HISTÒRIA LOCAL

TRES GENERACIONS, UN SEGLE DE HISTÒRIA DE FABRICACIÓ DE MOBLES DE JONC, MÈDULA I VIMET ("MIMBRE"), ELS ESTANQUERS: Capítol VIII: Adéu a l’empresari, a l’alcalde i al pare, Juan Bautista Pons Leyda

La mort sobtada als 58 anys de l’empresari Juan Bautista Pons Leyda, va commocionar al món dels mobles i a Gata mateix. Aleshores, 19 de novembre de 1980, era el seu alcalde. Havia començat el seu camí a la política en 1979 a les primeres eleccions democràtiques, sota les segles de Coalició Democràtica.

Em referiré ara a la persona política, per això vos reproduïsc allò que ja vaig publicar al meu blog el 3 d’abril de 2011:

"Coneixem més la persona del primer alcalde de les eleccions municipals democràtiques. JUAN BAUTISTA PONS LEYDA va ser alcalde sols del 19 d’abril de 1979 al 19 de novembre de 1980. Va nèixer en 1921 i va morir a València d’una greu enfermetat el 19-11-1980. Industrial del ram del moble. Conegut popularment com “Juanito l´Estanquer”tenia 59 anys a la seua mort. Presentà la seua candidatura a l’alcaldia pel partit de CD, obtenint 8 vots. El nou Ajuntament es constituí al ser elegits els regidors després de les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979. Al morir exercint el seu càrrec, en sessió extraòrdinaria, en l’orde del dia i a proposta de la Presidència suplent -Eduardo Adolfo Mulet Salvá-, “se hace constar en acta el más sentido pésame por el fallecimiento de nuestro Alcalde...y se comunique a sus familiares más allegados el profundo dolor que dicho óbito ha causado en esta Corporación Municipal”. 

 Ocupà el seu càrrec interinament, el tinent alcalde Eduardo Adolfo Mulet Salvá.

Els veïns de Gata li van plorar en una gran manifestació de dol. Encara es recorda el sepeli multitudinari, les corones, el tenien tots en gran estima. Deixava vídua, la senyora Tonica García -que ja descansa també ara junt amb ell al cementeri municipal- i quatre fills: Pepe Juan, Paco, Vicente i Antonio. Tots quatre lluitarien, amb sa mare al front mentre la salut li ho va permetre, per a tornar a fer surar l’empresa...

(Pròxim dia, últim capítol: Els quatre germans i Point, S.L.) 

A la fotografia, Juan Bautista Pons Leyda (Juanito l’Estanquer).

FONT: Informació, Germans Pons García, i Actes Municipals, Ajuntament de Gata.

TRES GENERACIONS, UN SEGLE DE HISTÒRIA DE FABRICACIÓ DE MOBLES DE JONC, MÈDULA I VIMET ("MIMBRE"), ELS ESTANQUERS: Capítol VII: Empresa Pons Leyda (2ªpart -anys 70-)

Seguim amb la gran expansió que va tindre l’empresa de Juanito "l’Estanquer" JUAN BAUTISTA PONS LEYDA. Els anys 70, per dues vegades va ser premiada con a millor empresa exportadora. Juan i els seus fills van acudir a Madrid a recollir el títol. Assistia l’empresa a fires internacionals, s’obria més i més al mercat estranger. Si recordeu els nascuts a la mitjania del segle XX, per les cases es feien els típics "palets", era la mà d’obra per a l’empresa del poble que s’expansionava amb la producció. A moltíssimes cases de Gata, l’empresa obria els seus braços.

 A mitjans dels anys 60, l’empresari Juan Bautista Pons Leyda va ser president de La C.A.S. (Cooperatives Agrícoles Sindicals, que havia estat fundada el 30 de juliol de 1960). Als anys 70 també es presenta a la política local i guanya, sent alcalde fins a la seua mort. L’enfermetat anava a truncar la persona, l’empresa i el polític local. Juan Bautista Pons Leyda moria el 19 de novembre de 1980. Havia nascut l’any 1922. Tenia 58 anys.

A les fotografies, donant-li a Madrid la condecoració com a millor empresa exportadora i a la fira d’Alacant, amb Don Julián, que havia sigut metge i alcalde. A una de les fotos també apareix Pepe "el Roig".

FONT: Fotografies i informació, Germans Pons García. 

TRES GENERACIONS, UN SEGLE DE HISTÒRIA DE FABRICACIÓ DE MOBLES DE JONC, MÈDULA I VIMET ("MIMBRE"), ELS ESTANQUERS: Capítol VI: Empresa Pons Leyda (1ªpart)

L’etapa més fructífera i més exitosa de les que estic contant de la història de fabricació de mobles, des de principis del segle XX fins ara és, sens dubte, la que ve a partir d’ara, amb el fill del Tio Pepe "L’Estanquer" al front. JUAN BAUTISTA PONS LEYDA es quedà en 1954 amb la totalitat de les accions de l’empresa MUEBLES MIMBRE, canviant la denominació per la de Juan Bta Pons Leyda.

A finals dels anys 60 del segle XX, l’empresa s’expandeix amb les exportacions a Estats Units (portant a l’altra part del món la famosa canasteta americana). L’empresa és un dels principals motors del progrés de Gata en aquelles dates. Tots recordem, els que erem uns xiquets o jovenets aquella època, com només eixien de l’escola, si no se’n anaven a estudiar als instituts o a col·legis privats, ja estava esperant-los el Tio Juanito "l’Estanquer" per a donar-los un treball a la fàbrica. Al carrer Reis Catòlics, al carrer Sant Miquel o al carrer Doctor Moratal, als tres llocs tenien eixida les seues naus. Tots recordem, també, els "rius" de homes, valga l’expresió geogràfica, quan al toc de sirena de la fàbrica de l’Estanquer, a la una del migdia, eixien cap al centre del poble o cap al Raval, a dinar i a tornar a la feina molt prompte perquè tornava la sirena a tocar. Eren temps de molta bonança econòmica, de expansió comercial per a l’empresa, de feina per a tots.

A les fotografies, vegeu a l’empresari JUAN BAUTISTA PONS LEYDA (Juanito l’Estanquer). Dalt, junt amb un dels seus oficinistes Juan Pedro Signes (Juanito "Sensio"). Baix a l’entrada de la nave del carrer La Creu, està Juan Bautista amb Juanito "Sensio" plantats. Agatxats, els recordats Pepe "el Roig" i Gabriel Pons. La resta de homes i la dona eren clients de l’empresa.

FONT: Fotografies i informació, Germans Pons García. 

SABIEU ? que els primers dies de febrer es va complir el II centenari de la mort de la Duquessa d’Almodòvar

Ho sabieu?. El dia 2 de febrer de 1814 va ser quan va morir als 50 anys  sense descendència l’aristòcrata valenciana dels segles XVII i XVIII Josepa Domènica Català de Valeriola, més coneguda per nosaltres els gaters per la DUQUESSA D’ALMODÒVAR.

Dos-cents anys han passat des de la mort de la noble que era SENYORA DEL LLOC DE GATA i també Baronesa de Xaló i Llíber. Des del 8 de març de 1800, catorze anys abans de la seua mort, era senyora de Gata. A més de fer servir el palau i el casalici –hui Casa Consistori- quan venia al poble, la duquessa va deixar a Gata com als altres pobles on va ser senyora (Estivella, Gestalgar, Sot de Xera, Xaló, Llíber i Gata), una testamentària benèfica, les escoles del Patronat de la Duquessa d’Almodóvar, que algun dia tindria que escriure’s una història i llarga sobre el mateix. L’escola era, segons deia el testament “para niños y niñas, enseñando a éstas las labores propias de su sexo”. Madoz ens diu en el seu “Diccionario…” que la manda per a les escoles era de 3.469 reials anuals per a l’escola de xiquets i 2.800 reials per a la costura de les xiquetes. El Patronat i les escoles van estar vigents tot el segle XIX i començaments del XX.

A Gata, la petja (“huella”) de la Casa Almodóvar la tenim, si estudie i consulteu el llibre de Irene Ballester Buigues “La Duquessa d’Almodòvar, Vida d’una aristócrata valenciana a la fi del segle XVIII”, editat per l’Ajuntament de Xaló i l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, Edicions 97, 2007, no sols a la Casa Consistori que he dit, sinó també a l’església parroquial i a les cases de la Plaça de l’Església, que voltejen aquests dos edificis. A més, les escoles del Patronat estaven al costat just de la Casa noble, l’actual Consistori. I finalment, el poble li té dedicat un carrer, el que ix de la Plaça de l’Església passa per davant de l’Ajuntament i s’adentra cap al Raval fins a la unió del carrers Sant Antoni, Moreres i Roquetes.

Precisament, divendres 21 de febrer al blog de "Xaló, punt de trobada" es publicava l'article refereent a la duquessa: "Basronessa de Xaló i Llíber i senyora de Gata". Ací teniu l'enllaç: http://xaloara.blogspot.com.es/2014/02/baronessa-de-xalo-i-lliber-i-senyora-de.html. 

A la fotografia, la duquessa d'Almodóvar (1800) pintada per Vicente López.

FONTS: Llibre “La Duquessa d’Almodòvar, Vida d’una aristócrata valenciana a la fi del segle XVIII”, de Irene Ballester Buigues. Ajuntament de Xaló i l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. Edicions 97, 2007. / Llibre “Gata de Gorgos, geografia, història, patrimoni” de Jordá, Yago i Soler, Ajuntament de Gata, 2007. / llibre “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia”, de Pascual Madoz. / Fotografia extreta del blog “Foro Dinastías, La realeza a través de los siglos” http://dinastias.forogratis.es/licorne31-u61.html, del quadre la Duquessa d’Almodóvar pintura de Vicente López, fet cap a l’any 1800 (la mateixa fotografia que es publica al blog de Xaló) / Blog: Xaló, punt de trobada (Xaló ara), http://xaloara.blogspot.com.es. 

 

TRES GENERACIONS, UN SEGLE DE HISTÒRIA DE FABRICACIÓ DE MOBLES DE JONC, MÈDULA I VIMET ("MIMBRE"), ELS ESTANQUERS: Capítol V: Cooperativa San Miguel i Muebles Mimbre, fins a principis dels anys 50

Continue amb la història de la fabricació de mobles. Estem a finals dels anys 40 i principis dels 50 del segle XX. Els treballadors formen una cooperativa

Després de la guerra civil, degut a les nombroses dificultats de la postguerra es desfà l’empresa "Pons, Monfort y Cia". Per a conservar l’empresa, els treballadors s’agrupen en una cooperativa, que portaria per nom COOPERATIVA SAN MIGUEL. En aquells anys de finals dels 40 i principis dels 50, el grup mana fer la imatge del patró titular de la parròquia i la passeja fins l’església. El carrer on estava la fàbrica pren també el nom del patró. Encara hui ix en processó cada 29 de setembre, substituïnt a la monumental imatge que presideix l’altar major de l’església parroquial, aquell "Santmicalet" regalat pels treballadors i encara hui porta el nom del patró el carrer.

Més tard, la cooperativa desapareix i es constitueix per uns pocs anys una nova empresa: "MUEBLES MIMBRE" fins a 1954 en que comença una nova etapa.

A la fotografia vegeu als treballadors de la cooperativa i portant Sant Miquel, des de el "carrer Tombat" que li deien popularment. A la dreta, una imatge actual de la mateixa talla de Sant Miquel.

FONT: fotografies de la sèrie "Fotografies antigues" (Cronista de Gata).

TRES GENERACIONS, UN SEGLE DE HISTÒRIA DE FABRICACIÓ DE MOBLES DE JONC, MÈDULA I VIMET (

He titulat aixina aquest capítol de la Història local de l’empresa de fabricació de mobles de jonc, mèdulña i vimet (mimbre), el quart ja, perquè sols vaig a bassar-me en dos fotografies, que marcarien el pas des de la postguerra fins a meitat del segle XX, des de l’arranc al "boom". Des de la companyia de Pons (José Pons Pedro) i Monfort (Maties Monfort, conegut per el Tio Macià -al respecte, ho va confirmar la seua néta Rosa Mari) a la producció forta a la nave de l’estanquer. 

A la primera fotografia, dalt, es veu al Tio Pepe "l’Estanquer" (José Pons Pedro) que va amb un guardaroba, com a ell li agradava anar sempre anar per dins la fàbrica, el segon per l’esquerra si mirem la foto de cara. Darrere, plantada, la seua dona Anita Leyda Signes. A l’esquerra del Ti Pepe, el tio Pepe "Xona", pare de Paco "Xona". A l’altre costat vegeu al Ti Quico Moliner (pare de Paco i Antonia Signes). L’altre sentat és el Tio Quico "Peixet". Plantat, al costat de la Tia Anita està Geroni Mulet (pare de Adolfo Mulet, el que va ser alcalde). Es trobaven tots a l’entrada de la fàbrica.

Baix, podeu vore on hui és el carrer Reis Catòlics la nave que deien el pati de l’Estanquer. Foto impressionant que demostra la gran activitat que es vivia aleshores.

* Cal aclarir i ressenyar que totes les fotos d’esta sèrie passaran a formar part de les fotos antigues i les podrem veure per separat i més gran a la sèrie de "Fotografies antigues", per exemple la de la fàbrica de hui.

FONT: Fotos propietat dels Germans Pons García.

TRES GENERACIONS, UN SEGLE DE HISTÒRIA DE FABRICACIÓ DE MOBLES DE JONC, MÈDULA I VIMET (MIMBRE). Capítol III: Pons, Monfort y Cia.

Als anys 20 i 30, abans de la guerra civil, i una vegada havia tornat el Tio Pepe "l’Estanquer" de Uruguai, comencen a fer mobles, que es reflexen en catàlegs que es distribuïxen per tot el món. Per exemple a la fulla web "La historia de la publicidad contada desde un principio" descobrim que el "Centro de Documentación Publicitaria" té entre els més de 7.000 cartells històrics de la publicitat espanyola, un de PONS, MONFORT Y CIA. datat en 1920. Al text apareixia: "Fábrica de muebles i cestas de médula, junco y mimbre". La descripció: "Paisaje holandés en colores eléctrico sim. Navidad". El cartell tenia les mesures 395 x 41 cms. Era de cartolina en relleu.

A la pàgina web de "Todocolección" també trobem un àlbum il·lustrat d’aquesta societat gatera: "PONS MONFORT Y CIA.MUEBLES CESTAS DE JUNCO Y MIMBRE catalogo ilustrado fotografías" posa al títol: És el catàleg nº 6, i diu que està il·lustrat amb fotografies dels productes dels anys 20, Gata de Gorgos. Té unes mesures de 92 x 55 cm, desplegable, i el seu valor per al col·leccionista és de 40 euros. Segons posa estava venut des del 23-1-2014.

Curiosament, el telèfon de l’empresa constituïda en societat era el 9 i posava: "Telegramas: SAITAM". Si pensem un poc, al revés és MATÍAS. Un dels socis, junt amb José Pons era Matías Monfort, d’ahí el nom als telegrames.

A la fotogràfica de hui podeu veure el catàleg antic de "Pons, Monfort y Compañía".

FONT: documentació: "Historia de la publicidad contada desde un principio"; "Todocolección. Foto aportada pels germans Pons García.

TRES GENERACIONS I UN SEGLE FABRICANT MOBLES DE JONC, MÈDULA I VÍMET, ELS ESTANQUERS: Capítol II: retorn a Gata, societat amb altres empresaris

El segon capítol d’aquesta sèrie de l’empresa més capdavantera al llarg de quasi un segle, està dedicada al retorn del Tio Pepe l’Estanquer a Gata, i la societat que fa amb altres empresaris gaters. Seguim amb les dades aportades pels quatre germans Pons García.

El Tio Pepe ven el seu negoci a Uruguay y torna a Gata. El naixement de l’empresa el considera la família en 1920,quan torna José Pons Pedro de Uruguai a Gata. Era encara molt jove, no havia complit ni els trenta anys. El Tio Pepe l’Estanquer es va instal·lar a un pati on hui està la zona dels carrers Sant Miquel, Carrer Doctor Moratal i carrer Reyes Catòlics. Tot aquest lloc estava sense urbanitzar.

Junt amb altres socis locals, munta un taller on comença a fabricar mobles de vímet ("mimbre"): l’empresa passa a dir-se "PONS, MONFORT Y CIA."  El Tio Pepe "l’Estanquer" (José Pons Pedro) exercia com a mestre artesà, ensenyant l’ofici a molts dels operaris que passaven per aquella fàbrica primera.

Els primers catàlegs de "PONS, MONFORT y CIA" són de 1924, encara que al parèixer l’activitat començà en 1919.

A la fotografia, la façana de la fàbrica en aquells temps de la societat.

 

TRES GENERACIONS I UN SEGLE FABRICANT MOBLES DE JONC, MÈDULA I VÍMET (MIMBRE), ELS ESTANQUERS. Capítol I: del Tio Pepe el Estanquer a Point

Comence hui una nova minisèrie de una altra empresa, que té els seus orígens fa ja un segle. Des del Tio Pepe "el Estanquer", José Pons Pedro, fins als quatre germans, actualment, "els Estanquers" han portat el nom de Gata per tot arreu del món, mostrant la fabricació de mobles, uns mobles especials, ja que es confeccionaven amb vímet, amb mèdula, amb jonc, i hui amb altres materials més moderns. Coneixerem els inicis d’aquesta aventura empresarial, que arranca a Gata, bota a l’Argentina, passa a Uruguay i torna a Gata.

Per supost, agraïsc l’atenció i aportació de documentació, dades i fotos als quatre germans Pons García, que actualment conformen la societat que porta el nom de Point.

El uelo dels actuals "Estanquers" també portava eixe nom, degut a que son pare era d’ofici estanquer. Els temps eren durs i el pare de Pepe el va acompanyar al port de Barcelona, el va acomiadar i ja no el va tornar a vore més, va morir abans que tornara a Gata. 

José Pons Pedro emigra a Argentina amb tan sols 14 anys, a inicis del segle XX. Podia ser de 1910 a 1914. Altres com ell marxaven cap a Nova York, eren emigrants en busca de feina. Ell s’en va cap a la capital, Buenos Aires. Arriba a Buenos Aires i allí troba feina a una fàbrica de mobles i articles de vímet ("mimbre"). Aprén l’ofici, que li serviria a ell, al fill i als néts per llaurar-se un nom. Anys després, Pepe es desplatza a Montevideo (Uruguay) on arriba a muntar la seua pròpia empresa. L’any 1916 estava a Uruguay. A finals de la segona dècada del segle XX, el Tio Pepe Pons ven el seu negoci a Uruguay i torna a Gata. El camí estaba començat.

A la composició fotogràfica vegem tres imatges interessants del fundador el Tio Pepe "el Estanquer" (José Pons Pedro). Dalt a l’esquerra -mirant la foto- un retrat de quan estava a Buenos Aires. A la dreta, el carnet d’associat a la "Sociedad de Socorros Mútuos" que es deia "La Unión Fraternal" de Montevideo (Uruguay). La data del carnet és del 17 de febrer de 1916. Baix apareix la nota que podeu llegir, on recordava que tots els associats hi haurien de presentar el carnet si se’ls reclamava per assumptes socials. A la fotografia de baix teniu un retrato de Pepe Pons, quan estava ja a Gata.

FONT: Fotos, informació i documents: Germans Pons García (Point, S.L.).

S’EN RECORDEU?. AHIR VA FER 31 ANYS, LA GRAN NEVADA DEL DARRER DISSABTE DE 1983, VA SER EL 12 DE FEBRER

He recollit varies manifestacions sobre aquell dia, aquelles hores tan especials per a tota Gata.

Des de Xàbia, Silvia Pérez Ivars ens comentava: "Men recorde com si fora ara. Jo tenia 17 anys. Quina vespra mes bona va em pasar". A Gata, responia Pepa Martí Pedrós: "Jo siiii". Ana María Mulet Costa era clara: "En fa falta un altra ja". Des de Mèxic, Fátima Lozano Cortegoso ens diu: "Era el meu tercer cumple!!!! I batejaven a la meua germana menuda!!! A l’esglesia no hi havia llum!!!!".

Quins records!!. A què són bonics i nostàlgics.

Un anònim, home per supost, diu: "A mi, la neu, em va sorprendre a Palma de Mallorca, i no precisament de vacances...sino a la mili. Camí dels vint-i-un anys -un xiquet tan sols- no vaig poder gaudir la sensació de veure eixa gran nevada del vuitantatrés al meu poble...Puta mili!!. Espere, algun dia poder sentir eixa sensació que em vaig perdre; i si no, la tonaré a trobar, com ara ho he fet, en les teues paraules que evoquen des del cor grats records i sentiments de joventut."

Finalment, Sílvia Leyda comenta: "M'enrecorde molt perque en casa tenim unes cintes de super8 d'eixe dia que vam anar de volta la meua familia i la de Don Juan el mestre".

Agraïsc a este "soldat", quan estava la neu pel poble de Gata, que es conforme amb les fotografies de les belles estampes d’aquells dies.

Encara podeu ser vosaltres mateix també protagonistes. Teniu vosaltres fotografies d’eixa nevada o d’alguna altra forta a Gata?. Encara resten quatre dies, fins diumenge serà aquesta efemèride la que recordarem. Quedarà en la memòria col·lectiva dels fenòmens que poques vegades vegem els habitants de la Marina Alta i menys els de Gata, una gran nevada aquell dia, 12 de febrer de 1983.

A la imatge, una vista de la Plaça de l’Església, com va quedar el mateix dia. Per allí vaig passar i vaig fer la foto, d’aquell tamany quadrat que hi havia, però ja en color, no tan nítid com ara. S’en recordeu?.

S’EN RECORDEU?. AQUELL DARRER DISSABTE DE 1983: HUI FA 31 ANYS DE LA GRAN NEVADA

(PODEU FER MÉS GRAN LA COMPOSICIÓ, PUNXANT ACÍ)

El calendari marcava 12 de febrer  

Aquell dia de fa 30 anys, el 12 de febrer, era DARRER DISSABTE i com a tal la gent no va minvar massa les seues decisions d’anar-se’n de compres a les tendes per al dia següent fer les paelles de DARRER DIUMENGE...Així començava l’article de rememorar l’efemèride l’any passat, el del 30 aniversari.

Continuava dient i també ho dic hui: "S’havia mesclat sense adonar-se un costum gater amb un fet insòlit, la neu caiguda amb gran quantitat. Jo recorde com si fos ara que estava estudiant a la saleta de ma casa i ma mare em va fer notar que començaven a caure boles de neu. Eren cap a les quatre de la vesprada. Després ja va ser tot seguit i nosaltres els amics havíem quedat. No anaven a suspendre les compres podent eixir pel poble, gaudir de l’espectacle blanc. Recorde que calia fer les compres al supermercat Baidal o a qualsevol tenda del poble eixe dia. Al Passeig d’Alacant era com si estigueres al cinema amb una visió idílica del Pare Montgó, que relluïa brillant de neu. Valia la pena veure’l, admirar-lo amb tota la seua majestuositat".

Què trobeu?. Eixa era la meua sensació, la meua experiència...i seguisc: "...I després per les carriladas i amb cotxe cap a casa. Tot una aventura. Al dia següent vam acudir a una caseta de les Boleries. La neu s’escampava per tot arreu. Molt a prop, vam poder fer inclús un ninot de neu baix del pont de l’autopista, total...no passaven cotxes, estaven les carreteres tallades. Era l’espectacle del blanc element, de les postals nadalenques però al febrer".

Com deia l’any passat vos dic ara: I vosaltres?. Recordeu l’experiència?. Podeu plasmar-les als comentaris al blog o al facebook, aniré incorporar-les al llarg del dia.

També fotografies si en teniu. De moment, servixquen aquestes de la família Oliver i de Salvadora Boronat. Dalt vegeu el paisatge gater tot nevat, el que es contemplava des de Gata cap al Serrillars; baix, els germans Oliver (Pascual, Antonio i Pepe), tots tres gaudint de la neu. Més avall, la fotografia que ja va eixir a la sèrie de "Fotografies antigues" on es pot veure a Salvadora i María Francisca -dos germanes- i un amic, Vicente. Les fotos de la família Oliver les ha passades Ana María Mulet Costa, a la que li torna a agrair la deferència, igual que a Salvadora Boronat.

Teniu vosaltres també fotografies d’eixa nevada o d’alguna altra forta a Gata?. Tota la setmana fins diumenge serà aquesta efemèride la que recordarem. Quedarà en la memòria col·lectiva dels fenòmens que poques vegades vegem els habitants de la Marina Alta i menys els de Gata, una gran nevada aquell dia, 12 de febrer de 1983.

FONT: Fotos propietat dels germans Oliver, facilitades per Ana María Mulet Costa, i de Salvadora Boronat. 

DEMÀ DIA 12, RECORDAREM LA GRAN NEVADA: FA 31 ANYS

Ens arrimem a la data marcada per l'infatigable calendari, el pas del temps inexorable. Fa 31 anys, tal dia com demà va ser tota una nevada i hui no està molt llunyana la neu, segons coneixíem per dos gaters que han estat a la Mallà del Llop a Famorca, quasi al llímit entre la Marina Alta i Baixa. Allí estava nevant o havia fet una lleugera nevada. Ahir també la va fer a la Carrasqueta i Alcoi, a les muntanyes. Vegeu com no s'en va massa. Però ací, ja no ha tornat a nevar com aquell "darrer dissante". Aquell 12 de febrer de 1983.

Seguisc posant-vos les fotos que aporta Ana María Mulet Costa. Eren els Miralbons, a la caseta de l'algutzil, Salvador Oliver. El vegem a ell i no l'oblidem, amb un gran record. Estava intentant netejar al voltant de la neu. El vegeu agatxat combatint amb la neu.

Recorde que si teniu fotografies de la nevada de 1983 i voleu que les publique ja sabeu, estic obert a fotografies i anècdotes per a commemorar el dia de demà, el trigèsim-un aniversari de la gran nevada.

FONT: Foto propietat de Ana María Mulet Costa.

DIMECRES, 31 ANYS D’AQUELLA GRAN NEVADA

Va ser el 12 de febrer de 1983  

Setmana de records metereològics, just quan estem en alerta groga per forts vents, quan tota Espanya està alerta, bé per pluja, neu, vents o altres inclemències metereològiques.

Però, nosaltres els gaters (des del blog del CRONISTA DE GATA) recordem aquella vesprada del "Darrer dissabte" de fa 31 anys, quan es va posar a nevar copìosament. Va quedar gravat en la memòria col·lectiva dels fenòmens que poques vegades vegem els habitants de la Marina Alta i menys els de Gata, una gran nevada el dia 12 de febrer de 1983.

Ja van apareixent fotografies dels usuaris del blog. Ací en teniu una, aperitiu de les que posaré demà. Es tracta de la col·lecció que aporta Ana Mulet Costa, a la que li agraïsc. La present fotografia és molt bonica. El conjunt era espectacular.

LA GRAN NEVADA DE FEBRER DE 1983. Era el 12 de febrer, fa 31 anys

Cada dia, fins el 16 de febrer recordarem aquella sorpresa que ens va regalar el temps i la natura fa ara 31 anys, a nosaltres habitants d’un poble de la Marina Alta, que ni havíem vist alguns la neu mai. Vos demanava ahir si teniu fotografies, la petició es fa ampliable a si teniu alguna anècdota me la podeu contar directa al correu electrònic o per mig del facebook, la publicaré. De fet, hui ja en tinc dues anècdotes que ens conten Terelis Costa Caselles i Antonio Monfort.

Però, anem per parts. La fotografia que vos pose la vaig publicar ja l'any passat per commemorar la nevada. Vegeu com estava l'estació aquell "darrer dissabte", dotze de febrer de 1983.

Pel que fa a l’anecdotari d’aquells dies, comenten el succés metereològic Terelis i Antonio.

Terelis Costa Caselles ens diu: "Ho senc molt, no tinc ara cap foto de la nevada, una pena per que a casa dels meus pares a la carretera de Jesús Pobre el paisatge que es veïa era preciós. Ho recorde con si fora ara, el toll de neu que havia i com mon pare arribava de un viatge i no va poder entrar el cotxe pel camí de la caseta de tanta neu. Al sandemà anavem de paella a la ca seta d'una amiga, a la Vall i portavem la paella pel mig de la carretera i li pujavem dins, com si fos un trineu, jajaja, coses de juventut. Teníem 15 anys".

Antonio Monfort diu el següent: "Guarde molts bons records d'aquella vesprada. Estavem el meu amic Tòfol i jo tocant la guitarra per tal de preparar la festa del darrer dissabte amb els amics. Va ser una passada, no ens ho acabavem de creure, la nevada. Com passen els anys..."

Recordeu: podeu fer vosaltres mateixa aquesta minisèrie especial dedicada a la gran nevada de 1983. Bé amb fotografies, bé amb testimonis directes. GRÀCIES.

FONT: Fotografia propietat de Salvadora Boronat Soler.

A UNA SETMANA DE L’EFEMÈRIDE, la gran nevada de fa 31 anys (12-2-1983)

S’en recordeu d’aquella nevada de fa 31 anys. Va ser "darrer dissabte" el dia 12 de febrer de 1983. Va ocórrer a mitjan vesprada. Com ja vaig fer l’any passat, en tota aquesta setmana, obric la possibilitat de que m’envieu fotografies d’aquella nevada, per si voleu que les publique. Com sempre, teniu el meu correu a la portada del blog, a la part dreta de dalt. Des de hui i fins el dia 12 farem un xicotet especial, recordant aquells dies de neu, peripècies i paisatges blancs. 

Jo aniré posant fotografies, de hui al mateix dia 12. Aquest any coincidirà en dimecres, no dissabte com en 1983. Si teniu fotografies d’aquells dies, en els quals varem gaudir del mantell blanc, de les mil i una relliscades, podeu remetre-les o publicar-les inclús vosaltres mateixa per mig del facebook. El que es tracta és de recordar aquella gran nevada de la vesprada del dotze de febrer de mil nou-cents vuitanta-tres.

Ara vos pose una fotografia de com estava aquella vesprada el Passeig d’Alacant, davant del xicotyet parc infantil que hi havia. Al fons, com sempre i aquesta vegada molt nevat, el Pare Montgó.

JAIME COSTA SIGNES (Jaumet de Carnero) (1934-1957): UNA VIDA TRUNCADA PER UN ACCIDENT A LA MILI (últim capítol, i VIII, acomiadament a Gata -i 3-)

(PODEU FER MÉS GRAN LA COMPOSICIÓ, PUNXANT ACÍ)

Arribem al final d’aquesta trista història que pel gener de fa ara 54 anys va commoure els pobles de Bunyol -lloc on ocorregué la tragèdia- i Gata, lloc d’on era i passà la seua curta vida Jaime Costa Signes (Jaumet de Carnero). És el moment d’agrair profundament a la família, a les seues nebodes, que m’hagen facilitat els documents fotogràfics i escrits, per a poder donar a conéixer al poble de Gata, sobre tot als més joves aquesta particular història, marcada per l’accident d’un soldat d’artilleria aquell any de 1954.

Aquest últim capítol està centrat en l’últim adéu a Jaume, després de fer-se la missa, i ja camí del seu destí final. El carrer Calvo Sotelo (hui carrer Signes) va ser testimoni de tot el condol d’un poble als seus familiars, centenars d’homes, com es veu a les fotografies van acompanyar el fèretre i la família.

Com era costum, la família es va posar enfront de la Caserna de la Guàrdia Civil per la seua part lateral -davant just de Ca Vicente la Mel- i tots van passar a donar-los el pèsame, primer el clero i després tots els homes de Gata. Després potser l’acompanyaren els més arrimats i amics cap al cementeri. Les restes de Jaume descansen al nitxol 689 de la part dreta si mirem des de l’entrada, al cementeri més antic dels dos municipals-. Una làpida de marbre blanc i la seua fotografia del servici militar és el record imborrable de la família, que cada any per ara sent com Jaume, Jaumet de Carnero, està amb ells i els acompanya per sempre.

Com vos he anant explicant en dies anteriors, la documentació fotogràfica que apareix hui a aquesta composició és la següent:

1ª imatge vertical de l’esquerra dalt: Tota la comitiva fúnebre baixa pel carrer Calvo Sotelo. Els homes ja van posicionant-se per a donar l’últim condol a la família. Es distinguix al Tio Vicent l’organista i a Ernesto Coloma, davant junt amb els escolanets.

2ª imatge vertical, part de baix: els rectors donen el condol a la família.

3ª imatge vertical, -part dreta dalt-: es veu perfectament als amics portant la caixa que han quedat sols, la gent s’arremolina a l’altre costat de la família

4ª imatge horitzontal, dalt: es veu perfectament als amics que porten la caixa, un d’ells és Jorro, i els homes que comencen a passar per davant de la família. Sentat a una cadira està el pare de Jaume, el Ti Jaume. El primer plantat és el seu cunyat, home de la seua germana.

5ª imatge horitzontal, baix: la fotografia pertany a una missa funeral que es va fer per l’ànima de Jaume a l’Argentina, on residïen dos tios d’ell, germans de son pare Jaume, els vegeu amb corbata prop del rector.

 FONT: documentació fotogràfica aportada per la família Font Costa.   

JAIME COSTA SIGNES (Jaumet de Carnero) (1934-1957): UNA VIDA TRUNCADA PER UN ACCIDENT A LA MILI (Capítol VII, el seu enterro a Gata -2-)

(PODEU FER MÉS GRAN LA COMPOSICIÓ, PUNXANT ACÍ)

Després de l’explicació i la documentació fotogràfica del capítol d’ahir, on vos introduïa al que va ser l’acte funerari més important en molts anys, per les característiques del succés ocorregut, que segà la vida de Jaime Costa Signes (Jaumet de Carnero) hui continue posant-vos les fotografies, centrant-nos amb la Plaça de l’Església, donat que no n’hi havia de dins de l’església. Al temps, que coneguem el moment, anem vegent l’entorn, el temps, els costums, que es vivien als anys 50 del segle passat a Gata i més en concret l’any 1957.

Ja estem al capítol de la missa funeral per l’ànima de Jaumet "de Carnero". Cal dir que la defunció de Jaime Costa Signes, segons resa al Llibre 16 de Defuncions de l’Arxiu Parroquial, que abarca desde la defunció 10 de 1952 fins la defunció 6 de 1973, va ser la tercera d’eixe any 1957. Posava textualment que va morir el 22 de gener de 1957, a les 2 hores de la matinada, a l’Hospital Militar de València. Fill de Jaime Costa Soler i de Rosa Signes Salvá. Solter. Se li va administrar la confesió, Viàtic i Extremaució per Don Mariano Badenas Padilla. Va ser soterrat al cementeri de Gata. Estava de rector a Gata Don Vicente Llopis Bertomeu. Ja vaig dir que seria el dia 23, perquè el 22 és el dia quan van ocórrer els fets que vos he anat contant.

Com vos feia saber ahir, la documentació fotogràfica de la família és molt completa i val una explicació per a cada fotografia de la composició.

1ª imatge en gran, dalt: Arribava el fèretre a la plaça de l’església. Li fan el passillo i queden parats cantant-li l’últim responso el clero, familiars (homes), autoritats i vegeu com tot el carrer està ple. D’esquena, junt a dos escolanets, vegem a Salvador -cosí del difunt. Apareixen els xiquets i dones del poble, que estan expectants, admirats i atònits, pel que estan vegent. Un grup de xiquetes està més a prop de la torre campanar, després homes vells del poble. Un cartellet es pot apreciar a Ca el Boticari.

 2ª imatge, baix a l’esquerra, part de dalt: curiosa imatge, on es veu tota la xicalla sorpresa pel que veuen els seus inocents ulls. La caixa va ser depositada amb un suport cobert per la bandera nacional. Els agutzils o guardes esperen davant l’església. Seria el moment que entraria el clero a revestir-se. Aguardaven fora també els escolans amb la creu i els cirials.

3ª imatge, baix a l’esquerra, part de baix: Era el següent pas, el rector Don Vicente Llopis Bertomeu asperga amb aigua bendita el fèretre de Jaume. Els amics que han portat la caixa aguarden, la creu i els cirials seguixen fora. Dins a les portes de l’església vegeu a l’altre rector i un escolanet.

4ª imatge, baix a la dreta: a aquesta fotografia que és de quan eixia la comitiva de davant de l’Ajuntament, podeu seguir observant als portadors de les corones, els amics de Jaume, el dol dels homes i les autoritats. El rigurós negre i algun braçalet de dol, imperava en tot el grup.

(Demà dissabte continuaré posant-vos les fotografies posteriors a la missa de dol, de cos present). El fotògraf es centrarà al carrer Calvo Sotelo abans, hui Signes, abans de l’acomiadament definitiu.

FONT: documentació fotogràfica aportada per la família Font Costa. Arxiu Parroquial.  

JAIME COSTA SIGNES (Jaumet de Carnero) (1934-1957): UNA VIDA TRUNCADA PER UN ACCIDENT A LA MILI (Capítol VI, el seu enterro a Gata -I-)

(PODEU FER MÉS GRAN LA COMPOSICIÓ, PUNXANT ACÍ)

Deuria ser el 24 de gener, tal dia com demà, de fa 57 anys, l’any 1957, quan el poble de Gata es va paralitzar. No era per a menys. Portaven a "Jaumet de Carnero", al jove mort per les grans ferides al ventre ocasionades a Bunyol, al destacament d’artilleria, junt a altres set companys.

El portaven al poble, per a donar-li terra com diuen en molts pobles, en el nostre per a fer-li l’enterro, un enterro que va ser una impressionant mostra de condol, com ja he comentat en altres capítols. Comerços i entitats de tota classe van tancar les portes, es tractava de honrar la memòria de Jaume a les últimes hores, abans del seua acomiadament. 

Si recordeu, al capítol d’ahir veíem com van ser les últimes hores de Jaume. Hui, es fa el silenci. Es massa la serietat, la tristor que envoltava el poble. Jaume va ser traslladat a sa casa o més ben dit a Casa del ti Jaume Carnero, al carrer Duquessa d’Almodóvar. El seu cunyat havia anat a València, per fer-se càrrec del cos, a l’Hospital Militar. La caixa venia blindada. Era blanca, com corresponia a un jove mort de 22 anys, a tres mesos de complir-ne 23.

Com la documentació fotogràfica de la família és molt completa, tractaré d’explicar-vos les quatre fotografies que vegeu hui a la composició.

1ª imatge, dalt a l’esquerra (la més gran): Arriba el fèretre davant l’Ajuntament. Porten la caixa els joves amics de Jaume. Alguns no havien ni anat encara a la mili. Tota la comitiva la constituïen els homes, les dones arribarïen -com era el costum- més tard a l’església. El carrer Duquessa d’Almodóvar està ple. La parada és obligatòria. Passen per davant l’Ajuntament. Mireu l’ensenya nacional a mitja "asta" i un crespó negre. Els xiquets amb les corones han quedat a un i altre costat, també els tres rectors, dos d’ells estan davant la façana. Reconec a Don Vicente Llopis Bertomeu. També està a eixe costat Don Vicent Costa "l’organiste" amb ulleres i portant un llibret de cançons fúnebres a les mans. D’esquena els tres escolans, el major que porta la creu es Eduardo, els dos més menuts porten els cirials.

2ª imatge, baix a l’esquerra: molt semblant a l’anterior. No es veuen els escolans.

3ª imatge, dalt a la dreta: la comitiva ja s’ha posat en marxa cap a l’església. Encapçala la creu i els cirials, torna a veure’s Don Vicent i el clero, xiquets que porten corones.

4ª imatge, baix a la dreta: és la més testimonial per a conéixer els amics, el dol i les autoritats. El pare de Jaume va a la comitiva, també el seu cunyat -a este el vegeu amb un mocador a les mans-. Observem les autoritats, són civils i militars. L’alcalde Vicente Mulet "Paresant" -amb ulleres- està planquejat per un alt comandament de l’Exercit i "el mestre Borrell" al costat. Darrere d’ell un comandament de la Guàrdia Civil i tota la Corporació. També reconeguem a Don Elies el farmacèutic, a Pepe el Sastre, a Paco "Tender", a l’algutzil, a Pedro Frasés.

(Demà divendres continuarem coneixent més detalls del sepeli a Gata de Jaime Costa Signes (Jaumet de Carnero), sobre tot amb els tesimonis gràfics.

 FONT: documentació fotogràfica aportada per la família Font Costa.  

JAIME COSTA SIGNES (Jaumet de Carnero) (1934-1957): UNA VIDA TRUNCADA PER UN ACCIDENT A LA MILI (Capítol V, hui és l’aniversari de la seua mort)

Hui 22 de gener de 2014 és un dia especial per a recordar el fet, fa 57 anys va ser un dia tràgic per a vuit famílies. Aquell 22 de gener de 1957 va ocórrer la desgracia. Què va passar a aquell polvorí...

Els vuit soldats transportaven material explosiu?, què els va ocasionar la mort?. Són preguntes difícils de respondre, donat que molt poc s’ha sabut, s’ha publicat, s’ha dit sobre el succés. Com si s’haguera silenciat més del compte. Podem esbrinar per la carta que li va remetre el rector de Bunyol a la família, que ell tenia la ferida al ventre, pareixia que no era res -al menys per fora-. També que quedaven més ferits de l’accident a l’Hospital com ell. El día de l’accident, descobrim a la carta, el poble de Bunyol, va fer dol general.  

Els vuit soldats "caiguts en acte de servici" tenien noms i cognoms. Comentava la neboda de Jaume, María Rosa, que sols ell era de per ací, els altres eren d’altres parts d’Espanya. Coneguem la relació de víctimes extreta del recordatori que van donar al dia següent, quan va ser soterrat Jaume a Gata, en una manifestació de dol impressionant:

El recordatori deia, i pose textualment: "Rogad a Dios en caridad por el alma de LOS ARTILLEROS Antonio Vila Navarro, Fidel Fernández Sánchez, Domingo Cebrián Calero, José Sanchis Molina, José Sánchez Hornos, Miguel Verdú Verdú, Pascual Fernández Núñez y Jaime Costa Signes. Muertos por España en acto de servicio en BUÑOL el día 22 de enero de 1957, R.I.P".

Jaumet "de Carnero" era fort, encara va sobreviure unes hores a l’accident. Va ser traslladat a l’Hospital Militar de València. La mort -segons consta a l’Arxiu Parroquial, li va succeir a les 2 hores del dia 22. Potser volia posar-se del dia 23, donat que al recordatori posava el dia 22.

LA CARTA TESTIMONIAL, hores abans de la seua mort

Siga com siga, el rector de Bunyol Salvador Domingo Salvador, que era vicari de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Bunyol i que anys més tard moriria al seu poble, a Quart de Poblet el 24 de maig de 2004, li va administrar els sants sacraments, va conversar amb ell i va deixar les seus impressions en una carta molt bonica, que relatava les últimes hores del soldat JAUME COSTA SIGNES (Jaumet de Carnero"). La carta anava dirigida a son pare, també de nom Jaume. La signava "Salvador Domingo" i estava datada a Bunyol dies més tard, el 30 de gener de 1957.

Vos pose textualment la carta: "Muy Sr. mío y Familia: En nombre propio, de las Autoridades locales y de las dos parroquias de Buñol, quiero manifestarles nuestra condolencia ante la muerte de su Jaime. Tuve, dentro de la pena, el consuelo de asistirle recién ocurrido el accidente y al verme, me dijo enseguida: "Padre confiéseme". Le confesé, le di la Santa Unción y más tarde le llevé el Señor. Creí que se salvaría porque la herida en el vientre no parecía tan profunda por lo que vi. Él mismo, ante mis palabras de aliento y consuelo, me decía: "Ay Padre, que yo no me salvo". Le noté mucha fe y gran resignación a la voluntad de Dios. Es él que más me ha consolado de los que quedaron heridos, por sus buenas disposiciones. Creo que el Señor lo bará recibido en sus brazos, ya que ha caído cumpliendo la sagrada virtud del amor a la Madre Patria".

En la segona part de la carta, el rector manifestava com estava el poble davant la tragèdia ocorreguda: "Buñol entero -seguía dient la carta- se sumó al duelo, cerrando escuelas, comercios, cines y espectáculos y manifestando en sus rostros y comentarios la honda pena de su buen corazón. Dios mediante, el viernes próximo día 1º a las 10,30 horas de la mañana, se celebrará un solemne funeral en sufragio de sus almas y como homenaje a esos hermanos caídos en acto de servicio por la Patria. Asistirán el Sr. Obispo Auxiliar, el Teniente Coronel de Artillería y Autoridades y el pueblo en masa, que hará duelo general como el día del accidente. Reiterando nuestro sentido pésame..."

Tornant al recordatori, abans de conéixer com es va viure al poble de Jaume, GATA, el seu sepeli, cal dir que nomenava al "Teniente Coronel Director, Jefes, Oficiales, Suboficiales y compañeros del Parque de Artillería" a l’hora de que "les tengan presentes en sus oraciones" -referit als vuit soldats morts "y asistan a alguno de los actos religiosos que en sufragio de sus almas se celebrarán". Potser algun d’ells fora parroquià del Santíssim Crist de la Providència de la Creu Coberta de València, donat que allí es va celebrar una missa funeral el dia 31 de gener. A Bunyol es celebrava el dia 1 de febrer, com ja deia el senyor rector a la carta. A la parròquia de San Marcelino de València es faria un novenari de misses des del dia 30 de gener a les vuit del matí i a Bunyol a partir del dia 2, a la mateixa hora.

Al recordatori no posava el funeral al poble de Gata per Jaume i si es va fer alguna missa posterior al soterrament. Per les fotos sí que vegem que van assistir altres rectors -algun d’ells seria el dit Don Salvador Domingo, i militars d’alta graduació.

Demà, dia 23, com fa 57 anys, assistirem al detall a la cerimonia de l’enterro de Jaume Costa Signes, que va suposar tot un "aconteixement" social i luctuós.  

A la composició fotogràfica, podeu vore el recordatori, la Verge de la Soledat que anava a la part posterior del recordatori, un fragment de la carta remesa pel rector de Bunyol a la família i -com avanç- una fotografia inèdita del soterrament a Gata de Jaume (que demà i en pròxims dies coneixerem amb detalls).

FONT: documents aportats per la família Font Costa.  Arquebisbat de València (dades rector).

JAIME COSTA SIGNES (Jaumet de Carnero) (1934-1957): UNA VIDA TRUNCADA PER UN ACCIDENT A LA MILI (Capítol IV)

Havia deixat els últims capítols per a estos dies, perquè just demà -22 de gener de 2014- farà 57 anys d’aquell 1957 que va ocórrer la fatal tragèdia. Per això reprenc aquesta minisèrie que glosa la història de Jaumet de Carnero (Jaime Costa), que va sofrir un accident mortal complint el servici militar. Després de parlar de la seua joventut, la tercera part va estar dedicada a parlar de la seua mili i dels últims dies amb els seus.

Tal dia com hui de fa 57 anys -aquell 21 de gener de 1957- va ser l’últim que Jaume i set companys més van passar entre rialles, jocs, guàrdies i imaginàries. No imaginaven que al dia següent, festa de Sant Vicent Màrtir -patró valencià- al Cap i Casal, aquell 22 de gener se’ls acabava la vida d’eixa manera tan sesgada a uns quants kilòmetres d’allí, al destacament d’Artilleria de Bunyol. 

De Sant Antoni a Sant Vicent Màrtir, passant per Sant Sebastià, continuava el mal temps eixe any. Jaume ja s’havia pelat a la barberia del cuartel. Començava per a ells l’any, estaven a tres mesos de llicenciar-se, entraven a la recta final del servici militar. Les feines anaven a ser menys pesades per a ells, eren "bisavis" -com es deia a la "jerga" de la mili. Les tasques més complicades les farien els nouvinguts al cuartel...

Però, tot es va truncar aquell dia gris, amb el cel esmortit, el 22 de gener de 1957 els vuit soldats d’Artilleria (entre ells el nostre protagonista) caïen al explotar un artefacte que portaven camí del polvorí.

Demà -dia de l’aniversari d’aquell succés que va commoure Gata i els altres pobles dels companys de Jaume- vos conte les impressionants últimes hores en vida -ja ferit mortalment- de Jaume.

A la imatge, Jaume en un dels clots del riu a Bunyol. Foto de la col·lecció familiar.

(CONTINUARÀ DEMÀ. No es perdau el cinqué capítol)