 por ciento de las matrículas de los turismos de Gata y sus propietarios, así como otro 80 por ciento más de los Documento Nacional de Identidad de todos aquellos que tenían escopeta.

Como anécdota y ejemplo, se dio la paradoja que estando en el Bar Nou o en el Bar Martí, más de uno llegaba y me decía, ¿Cabo cuál es mi número del D.N.I., que me lo pide Antonio el Melillano y no me acuerdo?, se lo decía y lo sacaba de aquel apuro, para mi sin importancia, pero que a él le hubiera costado ir a casa en busca del documento.

El día 1 de Octubre de 1975, por orden de la superioridad pase a prestar servicio en la cabecera de la Comandancia, Alicante, en el Servicio de Información, lo que en aquella fecha se llamaba La Brigadilla, permaneciendo en la misma hasta el 31 de Julio de 1977, que con motivo de mi ascenso a Cabo volví de nuevo a mi querida Gata de Gorgos, incorporándome el día 1 de Agosto de 1.977, siendo en aquellas fechas el Comandante de Puesto el Sargento D. Francisco Martínez Contreras (q.e.p.d).

A partir del día 26 de Junio de 1.986, por necesidades del servicio, pasé destinado al Puesto de Denia hasta el 30 de Junio de 1.988. Ascendí a Sargento y pasé a Piedras Albas (Cáceres). Mis otros destinos fueron Valencia de Alcántara (Cáceres), Comandancia de Málaga, Aeropuerto Internacional de Málaga-Especialistas Fiscales. Me matriculé en la Facultad de Derecho de Málaga e hice la carrera de Criminología.

En julio de 1997 hice las oposiciones de Teniente, aprobando, haciendo el curso de presente en la Academia de Oficiales de la Guardia Civil en San Lorenzo de El Escorial (Madrid), 1997-1998. Mi primer destino de Teniente fue en 1988 en Motril (Granada) 1988-2000. Después pasé a Armilla (Granada), 2000-2003.

Ya de paisano, los dos primeros años los emplee impartiendo clases de seguridad privada hasta 2005, pasando a ser después Administrador de Fincas hasta 2011. A punto de cumplir los 66 años dejé el trabajo activo y pase a dedicarme a cuidar de mi mujer, leer y disfrutar de los nietos.

Finalmente, no quiero dejar pasar la ocasión que me brinda Miguel Vives, de la que te estaré siempre agradecido, de darle a ese bendito pueblo de Gata de Gorgos las gracias, por tanto y tanto bueno como he recibido de todos vosotros. Sois todos una maravilla como pueblo y como personas, con un gran corazón que podéis llevar por bandera.

ANDRÉS PÉREZ COBA  

EXPLICACIÓ DE LES FOTOGRAFIES QUE S’ADJUNTEN, A MÉS DE LA DEL TINENT SOL I AMB LA DONA (facebook):

1.-  El Cabo Andrés de portes (finals de març de 1972) amb la seua filla Francis, la major, donant-li la mà amb onze mesos.

2.- El rector Don Vicente Marqués donant-li a besar al patró, el Santíssim Crist del Calvari.

3.- Festes Patronals 1979. Visita Gata el President de la Comunidad Valenciana José Luis Albiñana Olmos. L’acompanyen l’alcalde Vicente Font Leyda, el Jutge de Pau Miguel Moncho Pascual, el Secretari de l’Ajuntament D. Vicente Sapena i els concejals.

4.- Setmana Santa 1981, Divendres Sant. El Cabo acompanyant  a l’alcalde Adolfo Mulet Salvá i al Jutge de Pau Miguel Moncho Pascual.

5.- Festes patronals de 1982. El seu fill Fernando amb la Regina infantil.

6.- El seu fill Fernando, 38 anys després, hui Comandant Piloto de l’Exercit de l’Aire, actualmen al Mando de la Patrulla Acrobàtica d’Helicòpters Aspa, amb destí a la Base Aèria de Armilla (Granada). Va náixer en el cuartel de Gata.

7.- 1982. Festes patronals. Porta del Cuartel issant la primera Bandera Constitucional. Alcalde Adolfo Mulet Salva, capità de la compañía de Dénia, D. Bernardo Jiménez Martín, resta d’autoritats locals, corporació municipal, Regina i Dames d’Honor.

8.- 1985. Saló de l’entrada del cuartel, presidit al fons per una imatge de la Verge del Pilar, preparat per a la celebració de la Patrona.

9.- 1985, juliol. El Director del Centre Escolar, D. Francisco Costa Boronat, (q.e.p.d.), li lliura al Cabo Andrés el Titol de Graduat Escolar.

10.- Els seus quatre fills: De dreta a esquerre: Francis, Fernando, Carmen i Andrea, hui tots casats. Té set néts de edats entre 19 anys el major i un mes el més menut.

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 15ena CONVIDADA: ROSA MARÍA PEDRO SIGNES, UNA VEÏNA DE GATA SENZILLA I POPULAR

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 15ena CONVIDADA: ROSA MARÍA PEDRO SIGNES, UNA VEÏNA DE GATA SENZILLA I POPULAR

LA Nº 15 DELS INVITATS A PARTICIPAR EN EL X ANIVERSARI TÉ LA PARTICULARITAT DE SER, AL MEU PARÉIXER, UNA VEÏNA DE GATA SENZILLA I POPULAR. ELLA PARLA D’UNA DE LES CONSEQÜÈNCIES DE LA NOVA PANDÈMIA PER A LA VIDA PARROQUIAL, EL NO PODER-SE FER PER ARA LES PRIMERES COMUNIONS, PERÒ ENS TRANSPORTA EN EL TEMPS A COM EREN ABANS.

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT:  

El 2020 será, sens dubte, un any que recordarem sempre. L’aparició del noucoronavirus ha derivat en una situació inèdita i històrica. Aquest 2020 també és el10é aniversari del blog del Cronista de Gata, a qui vull en primer lloc, felicitar per la seua tasca desinteressada de recopilar el dia a dia i antics records del nostre poble, a qui també voldria agraïr que haja pensat en mi per a recordar alguns moments de la història de Gata.

Les primeres comunions són un dels esdeveniments més celebrats del poble, malgrat que aquest any haja calgut ajornar-les, les celebrarem amb més gana si cap, quan tot açò passe. Tornarem a sentir a la nostra banda tocar pels carrers i als xiquets i xiquetes viure un dels moments més especials.

Però, com han canviat les coses!. Segur que alguns encara ho recordareu, comulgàvem ben matí tots els xiquets en un mateix diumenge, i també era normal esperar-se algun any o adelantar-se perquè clar, els germans solíen comulgar junts el mateix any. Al acabar la misa, no anàvem al Carrasco o als Arcos, després es “parava taula” a casa i tots a menjar xocolate i bescuit, i abans de dinar, també anàvem a “repartir els santets”.

Els xiquets de comunió d’aleshores no teníem decenes de regals com ara, però recorde la il·lusió que feia quan algú et regalava els famosos rotllos, tortaes, braços de gitano i aquelles gallinetes de torró.

Algunes costums, canvien, evolucionen, però hi ha coses que encara permaneixen, com la il·lusió dels xiquets i xiquetes de primera comunió, i l’alegría de poder acompanyar-los i celebrar uns dies que es recorden tota la vida. Els qui comulguen aquest 2020, sempre el recordaran com un any especial però inoblidable.

ROSA MARIA PEDRO SIGNES

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 14é CONVITAT: ANTONIO MONFORT, UN GATER POLIFACÈTIC

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 14é CONVITAT: ANTONIO MONFORT, UN GATER POLIFACÈTIC

TOTS EL CONEIXEU. ANTONIO DESTACA PER LA SEUA DIVERSITAT DE PAPERS EN LA VIDA DEL POBLE. GRAN AFICIONAT AL TEATRE, ACTOR, DIRECTOR D’ESCENA DEL MISTERI DE REIS. HOME AMB GRAN ESTIMA CAP A TOTS. PRIVILEGIAT DEL MONTGÓ. PROFESSIONALMENT TREBALLA A LA NAVIERA BALEÀRIA. DE SEMPRE AMB VIDA DE PARRÒQUIA, FINALMENT ES VA ORDENAR DIACA.

ACÍ TENIU LA SEUA APORTACIÓ. AGRAÏSC LA SEUA COL·LABORACIÓ:

Amb motiu del desé aniversari de blog del Cronista de Gata, vull presentar-vos aquesta foto, que crec és molt interessant per a compartir-la.

LA FOTO. La foto m’apassiona, pues parla per si sola d’una època ja prou llunyana, que molts joves de Gata no van conéixer.
Al contemplar aquesta imatge es pot observar que els carrers estaven encara de terra i sense asfaltar. És probable que la foto estiguera feta pels anys 62-63 del segle XX.

EL COTXE. El cotxe que es pot veure a la imatge era el de Don Julián que era l’alcalde de Gata i al mateix temps el metge. Per supost, a l’època es podia aparcar en qualsevol carrer i lloc de Gata, cosa que hui és impensable.

EL RELLOTGE. Podem veure l’hora que marca el rellotge, que més be pense que s’hauria detés. En aquells dies al rellotge havia que donar-li corda i era el sempre recordat Pepe el Policero l’encarregat d’eixa tasca, degut a que el rellotge sempre ha sigut de l’ajuntament.

LA FONT. Em qüestiona eixa font povila en mig de la plaça,  al no haver aigua potable en el poble, les dones anaven amb els seus cànters a per aigua tots els dies. Es podia veure el trasseg de dones amb el cànter en mà o baix del braç d’anada i tornada a casa.
Es de suposar que si aquesta font parlara tindria moltes coses que contar, entre jocs de xiquets, tertúlies de majors i tantes converses de joves i parelles que sobre ella s’han sentat.

LA TENDA. La tenda de la Datilera que té a la seua façana el cartell de La Casera, que en aquelles dates ja es reciclava, perque anaves a comprar una botella i tenies que tornar el casc o si no te’l cobraven.

LES PERSIANES. Les persianes de madera en les portes i balcons, en moltes cases s’utilitzaba el canyisset sustituïnt a la persiana.

EL CAMPANAR. Eixe campanar de tants anys, que possiblement quan es va fer aquesta foto, ni tan sols s’havia alçat la part superior on ara estan les campanes,  i molt menys on està la campana del rellotge.

LA FAÇANA DE L’ESGLÉSIA. A la façana es pot veure la garlanda/"guirnalda" de madera, de la que recorde bé es posaven les bombetes/"bombillas" per a il·luminar al Crist a la seua arribada al temple.

LA CASA ABADIA. Eixa casa que al veure-la endevine al mteix rector Don Vicente Llopis amb la seua sotana negra, amb aquella simpatia de la que sempre recorde, quan creuavem el carrer per anar a saludar-lo, amb salutació generosa de la seua mà que donava a besar.

LA PLAÇA. I la plaza sense asfalt, de terra i pedres, en la que els xiquets jugaven, aquel fang que tapava de roig i blanc de petjades/"pisadas" a les voreres/"aceras" que sempre s’embrutaven.

HUI. Hui, vint any passats ja del segle XXI, paga la pena veure aquesta imatge que confirma la nostra història trascorrida i que en ella descobrim com al passar els anys han canviat tantes coses omplint-nos de nostàlgia per a no oblidar mai d’on venim i a on anem, en un futur qu hui per hui ja no sabem calcular.

Des d'aquesta col·laboració, vull agrair a Miguel Vives tota la tasca i llavor d'aquests deu anys al servei de tot el poble i de tanta gent llunyana, que aprofitant aquest mijà se sent molt unida a Gata. Moltes gràcies i no et canses. Estem molt contents pel que fas. 

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 13ena CONVIDADA: SOR ROSITA SOLER SIGNES, UNA MONJA GATERA AL CONVENT D'ALTEA

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 13ena CONVIDADA: SOR ROSITA SOLER SIGNES, UNA MONJA GATERA AL CONVENT D'ALTEA

LA MONJA GATERA SOR ROSITA SOLER SIGNES PORTA 53 ANYS DE RELIGIOSA (1967-2020). DEL CONVENT D’AGUSTINES DESCALSES DE XÀBIA VA PASSAR AL CONVENT DE BENIGÀNIM PASSANT FINALMENT AL CONVENT DE CARMELITES DESCALSES D’ALTEA. GATA I ELS GATERS SEMPRE VAN AMB ELLA. 

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT

VIVÈNCIES DE LA MEUA INFANTESA I JOVENTUT

MISSIÓ POPULAR DELS PARES FRANCISCANS

L’any 1963 es va celebrar. Eren tres pares franciscans, Salvador, Bernardo i Enrique. Van estar del 14 al 24 de febrer. Els actes més important van ser: el dia dels xiquets que es va fer xocolate en el Grup Escolar i en el qual vam participar les joves. Unes es van fer càrrec de fer-lo i altres de servir-lo. Els pares ens indicaren que anarem amb còfia, davantal blanc i que portarem una gerra per a servir el xocolate (a una de les fotos es pot veure que portem el davantal i la còfia). Els dies dedicats a la joventut el més important va ser la Missa de campanya a la Plaça Nova i per la nit van fer un sopar de germanor amb ells i els rectors del poble D. Vicente Llopis i D. Emilio Meseguer. Sols estavem les joves i els xics van vindre a fer-nos la serenata. Al dia següent els tocà a les dones casades que també a la Plaça Nova van portar una flor per cada fill per a oferir-se-les a la imatge de la Verge. Altre dia els va tocar als joves pujar la creu a la muntanya del grup escolar. El dia 24 va ser l’últim acte, la Missa de campanya també a la Plaça Nova. Era pel matí i s’acomiadaren del poble. Els joves anarem a la carretera, a l’eixida del poble per a veure’ls passar cap a València i donar-los l’últim adéu.

EL CINEMA D’ESTIU

Era una caseta de camp que vivia una família i tenien ramat de cabres i ovelles. Al tardet quan venien del pastoreig anavem a comprar la llet. Havia molt de terrenys que donava a la carretera fins el carrer de Lepanto que aleshores era camp, sols hi havia un camí que podien passar els carros.
Don Maties Monfort i el senyor Paco Feliu eren socis, però es separaren quedant-se D. Maties amb el cinema de la Pau i Paco amb el cinema d’estiu situat al carrer Teulada propietat de Paco. Aleshores a la caseta s’edificà el cinema d’estiu, enderrocant la caseta i arbres que hi havien, sols deixaren un gran garrofer.
A l’estiu de l’any 1961 s’inaugurà amb el nom de Cinema Avenida. Tots els veïns estavem molt  contents. Recorde que totes les xicones del veïnat varem portar les plantes que teníem i les varem posar davant i baix de la pantalla i eixa nit d’estrena va anar tanta gent que van omplir totes les cadires i els veïns vam tindre que deixar les cadires de casa per a que la gent puguera asseiar-se.
Havia un bar, que els diumenges estava obert tot el dia, molt pel matí ja anaven a pendre cervesa.... També van posar una gramola que abans de començar el No-Do la posaven per animar al públic, igual que al descans de la pel·lícula.
A la família que vivia a la caseta els van fer una xicoteta caseta dins del cinema per a que tingueren al·lotjament.

COM CELEBRÀVEM LA PASQUA

Dissabte Sant pel matí tocaven a Glòria anunciant la Resurrecció del Senyor. Les xiquetes ens reuníem amb les amiguetes a una casa. Els xiquets amb les porres fetes de les palmeres anaven pel poble donant colps a les portes i més en les cases que vivien les xiquetes. Les dones eixien amb les graneres per a donar-los per a que no els tocaren les portes. Al carrer del Sol havia una dona molt simpàtica i eixe dia es posava al cantó que donava al carrer Teulada i quan arribaven els xiquets els deia: "Xiquets aneu al carrer de la Lluna que per allí passen les processons" i així es lliurava per a no deixar-los passar.
Era de rigor estrenar les espardenyes per anar-nos’en a berenar, ens anavem a les casetes del camp. Celebravem el diumenge, dilluns i dimarts, el diumenge següent i Sant Vicent
Anavem cantant i tocant les postisses, amb cançons propies d’eixos dies com " Doce cascabeles", "Los del 50....." i altres. Després del berenar jugavem a la tarana, botavem a la corda. Després tornavem al poble i altra vegada a jugar a la Plaça Nova. Allí ens juntavem tots els xiquets i joves.   
Fotografies:
1ª.- 1963, Santa Missió, Grup Escolar. D’esquerra a dreta: Teresa Torres Mulet ( Gabriel), Paquita Diego Font (de la casa Roja ), la monja Rosa Soler Signes (de Ramón), Pepita Arabí Arabí (del Curro), Pepita Andrada Palacio (de la papereria), el primer xiquet era foraster fill d’una mestra i l’altre era Paco Ferrer (mestreta).
2ª.- La foto que estan les quatre amigues és a la Plaça Nova l’any 60. D’esquerra a dreta: Paquita Diego Font (de la casa Roja), Paquita Torres Caselles (de la Casa), Paquita Diego Diego (de Sorí) i la monja Rosa Soler Signes (de Ramón).

SOR ROSITA SOLER SIGNES

ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 12é, CONVIDAT: JOSÉ MANUEL MONTILLA, UN VETERINARI CORDOBÉS QUE PORTA EN EL COR A GATA

ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 12é, CONVIDAT: JOSÉ MANUEL MONTILLA, UN VETERINARI CORDOBÉS QUE PORTA EN EL COR A GATA

ALS QUATRE ANYS VE A GATA AMB ELS PARES CORDOBESOS PEL TREBALL DE SON PARE, VETERNINARI DEL POBLE. ACÍ PASSA LA SEUA INFÀNCIA I PART DE LA SEUA FAMÍLIA ARRELA DEFINITIVAMENT. ELL, MALGRAT A SER VETERINARI DE LA JUNTA D’ANDALUCIA I VIURE A CÓRDOBA, NO DEIXA MAI DEL PENSAMENT A GATA, L’ALTRA SEUA TERRA 


ACÍ TENIU LA SEUA COL·LABORACIÓN AMB EL BLOG:  

Para empezar quiero manifestar mi agradecimiento a Miguel Vives, quien por la amistad que nos une (además de ser Quintos)  me invitó a escribir en el Blog Cronista de Gata de Gorgos, con motivo de su décimo aniversario, acontecimiento por el que le felicito.
Paso a compartir con vosotros algunos de mis mejores recuerdos de Gata, que he intentado acompañar con algunas fotos. Mi infancia en Gata empieza en el verano de 1962, cuando a mis 4 años de edad, procedentes de Córdoba,  nos mudamos a vivir a Gata, pues habían destinado a mi padre, José Montilla, como Veterinario Titular de Gata de Gorgos, Teulada y Moraira.
Tras una corta estancia en una casa de la Calle Nueva (no recuerdo el número, ni el tiempo que allí estuvimos), pasamos a vivir en el número 10 de la Calle Teulada durante algo más de una década. !Cuántas horas jugando en la calle¡.

De entre los primeros recuerdos que emergen de mi infancia, prevalece el colegio, nuestro querido Grupo Escolar Santísimo Cristo, en una de cuyas escaleras laterales está tomada la fotografía que acompaño, correspondiente al año académico 1962-63. Pero el recuerdo más potente que guardo de aquella época fue el de mi Primera Comunión. La fe, la intensidad y la fuerza con la que viví aquel acontecimiento, en la inolvidable Iglesia Parroquial de San Miguel, el 13 de junio de 1965, marcaron mi vida para siempre. La fotografía que adjunto creo que no corresponde al día en concreto de la Primera Comunión, sino a la procesión del Corpus de ese año.
  
Como podéis suponer, al mostraros la fotografía de la Ermita del Santísimo Cristo, datada en abril de 1976, en la que salen mis padres y mi hermana mayor, María Pilar, mi principal intención con esta foto es rendir un pequeño homenaje a mis padres, que desde aquel verano del 62 dieron, hasta el final de sus días, lo mejor de sí mismos, en beneficio del pueblo.

Podría citar y documentar muchos más instantes vividos entre vosotros, pero para no alargarme, comparto varias fotografías de la procesión de la subida del Santísimo Cristo del Calvario a su Ermita, en agosto de 1982, fecha muy especial para mí, no sólo porque ese año terminé la mili (cuatro años después que mis quintos, por las prórrogas de estudios) y pude así llevar a hombros en la procesión al Santísimo Cristo, sino porque al coincidir con su Quinta nos acompañaba mi hermana Maribel. 

Por eso y por mucho más, Gata de Gorgos siempre formará parte de mí. 

!!MOLTES GRÀCIES, GATA¡¡

 

JOSÉ MANUEL MONTILLA COLLADO

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 11é CONVIDAT: TONI SIGNES, UN GATER A NEW HAMPSHIRE (EE.UU.), INVESTIGANT LA EPIDEMIOLOGIA MEDIAMBIENTAL

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 11é CONVIDAT: TONI SIGNES, UN GATER A NEW HAMPSHIRE (EE.UU.), INVESTIGANT LA EPIDEMIOLOGIA MEDIAMBIENTAL

MÚSIC I CIENTÍFIC, INVESTIGADOR CONTRACTAT, UN GATER EN UNA TERRA LLUNYANA I BONICA. DEIXA ENTREVEURE EN EL SEU ESCRIT L’ENYORANÇA DE GATA, PERÒ TAMBÉ LA NATURA IMPRESSIONANT D’ON VIU AMB LA SEUA DONA.

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT:

Deu anys pot semblar un període llarg però moltes vegades et passa sense adonar-te. El President de la Banda de Musica Vicent Signes (Canya) menciona en el seu article que els cabells son un bon indicador del temps viscut i estic totalment d’acord. Recorde aquella cabellera que gaudia quan anaren amb la Banda de Musica de Gata a “Disneyland” Paris l’any 2010. Els anys han passat i els cabells els he perdut, però he guanyat experiències, vivències i estic content.

En aquests últims 10 anys no he viscut a Gata però mai he deixat de sentir-me com un gater més. La meua família i molts del meus amics de la infantesa viuen a Gata. Cada vegada que tinc l’oportunitat de visitar el poble és com reprendre totes aquelles relacions allí on les deixarem. Però, com es mantenen les tradicions gateres quan es viu fora? El berenar de Pasqua no falta el diumenge de rams i avui, vespra del diumenge de Pasqua, les mones ja estan al forn. Esta clar que no es el mateix però cal ser un poc enginyós. De fet, la tradicional cervesa de “Ca Martí” dels cap de setmana amb els amics de “Al Farfal” s´ha traslladat online pel confinament. La diferencia horària es un poc molesta, doncs quan a Gata es prenen la cervesa abans de dinar jo estic preparant el desdejuni. Però, m’alegra poder mantenir converses cara a cara com si estiguérem asseguts tots junts a la terrassa del bar.

Vos escric de New Hampshire (NH) en els Estats Units on resideixo amb la meua dona Samantha des de fa uns anys. NH forma part de l’àrea anomenada Nova Anglaterra on la natura és impressionant. Els hiverns un poc gelats, però ideals per esquiar i patinar sobre gel en els nombrosos llacs natural que a l’estiu són ideals per nadar i refrescar-te de la calor. La passió per la recerca ens ha portat a viure un poc lluny de casa i la família, però ens ha donat l’oportunitat de conèixer noves cultures i treballar en àrees molt interessants com la epidemiologia mediambiental.

Vos desitge a tots que passeu unes bones festes de Pasqua. De segur que són molt diferent a les programades, però cal gaudir-les tot el millor possible.

Moltes gracies a Miguel per convidar-me a escriure en el seu bloc que enguany està d’enhorabona, 10 anys!

Toni Signes

FONT: Text i fotos aportades per Toni Signes.

ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 10ena CONVIDADA: MARÍA ROSA MONSERRAT, UNA BONA MESTRA

ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 10ena CONVIDADA: MARÍA ROSA MONSERRAT, UNA BONA MESTRA

LA CONVIDADA NÚMERO 10 DE L’ESPECIAL DEL X ANIVERSARI ÉS UNA DONA A LA QUE LI TINC GRAN ESTIMA, LA MEUA MESTRA DE PÀRVULS, UNA BONA MESTRA. DONYA MARÍA ROSA MONSERRAT FERRER ENS PARLA DEL CRONISTA I TAMBÉ REIVINDICA QUE A LA FONT DE LA MATA EL SEU BESAVI VA CONSTRUIR UN ALJUB I NI TÉ PROCEDÈNCIA MORISCA NI ÉS CAP NEVERO.

AIXÍ PARLA DONYA MARÍA ROSA: 

Fa un temps, que jo no recordava tan llunyà, em van dir:Gata té un cronisteEn assabentar-me qui ostentava eixe càrrec  vaig pensar que ho faria molt bé, perquè parvulet de 5 anys ja demostrava sentit de la responsabilitat.

El pronòstic s’ha complert, per ell hem conegut moltes històries dels nostres avantpassats. Conserve amb afecte les “Aleluyes” en que anava publicant part del nostre arxiu parroquial. Gràcies a la seu càmera, al seu esperit observador i les noves tecnologies, hui disfrutem  de tots els esdeveniments del nostre poble.

Gràcies Miguel pels 10 anys que ens has fet gaudir, enhorabona i que pugues seguir complint molts més 10 anys, et desitja la teua mestra de preescolar.

Per acabar m’agradaria que desmentissis que l’aljub de la Font de la Mata*, que va construir el meu besavi és una nevero, com s’està publicant en alguns mitjans.

*Remarcar que al començament de la pujada del camí de les Planisses, enfront del restaurant El Corral del Pato, també s’en va construir un d’aljub semblant al de la Font de la Mata. L’aljub al que es refereix Donya María Rosa és el que hi ha davant de la Casa dels Xaparrundos, a uns cent metres de la Font de la Mata.

ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 9é CONVIDAT: JUAN PABLO SIGNES (Factoria d'Idees)

ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 9é CONVIDAT: JUAN PABLO SIGNES (Factoria d'Idees)

EL SEGÜENT CONVIDAT DE LA LLARGA LLISTA QUE SUPERARÀ ELS DEU PREVISTOS INICIALMENT ESTÀ SEMPRE PENDENT I AL COSTAT DEL COMERÇ LOCAL. LA SEUA "FACTORIA D’IDEES" I LA SEUA REVISTA "D’ACÍ" AIXINA HO DEMOSTREN. ENS DEIXA JUAN PABLO UNA INTERESSANT REFLEXIÓ SOBRE EL FUTUR MÉS IMMEDIAT DEL COMERÇ LOCAL.

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT:

En primer lloc agrair a Miguel esta finestra que ha creat en motiu del 10 aniversari del seu blog, gràcies i enhorabona per la tasca que has fet tot este temps. Miguel em demana que escriga alguna cosa sobre el comerç degut a que fa 17 anys que estem treballant amb el comerç local i el de la comarca.

Recorde moltes vegades quan allà cap al 2008, dins de la primera directiva de l’associació de comerciants Jesús Sanchez, que formava part d’ella em deia “Ay Juan Pablo, des de que fem campanyes de publicitat cada vegada venem menys...” i ens rèiem els dos (Com sabeu ell era una punxeta).  Però no li faltava raó, s’acostava la passada crisi i a pesar dels grans esforços que fèiem les vendes baixaven any darrere any. I possiblement ha segut així per a molts comerços, no ca mes mirar les fotos que ha publicat el cronista esta setmana passada on els dos costats de la carretera, a la part de la Font del Riu, estaven plens de tendes.

El mon ha canviat més en els últims 30 anys del que havia canviat en els 100 anteriors, l’aparició de Internet, la globalització, la capacitat de comunicar-nos a l’instant en qualsevol racó del mon han provocat forts canvis i ho han fet molt de pressa. I esta crisi sanitària que tenim farà lo propi en la nostra economia, es a dir, també aprofundirà en els canvis que ja venien passant i en alguns de nous.

Dels vells podem dir que el comerç online definitivament ha pegat un colp damunt la taula i ha recordat que està ací i que ha vingut per a quedar-se donat que compta amb un grapat d’avantatges.

Dels  nous canvis, dir per exemple que ens farem més exigents a l’hora de xafar qualsevol establiment comercial, mirarem més que mai les mesures higièniques i anticontagis, anem a eixir de casa d’un altra manera.

I així doncs, ¿Que li queda al comerç local?

El comerç del poble té una gran oportunitat amb tot això, per primeres ha demostrat que és capaç de continuar al costat de la gent passe el que passe. Les persones confien més que mai en el comerç de proximitat i eixa és la primera oportunitat. Molts carnissers i panaders del poble, també altres comerços que ho han tingut permès, han estat portant a casa les comandes. Hi ha major confiança que demanar-li al teu botiguer eixa talladeta de carn, eixa barra de pa i que al migdia ho tingues a casa?. Acceptar comandes, dur a casa, això és també una forma de nou comerç electrònic, ara el que cal és que això es mantinga i és realitzen les transformacions digitals necessàries per a que el comerç local segueixca sent el més important pels veïns del poble.

El comerç local és menut, i just per això, ha de ser més flexible i tenir major capacitat de canvi. Respecte al comerç més turístic també té ara un altra oportunitat treballant amb conjunt i amb el recolzament de l’Ajuntament. Gata té l’atractiu de ser un poble tranquil, lluny de les massificacions de Xàbia o Dènia, i si d`alguna cosa fugiran els turistes que estiuegen a la Marina este estiu serà de les aglomeracions. Gata ha de presentar-se com a l’alternativa tranquila, agradable  i segura per visitar-nos, i això requerirà treball d’equip i molta feina.

En definitiva, cada crisi és un canvi, i cada canvi una oportunitat de millorar les nostres vides i les dels que tenim al voltant, treballem junts per a que així siga.

FONT: text i fotos aportats per Juan Pablo Signes.

ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 8ena CONVIDADA: DORA CASELLES, UNA MESTRA VALENTA I CONVENÇUDA

ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 8ena CONVIDADA: DORA CASELLES, UNA MESTRA VALENTA I CONVENÇUDA

DE NOU, UNA ALTRA CONVIDADA. EN AQUEST CAS ÉS DORA CASELLES PEDRO. AMIGA DES DE BEN MENUTS, AL MEU PARÉIXER ÉS UNA MESTRA MOLT VALENTA I CONVENÇUDA. ELLA ENS ESCRIU EL QUE SEGUEIX: 

LA MEUA EXPERIÈNCIA DE FELICITAT

Quantes persones hem llegit en estos deu anys el blog del cronista i els seus comentaris de la història del nostre poble i els petits detalls del dia a dia? Un fum.

I ara va i em  demana alguna història de Gata inèdita. Pues… no sé…  massa coses podríem contar;  però crec que en les circumstàncies en les que estem és just fer un reconeixement als nostres majors.

Els meus pares ens van ensenyar a respectar-los, escoltar-los i cuidar-los.

 Quan jo era menuda les persones majors cuidaven unes de les altres i s’ajudaven davant les necessitats. Una imatge que em ve a la ment són les claus al pany de cada porta, podies entrar a les cases que volgueres, on sempre eres ben rebut. El poble era com una gran familia, s’educava tant al carrer com dins de casa, les persones majors es preocupaven i també renyaven els xiquets quan veien que estàven fent alguna malifeta ( després avisaven  els pares).

Al veïnat els nomenaven “tios” perquè eren de la familia, igual que els amics ( el tio Juanito, la tia Salvadora, la tia Pepica, el tio Antonio, el tio Toni, la tia Isabel,…) al igual que els amics dels pares ( el tio Antonio, la tia Rosa, el tio Vicente , La tia Pepita…) Els xiquets i les xiquetes estàvem segurs al carrer perquè tots cuidaven de nosaltres.

Quan m’he posat a buscar fotos antigues, m’he entropessat amb fotos dels meus iaios, ma uela Àngela que vivía amb nosaltres i els del Carrer Signes, el uelo Vicent i la uela Salvadora . Els majors eren un pilar fonamental de les famílies, i no perquè viviren de la seua pensió (mínima o inexistent). Els fills els ajudaven a sobreviure perquè els volien i els respectaven. Ells havien donat la vida pels fills i filles i era l’hora de cuidar d’ells. També ho feien amb els fadrins majors de la familia.

Un valor que tenien molt clar els nostres pares era el de respectar a les persones pel  qui  havien sigut,  per tot el que havien fet en la seua vida, pel que havien aportat a la família, a la societat, però sobretot pel qui eren. El valor de la persona no estava en el que feia o podía fer, sinò en  el ser persona.

Recorde,també amb molta nostàlgia, la unió que existía entre les persones en la meua infantesa; quan tots els estius anàvem a la caseta a la renda, a a escaldar, fer la pansa i arreplegar les ametles (quina picor!).

Veig com quan arribava el carro carregat de raïm, tots anàvem a descarregar, ens ajudàvem unes famílies a les altres. Igual que quan escaldàvem, quan plovia (qui acabava d’empilar i posava les veles enseguida anava a ajudar als altres), ens ajudavem a girar, a plegar… ens ajudàvem a tot, i també compartiem tot. Les casetes sempre estaven obertes. Com els cors de les persones.

Quan arribava la nit, tot el veïnat, ens ajuntavem a vetllar a una caseta , normalment la dels més majors. Ací, als Ecles, anàvem a la caseta del tio Toni i la tia Pepa, resàvem el rosari i després el tio Toni ens contaba algún conte als més menuts, ( La ueleta de la Tos) , comentaven un poc el dia i… a dormir que demà hem de matinar!

I sempre, quan s’acabava l’estiu, tot el veïnat anàvem per la nit a l’ermita i li feiem un Novenari al Santíssim Crist en acció de gràcies.

 Erem més pobres però… no hi havia tanques, tot era lliure. El sentiment d’unitat era molt més fort. El meu desig és que tot este mal que estem passant ens ajude a valorar el que és realment important i pugam ser més feliços.