ESPECIAL 10 ANIVERSARI. CRONISTA GATA. 7é CONVIDAT: VICENT SIGNES SIGNES (Canya) PRESIDENT DE LA UNIÓ MUSICAL DE GATA, BARBER I OBSERVADOR DE LA VIDA A LA FINESTRA DELS QUATRE CANTONS

EL SETÉ CONVIDAT A PARTICIPAR AL BLOG, AL COMPLIR-SE EL 10 ANIVERSARI DEL MATEIX, ÉS VICENT SIGNES SIGNES, DE TOTS CONEGUT PEL SEU NOM FAMILIAR "CANYA". BARBER D’OFICI. PRESIDENT DE LA BANDA UNIÓ MUSICAL DE GATA. MEMBRE DE LA RONDALLA DE L’ESCOLA DE MÚSICA. OBSERVADOR TOTS ELS DIVENDRES DE L’ANY DES DE LA FINESTRA DE LA VIDA ALS QUATRE CANTONS.

ACÍ TENIU EL SEU ARTICLE

10 ANYS DEL BLOG DEL CRONISTA DE GATA:  

Com passen els anys, eh? I pareix que siga ahir… però en 10 anys no ha canviat molt el poble, tal volta alguns edificis nous, alguna façana diferent, vestida amb els colors que s’estilen. També algun carrer i plaça que s’han afegit a aquesta moda dels adoquins i s’han quedat nus de cotxes. Pot ser una rotonda, o un tren que ja no passa a les hores en punt fent sonar les campanes del pas a nivell, o 10 minuts tard, o el que és pitjor, 5 minuts abans. Però no, no ha canviat molt, a vista de pardal pareix el mateix.

Els que sí que hem canviat som nosaltres, som les gateres i gaters, veïns i veïnes d’aquest poble nostre que es resisteix per a bé, o per a… vetges tu a saber, a aquestes transformacions tan grans que hem vist en els pobles del voltant.
També ens resistim, també ens voldríem quedar quetets, també voldrien que després de deu anys ni el nostre cos ni el nostre esperit hagueren canviat, que al veure-nos el reflexe en el mirall del temps, aquest cos i aquest esperit foren idèntics i no ens mostrara les ferides i els senyals que sense remei ni solució anem tirant-nos a l’esquena.

Però malauradament, tots els que hem arribat fins ací som testimoni directe d’eixos canvis, tots tenim punts de referència que ens destapen aquesta veritat. Quan Miguel Vives en va demanar aquesta col·laboració per l’aniversari del seu blog vaig pensar en els meus. Per fer-ho redó, com solem dir per ací, coincidint en el naixement de l’esmentat blog, he tingut al meu abast dos bones finestres per adonar-me de com canviem les persones, la primera ha sigut en la Banda de música i la segona en la perruqueria.

En la Banda he vist a les xiquetes i xiquets que van començar la seua aventura musical deu anys enrere transformar-se en dones i hòmens, en persones ben formades i ben preparades. El canvi de xiquet a adult passant per l’adolescència és un dels més radicals que vivim les persones, tots hem viscut l’experiència en mosatros mateixa, i els més afortunats en els nostres fills també. Però quan tens l’oportunitat de conviure any darrere any en les il·lusions d’aquestes personetes i veus com van arribant a eixos objectius i estàs prop d’ells quan obrin les ales i comencen a planejar per aquesta vida que per a ells encara sembla infinita. Quan vius aquests canvis al seu costat, és quan més agraïxes la sort que tens de ser testimoni de l’evolució vital d’aquestes persones.

En l’atra finestra, que ho és en tota la literalitat. També he estat testimoni de com canviem les persones. Una història que va començar com un joc sense ànim de continuïtat, s’ha convertit en una rutina que s’apropa als nou anys de vida en molt poquetes interrupcions, pot ser no més de dos o tres absències en tots aquests anys. Estic parlant com molts supose que us haureu adonat de la foto dels quatre cantons que publique al Facebook tots els divendres. Fer un repàs de totes aquestes instantànies és asomar-nos a un riu de persones conegudes i desconegudes, sempre depenent de l’observador, però totes en la seua pròpia història. Un riu de persones en el que veureu la vostra imatge moltes de les que llegireu aquests paràgrafs. Un riu de persones normals fent coses quotidianes en el que podem veure aquests canvis, en el que podem veure’n algunes que encara estaven per vindre i d’atres que malauradament ja se’n han anat.

Però la vida és així, no? Per tant no ens queda altra que acceptar aquests canvis i fer tot el que estiga al nostre abast perque sempre siguen per a millorar, i que d’ací a deu anys més, si tenim la sort d’estar encara per ací poder tornar a donar-li l’enhorabona a Miguel Vives i sentar-nos a veure les fotos de la banda i de la finestra i poder dir, xe quines caretes!   Mira que joveneta estaves ací!. Caram, que primet estaves!. Mira! Ací tenies monyo.

 Enhorabona per eixos deu anys Miguel i per mols més!

 Vicent Signes Signes