TOTS CONEIXEU A BERNAT. UN GRAN AMIC, UNA PERSONA POLIFACÈTICA QUE EM VA ENCORATJAR AQUELL 10 D’ABRIL DE FA DEU ANYS A CREAR EL BLOG. FINS FA UNS ANYETS EL VEÍEM PEL CARRER TOCANT EL CLARINET AMB LA BANDA. ARA ES DEDICA A LA SEUA PROFESSIÓ, LA FAMÍLIA I A DEFENSAR ELS ANIMALS AMB GATARRAPA. ENS HA VOLGUT PARLAR, AMB EIXA PROSA FLUÏDA I, DE VEGADES QUASI POÈTICA, D’AQUELLS ANYS 60 AMB L’ÀMBIT DE L’ESCOLA I LA SEUA PARTICULAR VISIÓ AMB LES SEUES VIVÈNCIES.
ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT:
Vagen per davant enhorabona i felicitacions, Miguel, estimat amic des de la infància, per la teua constància durant deu incansables anys de blog. Aquesta mampresa únicament es pot dur endavant quan eres un gran amant del teu poble, cosa que puc testimoniar de primera mà per l’amistat i confidències que ens uneixen. Agrair-te, tanmateix, que m’hagis oferit la col·laboració, tot i amb la desconfiança de poder estar a l’altura d’altres gaters de reconegut nom que han passat per ací. Allà vaig:
Es respirava una difícil dècada dels seixanta amb moltes manques de casi tot. La postguerra continuava fent massa llarga mossa a la pell dels nostres pares.
Un fred mes de febrer no era excusa suficient per veure una niuada de xiquetes i xiquets que, abillats amb els seus pantalonets curts i faldetes del mateix tall, sabatetes –tan sols unes, no més- que ja havien lliurat més de mil batalles, llargs mitjons casi fregant l’altura dels genolls i un jersei de llana artesà, teixit a casa per les mares en hores furtades a les nits de vetla, modesta vestimenta tota, segurament d’heretada procedència, s’arremolinaven travessant el pont del riu que enfilava la costera en direcció al recent estrenat grup escolar, construït, a rigorosa consciència, amb la suor de molts paisans gaters.
Dilluns de formar files, com si d’un exèrcit de xiquetes i xiquets es tractés, davant les primeres escalinates del lloable edifici. Enfront, just a l’altura del primer replà, una altra formació, ara d’oficials, els mestres, que amb el braç dret apuntant al sol ens feien entonar, vigilants, un càntic que, no sé molt bé si tractava d’haver d’entrar en combat a les aules o tal volta eren els prolegòmens que precedien a l’obligat compliment de lliurar batalles en una llengua estranya.
El temps i la por van acabar gravant a foc en les nostres retines innocents aquell bel·licós càntic i tants altres del mateix gènere.
Encara en formació i continuant amb l’escalfament de les cordes vocals, alhora, un mestre anava hissant a ritme de so tres banderes que, encara avui, no em fa goig descriure, situades a la part esquerra del replà de manament, damunt d’un pedestal de pedra.
Entre un fum de records que s’aglutinen en el meu ja cansat cervell, puc entreveure uns petits barralets de vidre, plens de llet, precedents del mateix gènere alimentari en estat polsós i que anaven destinats i repartits a les escoles entre els xiquets espanyols d’una postguerra que anava allargant-se massa, procedents de donatius d’altres països a mode de caritat.
Puc recordar també pupitres de fusta amb seients basculants, sorollosos en aixecar-nos, que ens albergaven per parelles en un escandalós nombre a cada habitacle. Sobre la pissarra ens vigilava un “sant cristo” que, com diu la bíblia, però també “la trinca”, penjava entre els dos lladres. Sota la mateixa, una canterella amb aigua volia treure’ns la set, malgrat el geni de males puces del mestre quan acudíem, mil i una vegades, a satisfer aquella necessitat.
Durant el subjectiu aprenentatge d’aleshores, en plena feina, per sorpresa, travessava la porta d’entrada a la classe un mestre veí en rutinària visita, moment en el que, com en una enrampada, ens havíem d’aixecar del seient entonant a l’uníson una frase que deia exactament: “Buenos días, ¿cómo está usted?. L’acomiadament a l’esmentat personatge transcorria en els mateixos termes, sempre en cançoneta: “adiós, que lo pase bién”.
I arribava l’hora dels càstigs. Si, també, en abundància i diversitat, tant físics com psicològics, a poder ser que no quedara estaca en paret, aferrats fermament a aquella consigna de que “la letra, con sangre entra”.
Ens posava en reunió el mestre, formant-nos en un semicercle davant seu i, d’extrem a extrem, anava preguntant-nos, un per un, les maleïdes taules de multiplicar. A cada pregunta una resposta. Si l’encertaves podies seure; en equivocar-te t’havies guanyat una forta bufetada i passaves a l’extrem contrari esperant una altra pregunta de idèntica temàtica, amb les mateixes condicions i conseqüències.
No caldria esmentar el clàssic càstig del cop de regla a la mà, però ho faré. En el cas nostre la recorde de bambú, ampla i grossa, i els cops no ens els destinaven a la mà, sinó als dits. Si, als dits, que procurava més dolor i ens obligaven a ajuntar mirant al sostre, per poder abastar tota la superfície que poden abastar els ditets d’una mà innocent de xiquet de pocs anys, descarregant, sense escrúpols, una reprimida personalitat forjada pel pas d’uns foscs anys.
I a cada curs un mestre i un càstig diferent. A l’any següent ens va tocar el règim de la corretja. Per ordre del senyor mestre, cada dia un alumne tenia la missió d’anar anotant en un full el nom d’aquells que havia ataüllat parlant amb el company de taula. Un inacabable tremoló viatjava, hores i hores, per tot arreu de la nostra pell d’infant –digueu-me què podíem aprendre així- fins que l’últim i patit quart d’hora, de reüll, veies al mestre aixecar-se i preparar-se per a l’esdeveniment, llevant-se la corretja amb peculiar suavitat, a vista de tothom. La propaganda de la por era fonamental.
Aleshores, cridava a la palestra per ordre de “llista negra” i, un per un, humiliats davant la resta, anava esclafint-nos cops de corretja, tants com voltes havien anotat parlant a cadascú. I amb aquella pràctica vam acabar adobant la pell, encara més que amb la que fou fabricada la corretja del mestre.
Per una altra banda, agafar-te de la patilla i treure’t en l’aire a plom era una costum diària molt arrelada. L’insult també era tan habitual que, mentre no fora cap aberració física, fins i tot el teníem assumit i normalitzat; ja vegeu.
De sobte, un sorollós i estrident timbre que, per desagradable, ens sonava a glòria, ordenava l’hora de sortir de l’escola. L’eixida es desenvolupava –cóm no- en rigorosa formació, per parelles i per ordre de curs, tornant a entonar cançons de vencedors en camp de batalla. La quantitat d’adrenalina que havíem escampat per les aules ens omplia el cor d’una mar de tranquil·litat. Deixàvem els mestres enrere i això era tot i això ens era prou.
Molts de nosaltres abandonàrem prou abans d’hora les escoles, no tan sols per poder millorar l’economia familiar -segur que també-, sinó perquè d’aquells mestres d’aleshores només vam aprendre la por, el silenci, la tristesa, les llàgrimes, el dolor, la infelicitat, la repressió, la ràbia continguda, l’analfabetisme...
És cert que tot allò va acabar anul·lant-nos en gran massa com a futura generació de persones preparades per a construir una societat amb la suficient llibertat i nivell intel·lectual que ens permetera, a homes i dones, poder créixer en igualtat i autosuficiència, sense abocar-nos a ser un ramàs d’esclaus servils de la resta de societats europees.
Tot això i molt més que guarde en el caixó dels records negres, fou amb el que vam tindre que lidiar –sempre he odiat aquesta expressió torera- en uns anys d’inconsciència amb tot allò en què ens vam veure envoltats.
Per cert i per últim, vull dedicar-los a aquells mestres d’aleshores, siguen on siguen, però amb tots els respectes, aquestes populars paraules: l’enemic us va ser feble i fàcil, tan sols érem uns xiquets. Ens vau vèncer, però mai ens vau poder convèncer.
I això ha sigut tot i ací ho he deixat.
Torne a agrair-te, Miguel, l’oportunitat que m’has oferit i saps bé que t’anime, des de la molta estima que et tinc, a no defallir mai en l’empremta. Et desitje, no sols deu anys més de blog, sinó moltíssims més.
BERNAT TORRES OLIVER
