Blogia
CRONISTA DE GATA DE GORGOS

CRONISTA

CONVERSES AMB PERE VICALET: músic, director, compositor i artista digital, un talent gater

CONVERSES AMB PERE VICALET: músic, director, compositor i artista digital, un talent gater

La primera conversa va ser amb una gatera centenària, la segona amb un home nonagenari excepcional, la tercera amb un matrimoni d’artistes de Payasospital i hui li toca el torn a un gran músic, no menys compositor i excepcional artista digital, a més de professor, totes les tasques relacionades amb la música i la tecnologia. Un gater que respon al nom artístic de PERE VICALET i que el seu nom complet és Pedro Vicent Caselles Mulet, que va començar a la banda del seu poble, Gata, i hui, als seus 36 anys, ja és una figura musical que traspassa més enllà del nostre territori.

Comencem interessant-nos per la seua tasca lectiva, a la Universitat, i Pere ens diu:

"Majoritàriament faig classes de l’especialitat de Sonologia en la càtedra de Tecnologia
Musical del Conservatori Superior de Música de València Joaquín Rodrigo. Podríem dir-ne que el que fem, és estudiar el so des de qualsevol punt de vista. Ens fem servir
de l’ús de la tecnologia, la informàtica i l’electrònica per poder entendre’l millor i també per crear-ne de nous.

Aquesta especialitat engloba tant els estudis de producció i gravació que podria fer un productor o un tècnic de so, així com també els de composició i creació artística per mitjans digitals. A eixes àrees, cal afegir també les de psico-percepció i acústica arquitectònica, necessàries per entendre com entenem el so i l’espai que habita. Actualment, som referència ja que hem sigut el primer centre públic del país que ha instaurat aquesta especialitat al país, i també, el primer centre que va a instaurar el màster el proper curs on hi haurà assignatures des de deep learning o intel·ligència artificial aplicada a la música, fins a eines d’investigació i recerca sonora.

Pel que fa a les assignatures principals que he impartit en els darrers anys han estat molt diverses: des de Síntesi Sonora, Tecnologia i Acústica, Acústica i Tecnologia Aplicada, Psicoacústica, Acústica de Sales i Sonorització d’Esdeveniments en Viu, fins a altres assignatures com Composició Electroacústica, Imatge i So, Producció Multidisciplinar Interactiva, el Dj i Live set, Podcasting, i la que més m’agrada, que és Projectes, on els alumnes han de desenvolupar un projecte individual posant en comú els continguts de dos o més assignatures de la carrera.

Altres assignatures a destacar de l’especialitat són Màstering, Tècniques d’Estudi i Gravació, Sistemes en xarxa, Producció i Programació.

Com va anar evolucionant a la música Pedro Vicente a Pere Vicalet, des de la banda fins a hui?

Ens diu el músic: "Em resulta complex fer un resum ràpid i que s’entenga. Si em permets fer un breu repàs d’algunes de les activitats desenvolupades al llarg del temps, crec que es podrà comprendre aquesta evolució millor. És cert que al llarg del temps, no hi ha un únic punt d’inflexió, però sí diferents idees que han anat hibridant-se i consumant-se amb els anys. En els inicis, era un músic més de la banda com qualsevol altre amb no més inquietuds d’un xiquet que vol aprendre a jugar fent música.

Poc a poc, vaig introduir-me al món del Dj i després dels assajos de divendres amb la banda, anava al Magoo i a la Cass-Terrening People, al temps que cursava el Grau Professional de Música. Posteriorment, vaig deixar la música i vaig començar a estudiar Enginyeria Industrial, ja que era una carrera que condensava vàries disciplines i això m’atreia. No obstant això, posteriorment vaig abandonar
l’enginyeria per estudiar Magisteri Musical, Composició i Direcció de Cor i Orquestra, amés d’extra-acadèmicament, Direcció de Banda amb el mestre Jose Rafael Pasqual-Vilaplana.

Amb això, va tornar l’època de Dj al Terra o a Activa FM. Amb tota aquesta barrejada de formació, començaren a aparéixer els primers treballs relacionats amb l’art digital. Amb Activa Fm, anàrem a actuar a les diferents discoteques i vaig veure la necessitat de crear un software on llums i vídeo estigueren sincronitzades. I amb els coneixements adquirits prèviament, vaig crear un prototip que feia que des de la Kinect de la XBOX, es sincronitzaren llums, vídeo i so des del sensor, qui disparava els events a temps real. En aquestes actuacions amb House Distortion incloguérem també performances amb els comandaments de la Wii als festivals en els quals actuàvem.

I tot això, va ocórrer al mateix temps que des de la faceta de creador anava col·laborant amb diferents disciplines artístiques. M’agradaria destacar les obres de dansa contemporània Manage your time amb Rita Góbi (Budapest); E-@rts Hip Hop, la qual va estar nominada als premis MAX; projectes com a creador visual com El viatge de la nena; o La Paella Sònica, un projecte on vaig coincidir amb la gatera Rosa Soler; els encàrrecs com a director de l’Òpera amb electrònica estrenada
al Palau de les Arts de la rondalla d’Enric Valor La mare dels peixos; la direcció de la Banda de la Federació de Societats Musicals; l’encàrrec per celebrar el 50 aniversari de la FSMCV del Guerrer de la Valltorta, on hi havia més de 100 dispositius mòbils interactuant al mateix temps que més de 5000 escolars interpretant el seu instrument acústic per fer el record Guinness; i podria seguir... però no caldrà -es riu, entenent que són moltes i variades les tasques fetes i aconseguides per Pere-.

En definitiva, al principi eren molts camins paral·lels que no estaven interconnectats entre ells. Al llarg del temps, després de moltes hores d’estudi i dedicació així, com de la inquietud per veure similituds entre disciplines i especialitats, i també, em pense que un poc d’atzar, tot això ha confluït en el perfil d’avui a dia.

En el fons, de vegades reflexione que la meva idea principal ha estat sempre la de transcendir la zona de confort, tant per a mi mateix com pels artistes amb els quals he col·laborat, i fins i tot, transcendir inclòs la zona de les disciplines a les quals ens hem dedicat. D’alguna manera, per mitjà d’aquesta constant evolució i exploració de diferents punts en comú, he cercat també millorar i evolucionar tant a nivell personal com artístic, a més d’intentar fer reflexionar i obrir la ment de la societat a noves idees o nous punts de vista per enriquir i transformar d’alguna manera el nostre enteniment de cóm percibim el món. Tal vegada, millorar-lo, no és
la millor paraula, però si fer-lo conscient i empàtic amb l’entorn amb el qual ens construïm com a societat.

Li pregunte a Pere, si el busquen, s’ofereix, com funciona la seua assistència a events tan impressionants com el de Santiago o dirigint bandes o anant a l’estranger a fer col·laboracions?.

Si ho sabera... potser no estaria on estic a dia d’avui, ens diu tornant a riure. Em senc en la necessitat que allà on vaja, cal deixar un impacte que convide a la reflexió, que mostre altres formes de comunicació o d’acció. Pense que és important per mitjà
de l’art, fomentar la tolerància i la flexibilitat, amb tot el que això implica, per no quedar-nos ancorats en termes absoluts als quals estem acostumats dins del nostre dia a dia constant.

Això és essencial tant per a la nostra societat com per a l’art en general, ja que ens ajuda a trobar punts en comú que ens defineixen com a col·lectiu, i que necessitem adaptar per descomptat als nous temps líquids i canviants en què vivim.

D’alguna manera podem dir que la meua visió és una visió que cerca el plantejament de canvi constant conjuntament amb la innovació i que aquest plantejament siga vàlid a llarg plaç. És a dir, una adaptació constant. Per tant, crec que és important eixir de la zona de confort i explorar noves formes d’expressió i de comunicació abans que ja siga massa tard. Es pot llegir entre línies, que aquesta és una visió gens rutinària. La rutina m’avorreix. M’estanca. Conseqüentment, entenc que en els llocs on es necessita aquest trencament de rutina i, sempre que el meu perfil professional siga conegut (i ací igual és on he de treballar encara un poc més), és quan sorgeix una nova col·laboració. És en aquests moments en què podem combinar l’activitat diària de qualsevol formació amb una hibridació d’algun punt comú quepuguen tindre amb Pere Vicalet, ja siga en la faceta de creador, de director o d’artista digital.

Amb quines figures de la música has treballat, has estudiat o has compartit
experiències?

Al moment de tornar de l’estranger, cap al 2012, vaig decidir treballar amb totes les persones i artistes possibles, sobretot del món de la direcció per enriquir-me i tenir quants més “inputs” millor. Sabia que poder veure davant un mateix problema tècnic, quina era la solució que utilitzaven amb la seua experiència i poder analitzar per què havien arribat ells a eixa conclusió, a mi em feia créixer a llarg plaç. De la mateixa manera, em vaig proposar fer tants concerts com puguera fer com a director convidat, per exprimir-me i saber reaccionar al moment a les necessitats de cada agrupació. En els últims 10 anys, són molts i em resulta complex nombrar-los un a un i no deixar-me’n cap. Tot això, ha culminat en nombroses col·laboracions d’artistes o entitats que han seguit enriquint-me.

Si em permets, comente alguns noms d’espais o institucions on he col·laborat o dut a terme projectes els dos últims anys, més enllà del Conservatori Superior de Música de València. Han estat Universidade Nova de Lisboa, École National d’Art de Bourges, Université Gustave Eiffel de París, Stanisław Moniuszko Academy of Music in Gdansk (Polònia), Conservatorio Agostino Steffani di Musica de Castelfranco (Itàlia), Banda Municipal de Pereira (Colòmbia), Banda Municipal de Santiago, o la Banda Municipal de Huelva. Més a prop, han estat el Conservatori Superior de Música de Castelló o el Professional d’Alcant. Ah! I quasi m’oblide de l’Orquestra Simfònica de Radiotelevisió a l’estrena de Peak in Tanz i del Teatre Monumental en Las noches del Monumental. Darrere cadascuna d’elles ha estat un professor, un professional, un músic o un col·lectiu de gent en la qual he compartit camí i enriquit.

La teua família i amics que diuen de totes aquestes feines teues i la teua professió?

Això ho hauríem de preguntar a ells. En qualsevol cas, em consta que estan contents. Si bé, afegiria, que parlant amb amics i coneguts del poble, sí que me n’he adonat últimament, que sí que existeix una espècie de bretxa, distanciament, o un pas més gran ara que fa uns anys. Entenc que al final, totes les experiències sumen i contribueixen a eixe distanciament, ja que d’alguna manera, jo he viscut i entés altres experiències i és complex de vegades, poder explicar el perquè d’una decissió teua, a qui no ha viscut la teua vida i no l’entén de la mateixa forma, ja que els objectius (i també els sustets) de vida, han estat diferents. Però bé, entec que res més allà del que li pugar passar a qualsevol altra persona amb vivències diferents als seus parents.

Conta’ns la teua jornada normal d’un dia qualsevol?

Uff!!! S’agobiarieu... Estudi, contestar mails, avançar feines urgents i importants, investigació de les últimes novetats en intel·ligència artificial, escoltar música, PARAR, coordinar-me en la gent en la qual tenim projectes en comú, reunions, corregir treballs d’alumnes, gestionar esglais d’última hora, canvis d’agenda, estudiar partitures, estudiar repertori, escoltar música, preparar classes, analitzar música, intente també últimament tornar
a fer un poc d’esport... D’alguna manera he entrat en una espiral ascendent després de pandèmia on s’havia de reprendre l’activitat de sobte i també a l’hora que s’havia fer l’activitat aplaçada.
Ara estic en el procés i camí d’equilibrar i relativitzar la gestió de la mateixa espiral per a que vaja cada vegada a més, però de forma relaxada per no tenir massa sustets. Quan va tot tan al mil·límetre, un esglai o tardança en la cadena, comporta molts problemes sobretot de gestió logística posterior. Espere aconseguir-ho prompte.

La tecnologia i l’era digital que ha suposat per a tu i com has aplicat la música a eixe camp?

Al principi era un joc... era un saber cóm funcionava una amplificador, un dimmer,... Durant l’etapa de Dj locutor a Activa FM va ser cóm crear música... I ahí, a les classes del productor de Ximo Bayo, em vaig adonar que el contingut era el mateix que les classes de composició electroacústica del conservatori però que aplicava a diferents àmbits, especialitats o públic.
D’altra banda, negar la tecnologia, és negar quasi tota la música que es consumeix a dia d’avui. És més bé, una necessitat o una conseqüència de voler anar més enllà del que està establert per sistema.

Com mostres Gata al món musical i digital?

La realitat és que en la majoria dels àmbits en els quals vaig habitualment, quasi ningú coneix Gata. El més proper, recorde l’anècdota que recentment a Gdansk (Polònia), vaig conéixer un músic (i trombonista) Islandés que estiuejava a Dénia i havia viscut un any a Cocentaina. No obstant això, són molts els amics i coneguts que he aconseguit que vingueren de vacances al
poble i no m’he resistit a no fer-los un tour pels nostres paratges de la Font de la Mata o la Rana, així com pels més esportistes, pujar al Serrillars o fer una volteta per la costa de la Marina en bici. Per descomptat, després sempre hem acabat fent-nos el “gelaet” de la Tramussera. Tradicions de poble que cal no perdre -torna a riure’s -.

Quins són els últims events o treballs o llocs on has assistit?

Durant l’últim mes, en primer lloc em varen cridar des d’Àpunt per parlar-los dels propers projectes que tenia, i els vaig convèncer perquè vingueren al Conservatori a veure els projectes que havien desenvolupat els alumnes de 4t curs de Sonologia, ja que les noves generacions venen fortes. PODEU VEURE AQUESTA EMISSIÓ PUNXANT ACÍ.

Quasi al mateix temps que l’emissió vaig realitzar el Taller/Concert per a Banda i Dj amb la Banda Municipal de Santiago de Compostela, a la plaça la Quintana. EL PODEU SEGUIR PUNXANT ACÍ.

Posteriorment ja vingueren els concerts de dissabtes de final de curs a @lafabricadehielo_ en València amb els alumnes de primer i segon curs; la participació en el Festival Mostra Sonora de Sueca amb l’ensemble Antara amb els alumnes de tercer; així com l’audició de l’assignatura de Dj; a més de la presentació i defensa pública dels projectes individuals i col·lectius dels alumnes de 3r i 4t de Sonologia a València. També, vaig fer un concert amb la Banda de Castalla el passat 3 de juny con combinàvem repertori de càmara amb música que ens convidava a la reflexió respecte a l’hostilitat al llarg de l’últim segle titulat “Per no oblidar”.

I tot i que no és event, però em fa il·lussió dir-ho, recentment he sabut que se m’ha concedit l’incentiu musical per l’obra Peak in Tanz, l’obra estrenada amb l’ORTVE el passat any, junt al percusionista solista Raul Benavent. Em fa il·lussió, perquè és la primera vegada que se’m concedeix l’incentiu... I ja tocava. PODEU TAMBÉ SEGUIR-HO ACÍ.

I quines actuacions són les properes?

Aquest estiu tinc programades diverses actuacions amb el Taller per a Banda i DJ, que es realitzarà a diverses localitats com Toledo, Sevilla, Alqueries (Castelló), Eliana (València), Onil (Alacant) i Madrid. També farem un concert a juliol amb la Banda de Castalla amb el programa Tributes. I a més, també tenim planificada una minigira per Colòmbia amb l’obra Peak in Tanz, conjuntament amb Raúl Benavent, a més del curs de Direcció Musical. Després de la gira per Colòmbia, faré una pausa per carregar energies. He de dir que la visita a Colòmbia té una importància especial per a mi, ja que em consciència de la realitat en la qual estem i m’ajuda també a relativitzar les necessitats bàsiques.

El darrer any, hi hagué un tuba que va caminar més de 23 hores per poder estar 3 dies fent música amb nosaltres, i tot això amb la tuba al coll per la muntanya. Aquesta dedicació i sacrifici desperten d’alguna manera el meu respecte i admiració per contribuir en aquest cas, al desenvolupament social per mitjà de l’educació musical, col·laborant amb les entitats organitzadores de Colòmbia sempre que puc, i així aportar d’alguna manera, el meu gra d’arena als àmbits humanitaris, tan necessaris, des de la Cultura i l’educació musical.

Encara que curta etapa, com va ser aquella de dirigir la banda del teu poble. Quines sensacions vas tindre?.

Aquesta breu etapa de dirigir la banda del meu poble va ser una experiència molt emocionant. Tot i que va ser curta, vaig poder gaudir-la al màxim. M’acaba de vindre a la ment, que tots estaven preocupats perquè va ploure la nit de la Revetlla. VA PLOURE!!!! I bé... són coses que passen (rises). A vegades, les coses no ixen com esperem, i això és part de la vida. En qualsevol cas, recorde la preocupació de la gent i que jo m’ho vaig prendre com una anècdota d’humor més, afegida al fet que crec que ningú ha tingut mai l’oportunitat de dirigir la revetlla durant DOS ANYS SEGUITS i que a més, aquest dia haja caigut després de totes les festes, fent de carrereta CARROSSES, QUINTADES, PAELLES I REVETLLA. El poble (i les comissions) no són conscients de l’esforç que, tot i que amb estima, li suposa als músics (i més si cap, els directors), del que suposa musicalment aquest fet.

Em passa moltes vegades que quan els directors comentem sobre les diferents tradicions de les bandes, es sorprenen molt quan els dic que el concert més important artística i musicalment de l’any per a la banda del meu poble, és el concert de festes i que es fa l’ÚLTIM DIA DE FESTES. Anècdotes a banda, per descomptat que vaig estar i estic molt agraït d’haver tingut l’oportunitat de dirigir la banda del meu poble (i també de poder sortir-ne sense massa esglais, ja que ningú és profeta a la seua terra...). Vaig quedar molt content pel compromís i respecte dels músics cap la nostra societat musical pel que fa al treball, assistència i compromís amb tots els aspectes que varem treballar, especialment de l’articulació, l’afinació i com no, de sonoritat amb la piràmide musical.

En certa manera, fou molt gratificant, poder tornar i compartir amb els qui han estat companys tot allò que he après al llarg del meu camí professional. Va ser gratificant també poder retornar a la societat musical una part del que ella em va donar a mi en els meus inicis. Quan ú té només 10 anys i passa a formar part de qualsevol societat musical, no és capaç d’entendre de la dimensió que això li pot ocasionar a la seua vida.

A dia d’avui, sóc conseqüència tot allò que vaig aprendre de base a la Banda Unió Musical de Gata de Gorgos. Així que tenir l’oportunitat de dirigir-los va ser una manera de retornar aquesta gratitud. En definitiva, una etapa curta, però plena de moments especials i aprenentatges valuosos. Tant de bo es puga repetir en un futur!. Moltes gràcies!!!!. GRÀCIES.

I gràcies li done també jo a Pere Vicalet, que ens ha desgranat la seua passió per la música, per l’era digital musicalitzada i ens ha descobert la gran valua que tenim a Gata com a música i artista digital.

FONT: Fotos extretes del facebook de Pere.

CONVERSANT AMB... PAQUI NOGUERA I JAUME COSTA, DOS GATERS DE LA FAMÍLIA DE PAYASOSPITAL

CONVERSANT AMB... PAQUI NOGUERA I JAUME COSTA, DOS GATERS DE LA FAMÍLIA DE PAYASOSPITAL

La tercera conversa que porte al blog del Cronista de Gata és amb un matrimoni que té un ofici molt humà i gratificant. Fan teatre i son pallassos de professió, portant el somriure als xiquets i xiquetes dels hospitals valencians.

Paqui Noguera Puig va nàixer a Jesús Pobre i va passar tota la seua infantesa i joventut a Dénia. A l’institut ja apuntava maneres, formava part del grup de teatre. Després a l’any 1995, junt amb altres companys, va fundar Tarannà Teatre.

Jaume Costa i Soler, gater de naixença i de residencia actual com ara Paqui va entrar al món del teatre perquè li agradava. Es van conéixer fent teatre, són parella des de 1998 i es van casar al 2000.

En un dels cursets per a formar-se van conèixer la família de Payasospital i la seua ànima, Sergi Claramunt, fundador de la ONG. Els dos formen un duet gater meravellós en unió quan es “visten” de pallasos. Ells diuen: “No ens disfressem, ens vestim”. I es converteixen en “Pili Dora” i “Cápsulo”. “És el nostre vestit per a presentar-nos davant el nostre públic, que no està al circ, ni a un saló d’actes, sinó que està a un llit d’un hospital valencià”.

A la pandèmia del COVID van fer molts vídeos d’aventures dels dos, que van servir també per a passar-ho als hospitals. A Internet i a youtube encara es poden revisar.

Paqui ens conta que ella és enginyera informàtica, que treballava amb això, però el seu somni, la seua utopia pensava, era el teatre. Al final, la il·lusió es va tornar realitat. “Ara ja és la nostra professió i vivim del teatre”.

Els pregunte pel voler que li tenen a la professió: “és com una addicció, fas teatre, però ajudes a un menut i també als pares a soltar-se un poc la càrrega que tenen. A més, contínuament estan en formació: artística, mèdica, psicològica, tot el que fa falta per actuar davant una personeta malalta”. És tot un procés preparatori. “Però treballem molt amb improvisació, anem a parelles. És més ric, un fa de llest i l’altre de “menys llest”. És la filosofia de “Payasospital”.

Quina ha sigut l’actuació més difícil de fer? Parla Paqui: “Jo una vegada vaig estar amb un xiquet que s’apagava la seua vida, erem conscients, els pares ho van voler aixina. Et “vestixes” i dones tot el que tens”. “Moltes de les actuacions són gratificants, sobre tot quan els xiquets i xiquetes volen que tornes, els pares també”.

Els “castings” fets pels dos els van donar el passaport per a formar part de Payasospital: 2006 Paqui i 2007 Jaume, els dos es “vestixen”.

Viatges, actuacions, com distribuïu des de Gata la feina? “Dos o tres dies per setmana eixim cap a València, al Clínic, a la Fe o al Dr. Peset jo (diu Jaume), i jo a l’Hospital General d’Alacant (comenta Paqui)”.  “Anem als hospitals públics, tenim un conveni amb Conselleria”. Diu Jaume: “Alguna vegada hem eixit a Catalunya o Mallorca, però en trobades nacionals de pallassos o d’intercanvis”.

Parlem de Payasospital i el recent premi de les arts escèniques a la solidaritat que vau rebre a nivell nacional a Cádiz. Ens va pillar per sorpresa i va ser una sensació molt gran. “Que la professió pense en uns pallassos, que consideren que el que estem fent és teatre, per a nosaltres és molt fort, molt important”. Jaume ressalta que “altres companys de professió valoren el nostre treball”.

Cal recalcar que Paqui, Jaume i els seus companys i companyes de Payasospital van rebre el passat 17 d’abril al teatre Falla de Cádiz el Premi Max de Teatre en la Modalitat de Caràcter Social, a l’associació fundada per Sergi Claramunt que actua en hospitals pediàtrics de la Comunitat Valenciana.

En tota l’entrevista es notava un aura de simpatia, bonhomia i sobre tot goig per fer aquesta feina que resulta tan commovedora, impressionant i necessària hui en dia.

FONTS: Fotos aportades per Paqui i Jaume. // Fotos de l’entrevista.

 

 

   

   

CONVERSANT AMB...ANTONIO FORNÉS FUERTES (TONI EL ROS), UN GATER PLE DE VITALITAT I ÀNIMS. ALS SEUS 94 ANYS EL VEIEM SEMPRE AMB LA INSEPARABLE BICICLETA. SEMPRE ESTÀ PENDENT DE LA SEUA DONA PAQUITA AMB ELS TRES FILLS I DOS FILLES. Una de les seues aventures va ser el trajecte Gata-Alcanalí, on viu la filla, amb la bicicleta. És un llibre obert de la vida

CONVERSANT AMB...ANTONIO FORNÉS FUERTES (TONI EL ROS), UN GATER PLE DE VITALITAT I ÀNIMS. ALS SEUS 94 ANYS EL VEIEM SEMPRE AMB LA INSEPARABLE BICICLETA. SEMPRE ESTÀ PENDENT DE LA SEUA DONA PAQUITA AMB ELS TRES FILLS I DOS FILLES. Una de les seues aventures va ser el trajecte Gata-Alcanalí, on viu la filla, amb la bicicleta. És un llibre obert de la vida

Si la primera conversa la tenia amb la centenària Pepita Pons, hui parle amb un home singular, únic, irrepetible. Un gater de 94 anys, que el pròxim 19 de juliol farà 95. Dins d’ell s’amaga un cor ple de vitalitat, ànims i bonhomia. Antonio Fornés Fuertes el coneixen tots a Gata per Antonio "el Ros". Eixa figura menuda que veiem tots els dies a llom de la seua inseparable bicicleta contrasta amb la seua gran força de voluntat. Ell va a la caseta tots els dies i tothom el coneix, grans i menuts.

Ara estem a sa casa, al carrer Estació. Conversem amb un gran marit, que està pendent de la seua dona Paquita, i un gran pare, de tres fills, Vicent, Joan de Déu i Toni, i dos filles María Ángeles i Pepa, amb tots els seus nets i netes. La seua simpatia i fluidesa de paraula ens encisa i captiva per a poder enllestir la conversa. 

De la gran vitalitat que atresora ens diu amb humilitat: "sempre he sigut aixina". Es posa a contar com anava a escola dalt l’Ajuntament. "Vaig anar fins els tretze anys i després als catorze ja vaig entrar a la fàbrica (la que hui és Costa i Soler). Per la nit anava a escola de Don Benjamín. La pròxima feina va ser encarregat d’un depòsit de materials que hi havia al carrer La Bassa dos anys. L’any 1944 vaig entrar a la fàbrica d’artesania i vímet de Pons (Pepe Pons) i Monfort".

En este punt de la conversa i al parlar de la situació de la feina, s’emociona i reconeix que alguna vegada ho va passar mal. Ja tenia tres xiquets i es va quedar al carrer. Després va tornar a la fàbrica, ja amb la direcció del fill Juan Bautista Pons Leyda. Per a fer la feina de teixidor i muntador de mobles vaig estar tres mesos a Nova York. "Jo no volia anar perque tenia tres xiquets. Al final vaig anar. Li tenia por a volar. De Madrid a Nova York. I a la capital ens van vacunar, si no no entraves".

Als canvis urbans de Gata també fa referència Antonio, sobre tot a la zona pròxima a sa casa. Perque, casualitats de la vida, ell va nàixer al carrer "Boronat" (Teulada) i la seua infància la va passar al carrer Xaló, però anaven a jugar a l’estació. El guardaagulles, que després seria el seu sogre, els arreava perque tiravem pedres a la via i altres jocs, eren uns xiquets i sempre rodaven per l’estació. El carrer La Pau i cap al Passeig d’Alacant eren tot bancals i sols existien carrer Paet i el carrer Estació. Ens conta com es feia el transport cap al tren, amb el carro i el matxo del Tio Jaume el transportista". Diu del tren: "A la via morta deixaven els vagons per a omplir-ho de material de les fabriquetes".

Parlant dels seus primers anys de noviatge, apareix la seua dona Paquita i la xica que els ajuda i li fa companyia. S’acomiada el seu fill Vicent que ha vingut a ajudar-la. Antonio rep a la seua companya de vida amb un gran sonriure. És el voler de cada dia. Ella saluda i continuem la conversa. La televisió li ajuda a passar les hores. La xica la passejarà més tard.

La seua gran afició, trompetista de la banda

Músic i fervorós entusiasta de la banda, Antonio conta com va fer els primers passos a l’agrupació musical del poble. "Vaig anar a solfeig amb el meu parent Eduardo, al carrer Duquesa; vaig entrar a la banda amb el mestre Antonio Pedrós ("Lliberà"). El meu amic Eugenio ja tocava. Jo sempre he tocat la trompeta o el fliscorno".

Què sent quan ix una orquestra, una banda per la tele o la veus al natural?. "Jo m’emocione de seguida. No veus que sóc molt ploró. A la tele seguit seguit fan concerts. A veure la banda sempre vaig". Preparant els 150 anys de la banda, es van reunir tots els músics veterans. Toni recorda aquella trobada i diu: "Però, em vaig donar compte que jo era el més major de tots".

L’home de la bicicleta

Antonio no té carné de conduir, no ha tingut mai cotxe. "Sols he tingut una motocicleta Torrot, està a la caseta". Sens dubte, la bicicleta són part de les seues cames. Impressiona veure’l, sabent l’edat que té, i com la maneja. "He fet "tonteries" amb la bicicleta. La més grossa, un diumenge vaig anar a Alcalalí sense parar de Gata a casa la meua filla Pepa -la menuda-, pujant el portet de la Mariola. Es va asustar, però jo la vaig tranquilitzar. "Mira, estava a la caseta i he vingut cap ací..." Això va passar als seus 81 anys i després ho va tornar a repetir amb més edat.

Afició o necessitat, la bicicleta? Per necessitat no. Abans hi havia molt poques bicicletes. Ara són molt bones. "La primera bicicleta amb onze duros la vaig tindre. Van rifar una bicicleta, li va tocar a Adolfo "Bonifacia" i no la volia, i me la va vendre".

Anar aixina amb bicicleta o amb moto, de la meua quinta ja no en queden. Sols aniria el Moll. Els meus no volen que vaja: "Jo intente sempre anar bé. Sols vaig tindre un ensurt a les Valls i als pocs dies vaig tornar a agafar-la".

Amic de tots, al bar passa a fer-se el canariet. Quan Toni arriba a un bar, igual pren conversa amb els més majors, com als més joves. No li estranyen, ni ell estranya. És la seua filosofia. No cap dubte que és un llibre de la vida obert. Li agrada fer-se el canariet (absenta amb anís), com abans, com ara, com sempre...

Vida en família i popularitat

Diu Antonio que ha portat sempre una vida "normaleta" en casa. Casa, família, caseta i banda, quatre grans pilars en la vida. Però, no ha deixat mai d’eixir a pegar una volta. "Sóc més popular que un famós. Tots em coneixen". Em mostra molt orgullós el quadre on té tota la seua família. A una part, mare i pare amb els fills i filles. A una altra, ells amb tots els nets i netes. A una altra, tota la família.   

En resum, hem conegut un poc més a Toni "el Ros", l’home de la bicicleta.

HUI, 10 ABRIL 2023: 13 ANIVERSARI DEL BLOG CRONISTA DE GATA. GRÀCIES

HUI, 10 ABRIL 2023: 13 ANIVERSARI DEL BLOG CRONISTA DE GATA. GRÀCIES

Fa 13 anys, el 10 d’abril de 2010 vaig fer el primer article o "post" per a dir-ho tècnicament. Hui 10 d’abril de 2023 estic i estem d’aniversari. Aquell "post" es deia "Comença el blog del Cronista de Gata" i deia textualment: "Ací i ara, dia 10 d’abril de 2010, a dos dies de la commemoració dels 600 anys de la vinguda per aquestes terres del pare sant Vicent Ferrer, comence el nou blog del Cronista Oficial de Gata, la d’Alacant. Sóc MIGUEL VIVES SIGNES i espere portar a aquestes fulles la història, costums, tradició i notícies del poble de la Marina Alta on vaix nàixer i on visc. Espere que vostés, veïns del poble, forasters residents, nouvinguts, visitants i curiosos, siguen els testimonis més directes d’allò que va ser i és el poble de Gata." I aquesta ha estat la filosofia dels meus escrits i reportatges. A totes i tots, GRÀCIES.

GRÀCIES A TOTS I TOTES per la vostra confiança, seguiré endavant i contant el que passa, prompte poen esdevenir canvis en el format de la presentació del blog (ja contaré). Les cròniques d’abans, de no fa massa temps, del dia a dia. Recorde aquell primer dia nerviós, entusiasmat i amb enyorança. Sempre done les gràcies a l’amic Bernat que em va encoratjar per a fer aquest viatge de "finestreta cap al món", que li dic jo al blog. Recorde cada any el 10 d’abril, pròxim sempre a la Pasqua. Hui és segon dia de Pasqua, altres anys més avant o més endarredit el dia.

Un record per als que seguien el blog i ja no estan entre nosaltres, una benvinguda ben forta per als que s’incorporen ara a veure i reveure notícies del nostre poble, GATA. 

FENT HISTÒRIA ENRERE DE 13 ANYS:

Si mirem la vista enrere cada 10 d’abril, descobrirem en els articles del blog alguna notícia important, alguna efemèride: 2022 (XII aniversari) era dissabte de passió, la vespra de Diumenge Rams. 2021 (XI any) immersos encara per segon any dins del malson de la COVID19 era dissabte de l’octava, vespra del segon diumenge de Pasqua. 2020 (Xé aniversari): era divendres sant, pandèmia, incendi a una casa del carrer Paet i la centenària de Gata María Monfort Costa feia un segle de vida. 2019 (IX any) era dimecres de Dolors, setmana prèvia a la Setmana Santa. 2018 (VIII aniversari) era el dia següent a la celebració de la Pasqua de Sant Vicent Ferrer. 2017 (VII any) era dilluns sant.

2016 (VI aniversari) dins dels temps de Pasqua, la notícia del dia eclipsava les demés: el cor infantil de la parròquia "Dama de azul" obtenia el segon premi (secció xiquets) del festival de la cançó vocacional. 2015 (Vé aniversari) era divendres entre Pasqua i Sant Vicent, s’anunciava que la 7ª festa del Dinar del Berenaret de Pasqua es traslladava al pavelló cobert del col·legi per si plovia, donava mal temps. 2014 (IV aniversari) al dia següent naixia la série "Ahir, hui,...sempre Gata".

2013 (III any) vaig tenir la santa paciència de contar els articles o "posts", que no és gens fàcil, i el resultat van ser 6.198 articles. Ara ja són més de vint mil. 2012 (II anys de vida del blog): naixia una nova secció "Recordem...dos anys, un any...del blog"...(la série no va continuar). Finalment, 2011 (I aniversari) Hi havia una altra estrena, la série: "Mirades urbanes a Gata".

Al llarg de la jornada festera de hui dilluns, segon dia de Pasqua, tindrem la publicació d'una notícia de vida important. Contaré més coses i seguirem fent blog, fent Gata.

CONVERSANT AMB LA CENTENÀRIA DE GATA PEPITA PONS SIGNES. Son pare era militar. Ella va nàixer a Sant Sebastià. Davant de l’Hostal hi havia un pou gran

CONVERSANT AMB LA CENTENÀRIA DE GATA PEPITA PONS SIGNES. Son pare era militar. Ella va nàixer a Sant Sebastià. Davant de l’Hostal hi havia un pou gran

Aprofitant el bon estar i la vespra de Rams, he volgut fer-li una visita i mantindre una conversa llarga i tranquil·la amb la centenària de Gata, PEPITA PONS SIGNES. Ella va arribar al segle de vida el passat dia 22 de desembre de 2022, quan els bombos de la loteria rodaven i eixien els numerets milionaris. Junt amb María Monfort, són les dos centenàries en vida del poble (María complirà 103 anys el 10 d’aquest mes).

Ens acompanya la seua filla Consuelo. Pepita té el cabet molt ben amoblat, com es diu, i recorda vivències amb la seua família. Respon perfectament a totes les preguntes. No sembla que haja sobrepassat el segle de vida. Son pare era militar i va ser destinat a Sant Sebastià. Allí va nàixer ella. Sa mare María no podia suportar el clima del nord "on sempre estava fent xirimiri", ens diu Pepita. I van destinar a son pare Pepe a València. Després ells van quedar a Gata i son pare va anar a Albacete. Relata algunes anècdotes de la guerra i com sa mare i les dos filles Vicenta i ella anaven a veure a son pare molt seguit. Sonaven les sirenes, elles s’amagaven a les cunetes de regar.

Pepita té ganes de mostrar-nos l’àlbum de fotos, de vivències, però ja el coneixia. Al final, em mostra una foto on estan els seus pares i els dos germans de son pare a la caseta de la partida del Tossalet. 

De la seua joventut, quan va arribar a Gata, recorda que li agradava fer els balls de les sarsueles, ella era la primera parella i portava un vestit verd. Actuant parlant no li agradava. Al cine del tio "Passetes" feien les sessions, com l’obra "Los Gavilanes".

Però que feia ella, que era la més alta i garbosa de les amigues, i les xiques gateres dels anys de postguerra?. "Passejavem per la Plaça Nova, a les cases jugaven al parxis, "el teatre i els balls els feien per distraure’ns".

Ens crida l’atenció com detalla la que ara és la Plaça d’Espanya. L’Hostal de dalt, del qual els propietaris són família d’ella, "tenia davant un pou gran i el carrer es deia carrer La Bassa perquè era una zona més humida.

Sa casa està front al carrer Sant Miquel. Ella recorda quan no hi havia cases a eixe carrer, sols estava la fàbrica de Pons i Monfort, també família del seu marit. Ara passa les hores mortes mirant el tràfec de la gent i dels cotxes de la general. Abans no hi havia ni cotxes.

"Com se li donen les noves tecnologies?" li qüestione. Coneix molt bé els mòbils i el telèfon fixe encara ho maneja perfectament. Continuament li telefona al seu fill Vicente que viu a València. Les dues filles, María José i Consuelo que ens acompanya viuen ací a Gata. Ella les té a prop. El seu arbre genealògic es completa amb tres nets i una neta, així com dos besnets i dos besnetes. Em recorda que una de les netes va "a l’Escoleta". I que els seus nets estan lluny perquè estan treballant. Està a l’aguait de tot i no perd detall.

Al respecte de la vida a Gata, segueix remarcant que ells no van passar fam a la postguerra. Inclús sa mare repartia sucre que enviava amb camions son pare des de Albacete als més necessitats del poble.

Del seu marit conta també anècdotes, que era de la quinta del biberó i dels més joves que van anar al front. De la seua família, descriu un dels seus parts amb Donya Pepita la comare, la recentment homenatjada amb el seu nom posat a la terrassa del Centre Social, i com tenia que atendre la professional a tres parts al mateix temps.

Es torba mirant qui passa i li crida l’atenció les parelles joves amb criatures. Juga a la loteria amb la xica de companyia i no veu per a res la tele. No coneix cap notícia actual ni tampoc li fa falta. No ix de casa i sols ho va fer per a vacunar-se de la COVID -va ser la tercera persona del poble en posar-se-la. Les cames li fallen i encara que pel matí camina un poc amb andador està sentada amb la seua cadira de rodes.

La seua longevitat podria explicar-se amb la seua família. La seua huela va arribar al segle de vida, ens diu, i una cosina va ser centenària fa uns anys a Gata. Ella està bé com està i les dos filles i el fill estan molt orgullosos de que encara tinga eixa lucidesa que atresora a la seua edat. Al pas del temps ens diu "cada dia que em lleve dic...un dia més que he viscut". "Fins que Déu vulga i deixe aquest món "y asunto concluído", remata.

Ha estat un goig i un plaer conversar amb aquesta dona centenària i agraïsc l’amabilitat que ha mostrat ella i la seua filla Consuelo per a dur a terme la conversa.

FONT: Fotos del dia del seu centenari on estan Pepita, les dos filles i el fill. / Foto del moment de l’entrevista feta per la seua filla Consuelo. / Foto del record arxiu (Pepita està al centre, passejant per l’actual Plaça Nova). 

DESITGE BONA NIT VELLA I BON INICI D'ANY 2023 (Cronista de Gata)

DESITGE BONA NIT VELLA I BON INICI D'ANY 2023 (Cronista de Gata)

Servixca la meua felicitació de l’últim dia de l’any 2022 per a donar entrada en poques hores, tretze en concret, al nou any 2023. Un any que vindrà carregat d’aconteixements i el primer arribarà -com reflexa la meua felicitació per a tots els usuaris i visitants del blog del CRONISTA DE GATA i per a tots/totes els/les gaters/gateres- en cinc dies més. El primer MISTERI DELS REIS MAGS A GATA com a FESTA D’INTERÉS TURÍSTIC AUTONÒMIC DE LA COMUNITAT VALENCIANA (resolució de 2 de juny de 2022) ocorrerà el dijous 5 de gener de 2023.

Em va agradar aquella dedicatòria que em va eixir del cor fa set anys, aquell 31 de desembre de 2015 i que ara us la torne a posar i referisc, un poc canviada i actualitzada: "Traspassarem la línia del calendari que ens diu que s’acaba el 2022 i començarà el 2023, un any carregat de noves il·lusions i tot això que diguem sempre. Des del meu blog de CRONISTA DE GATA vos desitge un BON ANY 2023. Com vegeu, he format amb la primera lletra de les frases el topònim que ens identifica a totes i tots els que vivim o som del poble, GATA DE GORGOS.

Com pose a les frases, us desitge: Gust per les tradicions del poble; Amistat amb el veïnat; Treball per a tothom; Amics de tota la vida; Déu vos ajude; Esperances complides; Gaudiu dels bons menjars; Oblideu els mals moments; Reis Mags, festa autonòmica; Ganes de viure i passar-ho bé; Obriu el vostre cor a tots; Salut i qualitat de vida.

Com dic a la postal de felicitació, EL CRONISTA DE GATA US DESITJA BON ANY 2023 I MOLTA SALUT. I com dic sempre seguim fent història, cròniques, fem costums...

HUI, 10 D'ABRIL, EL BLOG DEL CRONISTA DE GATA, FA EL SEU DOTZÉ ANIVERSARI (2010-2022)

HUI, 10 D'ABRIL, EL BLOG DEL CRONISTA DE GATA, FA EL SEU DOTZÉ ANIVERSARI (2010-2022)

Dotze anys han passat d’aquell primer 10 d’abril de 2010, que era segon dumenge de Pasqua. Gràcies a un amic que em va animar, ací he seguit any rere any, fins a dotze. Han passat moltes notícies de tot tipus, han augmentat els usuaris del blog per mig del facebook i ahí seguim.

GRÀCIES A TOTS I TOTES per la vostra confiança, seguiré endavant i contant el que passa, les cròniques d’abans, de no fa massa temps, del dia a dia. Recorde aquell primer dia nerviós, entusiasmat i amb enyorança. Recorde cada any el 10 d’abril, pròxim sempre a la Pasqua. Hui Diumenge Rams, altres anys més avant o més endarredit el dia.

Un record per als que seguien el blog i ja no estan entre nosaltres, una benvinguda ben forta per als que s’incorporen ara a veure i reveure notícies del nostre poble, GATA. 

Faig una composició de composicions anteriors. Portades d’aniversari.

 FONT: Arxiu blog, aniversaris del 2010 al 2021.


TOT UN ANY DE FOTOGRAFÍA CASUAL, UNA RECOPILACIÓ DE IMATGES FETES PEL VEÍ GATER VICENTE SOLER COSTA. Un bon exemple per a noves idees per al 2022

TOT UN ANY DE FOTOGRAFÍA CASUAL, UNA RECOPILACIÓ DE IMATGES FETES PEL VEÍ GATER VICENTE SOLER COSTA. Un bon exemple per a noves idees per al 2022

Un dia de juliol de 2021 vaig rebre una telefonada. Un veí del poble em volia obsequiar amb un llibre fet per ell. Quan vaig saber de que es tractava repassava depresa les fulles. Tot el llibre contenia els 365 dies de 2017 amb fotografies fetes per l’autor o escollides per ell per a designar qualsevol dia. Portava la seua dedicatòria cap a un simple cronista. Ell també havia convertit la crònica en fotografia. 

El proiecte no era casual, la fotografia potser que si. El llibre, que amb molta estima el vaig aceptar i es guarda a la meua biblioteca, es diu FOTOGRAFÍA CASUAL i és el seu creador Vicente Soler Costa. El pròleg està escrit pel president del Fotoclub FORAT al qual pertany Vicent. El llibre, com bé diu Pepe es "un pequeño resumen de algo muy extenso". Pero ahí està.

No és casual que haja escollit jo aquest últim dia de l’any que s’esgolla enfugint-se i al que li resten unes hores, per a presentar-vos aquesta xicoteta joia desconeguda per a molts, feta en paper amb fotografies que, de vegades, esborronen. Com diu Vicente el seu autor, "no és un libro de fotografía...es una puesta en papel...". I aixina és. L’autor agraïx la relació personal que té en els companys del Fotoclub Forat i els seus assesors del llibre-recopilatori van ser Pepe Mengual, del que ja he parlat, i Jaume Boronat, un altre company de fatigues fotogràfiques de Vicent. El disseny de la portada corre a càrrec de Ángels Monfort Soler i la impressió és de la Imprenta Botella de Xàbia.

Fotos de la seua trajectòria professional a Barcelona, dels seus viatges d’esbarjo, de les seues curiositats, del dia que se celebrava ací o en altre punt del món algun esdeveniment important, novedós o simplement passatger. Els 365 dies estan plasmats en fotos i explicacions, dia a dia, mes a mes. Algunes frases estan fetes per a emmarcar. I això requereix constància, ànims, treball, esforç. Un amant de la fotografia que ha fet un llibre per als seus, familiars i amics -entre els quals ha volgut que estiga jo i és sempre d’agrair-.

UN BON EXEMPLE PER A NOVES IDEES

I ara ve la part explicativa de per què he esperat a publicar aquesta curiositat de reportatge hui mateix. Potser un BON EXEMPLE per a iniciar NOVES IDEES en l’any que s’obri demà davant nosaltres per 365 dies del 2022. Potser un BON EXEMPLE per a poder col·leccionar, recopilar, encetar, dedicar, obrir camí per als nous 365 dies, com Vicent va fer aquell any de 2017. Seguim el seu exemple, podem descobrir coses boniques.

FONTS: Composició extreta de la portada i algunes pàgines del llibre "Fotografía casual" de Vicente Soler Costa.      

RECORDEU. HUI DIJOUS 2, EL PROGRAMA DE À PUNT BONA VESPRADA ESTARÀ A GATA

RECORDEU. HUI DIJOUS 2, EL PROGRAMA DE À PUNT BONA VESPRADA ESTARÀ A GATA

Recordeu que a la vesprada, a partir de les 16,25 hores, el poble de GATA DE GORGOS serà el protagonista principal del programa de la televisió autonòmica BONA VESPRADA. Els seus veïs, treballs, oficis, tradicions i costums es coneixeran per tot arreu gràcies al programa de à punt.

Al llarg de tres hores, les diverses conexions, els altaveus, la història del poble, els llocs més importants es veuran reflexats en BONA VESPRADA.

Estigueu tots i totes pendents de la televisió. Dir-vos que com a cronista també he col.laborat un poc. Espere us agrade.

FONT. Foto archivo wikimedia commons.

EL BLOG DEL CRONISTA DE GATA ARRIBA ALS 3.333 USUARIS AL FACEBOOK, XIFRA CURIOSA (gràcies)

EL BLOG DEL CRONISTA DE GATA ARRIBA ALS 3.333 USUARIS AL FACEBOOK, XIFRA CURIOSA (gràcies)

Sols tinc paraules d’agraïment pels 3.333 usuaris que el blog del CRONISTA DE GATA té a través de la xarxa social del facebook. Sens dubte, una xifra curiosa de quatre tresos. Seguint al blog per mig dels enllaços del facebook els gaters o gent que porta a Gata al seu cor se sent més a prop del poble, més dins d’ell.

Recorde quan començava la caminata pel facebook aquell 9 d’octubre, data simbòlica i reivindicativa per als valencians, de 2012. I deia així: "Amb el nom de "Cronista de Gata" des de hui, dia de la Comunitat Valenciana i a un dia de dos anys i mig de fer el blog (-hui diria, a un dia de tres anys i mig de blog), he decidit finalment començar aquesta aventura a l’espai digital com en donaven la benviguda alguns amics. Poc a poc aniré entrant en matèria i anireu coneguent els articles directament pel facebook, encara que molts ja ho penjaveu si us cridava molt l’atenció. A totes i tots gràcies. A la primera foto del perfil observareu que el riu Gorgos porta aigua i al fons es veu el campanar i part del poble. Des de hui estic a la vostra disposició com a Cronista i com a blogero i com a cronista usuari del facebook. Espere estar a la vostra altura."

A un any d’aquelles paraules, els usuaris pujaven ja a 609. Hui arribem a 3.333 i segueix dient el mateix "espere estar a la vostra altura". L’última frase que em van dir ahir mateix "Et seguim" i moltes altres ajuden a seguir endavant. GRÀCIES A TOTES I TOTS.

FONT: Foto de la portada de la pàgina al facebook.

AVANÇ: HUI 23 D'ABRIL ÉS EL DIA DEL LLIBRE. PER EIXE MOTIU, DE HUI AL DIUMENGE US RELACIONARÉ TOTS ELS GATERS I GATERES QUE SÓN AUTORS O AUTORES D'ALGUN LLIBRE

AVANÇ: HUI 23 D'ABRIL ÉS EL DIA DEL LLIBRE. PER EIXE MOTIU, DE HUI AL DIUMENGE US RELACIONARÉ TOTS ELS GATERS I GATERES QUE SÓN AUTORS O AUTORES D'ALGUN LLIBRE

Hui se celebra en tot el món el DIA DEL LLIBRE. La festa de Sant Jordi tan popular en terres alcoianes i catalanes ens recorda als autors de llibres, no sols els més grans, universalment parlant, també els autors més "modests". El poble de Gata té molts autors i autores que ja han deixat la seua petjada escrivint les seues publicacions. Al blog, intentaré relacionar-los a tots i totes (això si, si per oblit o desconeixement no els relacione tots recordeu-me-ho, entre tots podem fer la llista).

Seguint i basant-nos en la idea original de la Biblioteca "Carme Miquel i Diego" de Gata, que ha publicat hui un vídeo on expresen una part de la seua obra els gaters i gateres que han publicat llibres, us faré eixa relació per ordre alfabètic de cognoms, en la qual també estaré inclós al final per ser coautor d’un llibre.

Us avance que des de hui i fins diumenge aniré desgranant l’obra de cada autor i autora. Mentre, hui Dia del Llibre no deixeu de llegir alguna bona lectura.     

 

XI ANIVERSARI DEL BLOG: AQUELL PRIMER 10 D'ABRIL (2010) VA SER II DIUMENGE DE PASQUA, HUI ÉS UN DIA ABANS

XI ANIVERSARI DEL BLOG: AQUELL PRIMER 10 D'ABRIL (2010) VA SER II DIUMENGE DE PASQUA, HUI ÉS UN DIA ABANS

Quasi sempre cau per Pasqua o de Pasqua a Sant Vicent. Hui és 10 d’abril, dissabte entre Diumenge Pasqua i l’Ocata i Sant Vicent. Estem de festa al blog, perquè celebrem el XI aniversari. Onze anys, dels quals dos són "anormals" i com ja deia l’any passat tal dia com hui i a causa del COVID19 que encara tenim, és una celebració anormal. També deia fa un any: "la pandèmia general mundial del COVID-19 ho ha trasbalat tot. Però els dies corren i esperem eixir, que ens eixirem, d’esta.". Ara amb les vacunes ja estem més a prop del final del túnel.

Mentre seguim sumant al blog, ja són onze anys de blog i cal estar molt agraït a tots els veïns de Gata, primer, i als que seguiu el blog de la resta de comarca, estat o món, després. Aquell primer 10 d’abril per l’any 2010 era el segon Diumenge de Pasqua, enguany cau just un dia abans.

Seguiré portant a través de les xarxes socials, del blog, la vida i història gatera, s’ho mereixen els nostres avantpassats i s’ho mereixeu vosaltres també.  

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTES I TOTS...I A SEGUIR FENT POBLE, FENT VIDA.

HUI TOCAVA...I TOCA: DARRER DIUMENGE I SANT VALENTÍ...ENCARA QUE DISTINTS (14F)

HUI TOCAVA...I TOCA: DARRER DIUMENGE I SANT VALENTÍ...ENCARA QUE DISTINTS (14F)

Fem una reflexió en veu alta. A Gata sempre s’ha celebrat el DARRER DIUMENGE, últim abans de la Quaresma, anant de paella, a les casetes amb els amics, JUNTANT-SE. Ara el COVID19 ho ha dinamitat tot i, com deia en un post anterior, és la tercera festa que ens furta la malaltia, després de Reis i Sant Antoni. També els gaters no hem deixat passar mai el dia que hui se celebra en tot el món, el patró dels enamorats SANT VALENTÍ. Eren típics els dinars i sopars per a les parelles. El COVID19 ho torna a remoure tot.

Coincidències del calendari capritxós. Al facebook he llegit un comentari: "d'excursió amb parella". Ahí poden estar resumides les dues celebracions de hui. "Excursió" festejant el darrer diumenge i "parella" celebrant el dia dels enamorats. 

Però, hem de pensar que tocava...i toca. El Darrer Diumenge segueix estant ahí i si no se celebra enguany per ser especial ho farem més avant, prioritza LA SALUT. Sant Valentí i estar enamorats de la parella poden i deuen ser tots els dies no el 14 de febrer solament. Ara cal cuidar la SALUT DE LA PARELLA, DELS TEUS I DE TU MATEIXA.

FONT: Fotos arxiu. Internet.

  

NOVA SÈRIE DEL BLOG: UN MOSSET D'HISTÒRIA GATERA CADA DIA. A partir de demà, 1 de gener de 2021

NOVA SÈRIE DEL BLOG: UN MOSSET D'HISTÒRIA GATERA CADA DIA. A partir de demà, 1 de gener de 2021

Com una continuació de "Sabieu que..." arribarà al blog del CRONISTA DE GATA a partir de demà, dia primer de l’any de l’esperança, una nova sèrie informativa per a conéixer curiositats, història, cada dia un poc més del poble gater.

UN MOSSET D’HISTÒRIA GATERA CADA DIA ens transportarà a altres temps, altres costums, altres anys. Espere que gaudiu d’ella.


EL MONUMENTAL ARBRE DE LA RANA DE GATA, AMB 105 ANYS DE VIDA, TARDARÀ...PERÒ ES RECUPERARÀ. EL VA PLANTAR L'ALCALDE I METGE MORATAL. TESTIMONIS DE GATERS I GATERES

EL MONUMENTAL ARBRE DE LA RANA DE GATA, AMB 105 ANYS DE VIDA, TARDARÀ...PERÒ ES RECUPERARÀ. EL VA PLANTAR L'ALCALDE I METGE MORATAL. TESTIMONIS DE GATERS I GATERES

Un raig d’esperança el que tenim tots els gateres i gateres, després de que els nostres cors s’han apretat aquesta vesprada al conéixer l’incendi al paratge de la Rana, aquell que ja Cavanilles parlara per estar el llavador i aquell que fa 105 anys el metge i alcalde Doctor Moratal sembrara dos eucaliptus, un dels quals perviu i resisteix als embats de plogudes, tormentes, neu i ara també incendi.

Tornarà a reviscolar, eixiran més brots als seus grans braços, podrem posar-nos a la seu sombra i jugar, si no a la tarana a boletes i si no al bot i para. La seua soca resistirà.

A la imatge de l’esquerra a la composició fotogràfica contemplem com estava el dia que vam eixir la muea filla i jo a passejar després del confinament. Teníem ganes de fotografiar-lo. Era el 10 de maig. Quantes fotografies, quantes estones baix d’ell, quantes pasqües passades. Tornarem. A la dreta, el podem veure com es veia hui des de l’altra part de la carretera, no més passat i apagat l’incendi que ha patit ell i el paratge.

Pose dos testimonis, un d’ells el de una veïna del paratge Rosana Fornés molt emotiu i em quede amb la seua última frase "ajudem a l’Arbre de la Rana a recuperar-se".      

ROSANA FORNES (llegit al facebook)

L’eucaliptus monumental del "Paratge de la Rana" el va dur el Dr. Moratal, el primer metge que va tenir Gata de Gorgos, per aprofitar les seves propietats medicinals. "L’Arbre de la Rana" ha cuidat de la salut del nostre poble des de fa al voltant de 120 anys. Testimoni de jocs, balls, confidències, amors...avui ha estat consumit pel foc. És un arbre fort, i tots els que alguna vegada hem descansat sota la seva ombra esperem que es recupere. Tens una foto al costat de "l’ "Arbre de la Rana? Comparteix-la. Has vingut a visitar-lo? anem a visitar- lo ara, a parlar-li, a acompanyar-lo. ajudem al "Arbre de la Rana" a recuperar-se".

VERO VIVES (llegit al facebook)

Fa uns mesos quan ens van donar llibertat, tots anaven a veure el Paratge de la Rana i voltants i ara...en flames...Ràbia, impotència, disgust, tristesa...

PEPE MENGUAL (comentari fet al facebook)

Rabia i impotència estar allí parat veient com el vent acostaba el foc i sabent el que anavem a perdre. Confiem en la força de la natura...

JOANVI VALLÉS, PROTECCIÓ CIVIL I REGIDOR:

Ràbia, impotència, molta malícia per vore com crema un lloc especial per a tots els gaters i gateres...He estat en un bon grapat d’incendis treballant en tasques d’ajuda a bombers, policia, etc i la veritat es que el nerviós i mal al cor de hui, en vore la desfeta ha pogut amb mi.
Ara es el moment de treballar per a recuperar la zona de la Rana i fer tot allò possible per salvar un dels icons més destacables del nostre terme, l’arbre de la Rana.

FONT: Fotos composició Vero Vives i Cronista de Gata.

 

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 30é CONVIDADA: MARI MONCHO MULET, JUTGESSA DE PAU

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 30é CONVIDADA: MARI MONCHO MULET, JUTGESSA DE PAU

SEMPRE AL COSTAT DE SON PARE I HUI ÉS JUTGESSA DE PAU DEL POBLE DE GATA. MARI MONCHO MULET ÉS UNA NOVA CONVIDADA, I JA SÓN 30, DE L’ESPECIAL X ANIVERSARI DEL BLOG DEL CRONISTA DE GATA. MARI ENS CONTA LES VIVÈNCIES DE SON PARE ALS ULLS D’ELLA, QUE HUI CANVIEN DE TEMÀTICA PERÒ SEGUEIXEN DONANT VALORS COM ESCOLTAR, PACIÈNCIA, RESPECTE I EMPATIA.

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT:

Quan Miguel em va convidar a fer este escrit vaig pensar que podria escriure de una de les persones que sempre ha estat al meu costat, el meu pare. Encara recorde el dia que va arribar a casa i ens va dir que l’havien nomenat jutge de pau, corria l’any 1976.

Ell era l’ultim en la llista que es va presentar. Ni ell sabia que estava inclós. Casualitats de la vida van fer que el triaren a ell.

A casa quasi tots els dies venia la gent del poble que tenia algun que altre problemeta ja fora amb els bancals o els veïns o, simplement, per a que els aconsellara sobre algun dubte que tenien.

A mes ha tingut que veure moltes coses, ja que cada vegada que hi havia un accident pel terme de Gata, venien a buscar-lo per a fer l’alçament de cadàver i després tenia que estar present quan venia el forense a fer l’autopsia.

En veritat ha tingut que veure moltes coses, algunes de elles molt desagradables.

Recorde tambe que, quan venien eleccions, ell tenia que portar les urnes a Alacant i ma mare, el meu germà i jo l’acompanyaven.

En passar el temps em van proposar presentar-me per a segona jutgessa de pau i tambe em van agafar. En aquell moment, jo tenia 23 anys. Vaig estar 22 anys siguent la segona jutgessa de pau al costa de mon pare. Ell va estar fins l’any 2016, 40 anys dedicats a la gent que l’ha necessitat.

Ara és diferent, hi han més mitjans que abans, per tant tot és més fàcil. En conclusió he de dir que he aprés moltes coses d’ell, i les aplique ara que sóc jutgessa de pau. Entre elles l’importància de la família, escoltar, ser pacient, molt de repecte i empatia cap els demés.

MARI MONCHO MULET

* FOTOS D’ABANS A LA COMPOSICIÓ: Mari i son pare Miguel a la Plaça Nova, 1967; Mari a Ca la mestra Rosario, 1966. Boda dels pares de Mari, 1964.

* FOTOS ACTUALS DE LA COMPOSICIÓ: Son pare amb els néts el dia del seu aniversari i Foto de Mari.

FONTS: Informació i fotos de la composició i facebook aportades per Mari Moncho Mulet.

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 29é CONVIDAT: EL MISSIONER VICENTE BERENGUER LLOPIS, UNA VIDA SOLIDÀRIA A MOÇAMBIC

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 29é CONVIDAT: EL MISSIONER VICENTE BERENGUER LLOPIS, UNA VIDA SOLIDÀRIA A MOÇAMBIC

DESPRÉS D’UN XICOTET DESCANS, ARRIBA UN ALTRE CONVIDAT DEL X ANIVERSARI DEL BLOG. PERÒ AQUEST ÉS ESPECIAL. SACERDOT I MISSIONER A MOÇAMBIC AL LLARG DE 50 ANYS, VICENTE BERENGUER LLOPIS ÉS NEBOT DEL TAMBÉ RECTOR QUE VA ESTAR A GATA DON VICENTE LLOPIS BERTOMEU. EL MISSIONER “VICENTÍN”, COM ES CONEGUT AL SEU POBLE NATAL TEULADA, ON VA NÁIXER EN 1937, VA ARRIBÀ AL CONTINENT AFRICÀ ALS 30 ANYS.

SEMPRE S’HA DEDICAT A DEFENDRE ALS MENUTS I JOVES, COM UN DELS PILARS BÀSICS PER A ERRADICAR LA POBREA. VA TREBALLAR AL MINISTERI D’EDUCACIÓ DE MOÇAMBIC I EN 1990 ES DEDICÀ A LA POSADA EN MARXA D’ESCOLES DE PRIMÀRIA I SECUNDÀRIA ALS BARRIS DE MAPUTO, LA CAPITAL.

VA SER LA PRIMERA PERSONA NO MOÇAMBIQUENYA QUE VA REBRE EL PREMI AL TREBALL DEL MINISTERI D’EDUCACIÓ DE MOÇAMBIC. EN 2008 VA REBRE EL PREMI FUNDACIÓ PER LA JUSTÍCIA PEL SEU TREBALL DELS DRETS HUMANS I, EN PARTICULAR, ELS DE LA INFÀNCIA EN MOÇAMBIC. EN 2000 VA SER NOMENAT FILL PREDILECTE DE TEULADA. EN 2013 VA OBTINDRE L’ALTA DISTINCIÓ DE LA GENERALITAT VALENCIANA. EN 2017 SE LI VA CONCEDER SER FILL ADOPTIU DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA.

EL LLIBRE “EL ÁRBOL DE LOS SECRETOS. UN VIAJE AL UNIVERSO DE VICENTE BERENGUER” CONTA LA VIDA DEL MISSIONER. EL LLIBRE TÉ LES FOTOGRAFIES DE RAFA ANDRÉS I ELS TETXTS DE PURI NAYA. EL PRÒLEG ÉS DE JOSÉ LUIS TOLEDANO I L’EPÍLOG DEL SEU AMIC VICENTE R. VALLÉS.

HUI TENIM LA GRAN SORT DE TINDRE’L ENTRE NOSALTRES, COM UN VEÍ MÉS DE GATA, AL VIURE JA RETIRAT JUNT A LA SEUA GERMANA PAQUITINA. ELLS JUNT AMB MARÍA (DEL PENYÓ), ROSA, NOELIA, PEPE...I MOLTS MÉS VAN SER ELS PIONERS DE LA ONG “AMICS DEL TERCER MÓN” QUE TANT HA APORTAT DES DE GATA, LA COMARCA I ALTRES PUNTS, PER AL MÓN MOÇAMBIQUENY.

VICENTE TAMBÉ S’AFEGIX HUI A L’ESPECIAL DEL X ANIVERSARI DEL BLOG I CONTA LES SEUES VIVÈNCIES DE MISSIÓ A MOÇAMBIC.

ACÍ TENI EL SEU TESTIMONI:

 En 1967, després de tres mesos a Portugal aprenent el portugués que s’exigia, vaig de Lisboa al Port de Beira, segona ciutat de la colonia, en barco. Als ports d’atrac de Luanda i Lobito (Angola) i Ciudad del Cabo y Durban (Sudàfrica) es veien molts natius tots NEGRES...Era eixa multitut la imatge que tenia de África per les cartes i fotografies en les revistes que m’arribaven.

El meu primer destí va ser Moatize, a quinze km. de Tete. Un centre de mines de carbó i terminal de ferrocarril que els unia al port de Beira...Una parròquia/missió amb poblats distants fins a 50 km.

Junt a precioses residències també hi havia miners, treballadors domèstics, aturats, gran quantitat de xavals i joves buscant sobreviure...

Ahí va començar la meua tasca: Em vaig unir a eixa joventut sense nom i junts organitzarem un Liceo. Vaig tindre l’experiència del que realment era el colonialisme, els negres res eren en la seua pròpia terra. Els portuguesos dirigien el país.

Es despreciava la cultura indígena, la llengua i el propi natiu s’avergonyia de parlar-la. Per crear el liceo i donar sentit al SER moçambiqueny, em va crear problemes.

Encara no feia un any, vaig marxar a la Missió de Changara. Sols en els poblats, alguns distants a 30 o 40 km. s’estudiava poc, sols per a saber llegir. Era necessari portar alumnes a la seu per a traure’s la primària i poder continuar la secundària a Tete, Moatize, Boroma, Vila Coutinho, Zóbue.

Però, de nou, problemes: bufaven vents de lliberació, el FRELIMO ja començava a visitar la nostra zona. La meua vida transcorria alternant el catecumenat, l’escola i els contactes amb el FRELIMO. L’exercit ja ens vigilava, ens interrogava. Com teníem les coses clares, ens van confinar junt a l’exercit fora de la Missió. De juliol de 1969 a abril de 1973 vaig viure amb el poble que comprenia el valor de l’educació i el dret a les seues llibertats.

En abril del 73 eixirem cap a Espanya, aconsellats i des de la confinació junt a l’exercit portugués. Vaig conéixer la guerrilla i la guerra, vaig ser testic d’injustícies, de masacres, d’aldees tancades per a aïllar a la gent. A Changara vaig rebre molt de recolzament econòmic d’amics espanyols.

PER TOTA EUROPA

De volta, a Madrid forme part de l’equip de Formadors del Seminari de Missions per poc temps i marxem a Holanda, Bèlgica, Alemanya i Anglaterra per a denunciar les masacres de Wiriyamu, de les que vam ser testics en 1972.

A finals de març del 74 marxe a Tanzània, convidat pel president del FRELIMO per a visitar les seues escoles i Centres de Salut. Allí ens agafa el colp d’estat de Portugal, el 25 de abril. Torne a Madrid i ens preparem per a tornar a Moçambic perquè es preveu una ràpida entrega de les colonies portugueses amb governs de transició.

Ja a Tete, en 1974 vaig vivint el resurgir d’un poble que es prepara per a la independència. Ells són les AUTORITATS que governen. Finalment, el 25 de juny de 1975, Moçambic s’independitza. La meua vida es dividix entre la Parròquia i ser professor d’Economia política i història a l’ Institut Industrial i Comercial de la ciutat de Tete, d’on sóc director. I a març de 1979, per defendre els drets dels alumnes i ser crític a actituts abusives de governants, m’empressonen.

Estic quatre dies a la pressó a Tete i Maputo i m’aconsellen quedar-me a Maputo...Allí treballe en el Ministeri d’Educació i en una parròquia suburbana. Demane terreny al Govern i autorització per a construir una escola secundària, que amb tota l’ajuda d’ací i d’Alemanya construïm l’escola “Eduardo Mondlane”, on ara hi ha 4.437 matriculats estudiant en tres torns i 245 graduats en batxillerat en l’últim curs.

VIATGE DE TRES GATERES A MAPUTO

Vaig tindre el goig de que aquesta escola va ser visitada per tres joves gateres de Amics del Tercer Món (Rosmari, Rosa i Angi), que van conviure durant un mes amb els joves d’este barri.

Rebem ajudes dels ajuntaments de Gata de Gorgos, Teulada, Xàbia, Pedreguer, per mig de “Amics del Tercer Mon” i podem construir un Centre Infantil en el mateix barri, on s’atenen a 125 menors de 6 anys. Passe després a treballar a la nova missió de Ressano Garcia, zona conflictiva i construïm una escola secundària matriculant 1.300 alumnes de secundària i batxillerat.

En tot el meu treball parroquial i educatiu he tingut el recolzament de grups com Amics del Tercer Món, Amics del Padre Vicente, de ajuntaments i organismes no guvernamentals, d’Espanya i Alemanya. Com a exemple diré que entre 1995 i 2011, Amics del Tercer Món van contribuïr en 1.031.573 euros).

Des d’ací vull agraïr a ells i als “Amigos del Padre Vicente” el recolzament que ens han donat i tot el que s’ha pogut fer, que és molt, gràcies a tants esforços.

Com bé deia el digital El Mirall de la Marina, el pare Vicent comença ara una nova vida a la terra on va nàixer fa 80 anys, però amb la satisfacció d’haver deixat la seua petjada a la volguda Àfrica”.

* Si voleu veure l’entrevista que el diari digital El Mirall de La Marina i La Nana Serveis Audiovisuals li va fer en 2017 a Vicente Berenguer Llopis per la seua gran tasca d’ajuda humanitària a Moçambic, PUNXEU ACÍ.

FONTS: Fotos i testimoni aportats per Vicente Berenguer. Foto Arquebisbat València.

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 28ena CONVIDADA: ROSA MARÍA CABRERA TORRES, TERCERA GENERACIÓ DE LA POPULAR TENDA DE CA DOLORETES

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 28ena CONVIDADA: ROSA MARÍA CABRERA TORRES, TERCERA GENERACIÓ DE LA POPULAR TENDA DE CA DOLORETES

DESPRÉS D’UNS DIES SENSE CONVIDATS, SEGUIM DESCOBRINT MÉS PERSONES I HISTÒRIES DE GATA.

PARLAR DE CA DOLORETES ÉS PARLAR DE LA HISTÒRIA VIVA D’AQUESTA TENDA. ALS ANYS 60 DEL SEGLE XX VA COMENÇAR DOLORETES, VA SEGUIR LA NEBODA I HUI VEGEM A LA TENDA A ROSA MARI, LA SEUA NEBODA-NÉTA. TERCERA GENERACIÓ I SEGUIRÀ AMB ELS BESSONS I LA XICONA, QUARTA GENERACIÓ. TOT UN SÍMBOL DEL COMERÇ DE XUXERIES QUE TOTS ELS GATERS DE XIQUETS HEM CONEGUT I HEM GASTAT.

DESTAQUE AQUESTA PRECIOSA FRASE DE L’ENYORADA DOLORETES: "Per a fer el que més t’agrada no fa falta trepitjar a ningú, sols lluitar per el que vols i brillar per tu mateix".

ACÍ TENIU EL TESTIMONI DE ROSA MARI. VOS AGRADARÀ: 

Per començar agraïr-te Miguel que hages pensat en mi per estar en l’aniversari del teu blog. Felicitar-te per estos 10 anys i esperem que siguen molts mes.. 

La meua tia uela per a mi va ser molt especial. Junt a la meua mare i la meua àvia Pilar van ser les que van estar sempre ahí en la meua criança. Ha sigut un pilar fonamental en la meua vida i no hi ha dia que no la recorde. El seu objectiu familiar era que jo fora feliç i ho va aconseguir. Vaig tindre molta sort de tindre-la com a tia.

Com ja sap tota Gata a la meua tia li deien Dolores, mes coneguda com Doloretes*. Va nàixer el 1910 i va obrir la “típica tendeta” cap al 1965. A pesar del temps que corrien va ser una dona admirable, molt lluitadora, valenta i amb les idees molt clares.

Una de tantes coses que sempre em deia era que per a fer el que més t’agrada no fa falta trepitjar a ningú, sols lluitar per el que vols i brillar per tu mateix. No sabia massa escriure ni llegir, però aixó no va ser mai cap impediment per a ella, perque va arribar on volia i no li va anar gens malament.

Per a ella estar a la tenda no era una feina, era la seua vida, vivia per estar darrere el calaix com deia ella, per aixó va estar fins als 90 anys.

Hi ha molta gent que quant ve porta al seu fill o nét i recorda quan ells mateixa venien a comprar, inclós persones que han anat a viure fora, quan venen al poble tenen que fer la “paraeta obligatòria” com diuen ells per a comprar a Ca Doloretes.

Casa Doloretes l’hem viscuda quatre generacions: la fundadora, la meua mare, jo i ara els meus tres fills que están desvanits en la “seua tenda”, perque es un punt d’encontre de molta joventut i xiquets, per això sempre tinc casa plena de vida.

Tinc molt de gust de formar part d’aquesta tenda, perque m’agrada molt estar en gent. Com sabeu molts, compagine el meu treball de cartera amb ajudar a la meua mare i sóc molt feliç, perqué en els dos treballs estic rodejada de molta gent i és una de les coses que com he dit abans m’agrada molt.

En aquesta part de la vida que no esperavem i ens ha sorprés a tots “Ca Doloretes” ha continuat amb les portes obertes per a poder endolcir als més menuts i no tant menuts i en els aniversaris confinats que no faltaren les típiques llepolies.

Per ultim et torne a agraïr Miguel aquesta oportunitat per a poder realçar la figura de la dona, en aquest cas a la meua volguda tia DOLORES.

DOLORETES ERA EL SEU NOM POPULAR. INCLÚS LI DONA ENCARA NOM AL CARRER: CARRER DE DOLORETES. DOLORES PEDRO SIGNES NAIXQUÉ EN 1910 I VA MORIR EL 4-10-2007 A L’EDAD DE 97 ANYS. ALS ANYS 60 POSA LA TENDA DE XUXERIES A LA PLAÇA DE L’ESGLÉSIA. HUI PORTA LA TENDA EL NOM DE “CA DOLORETES” (Arxiu)

MOLTES GRÀCIES I SALUT A TOTS.

ROSA MARÍA CABRERA TORRES

FONT: Fotos i text aportats per Rosa Mari Cabrera Torres.

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 27é CONVITAT (II etapa): BERNAT TORRES OLIVER: AMIC, INSPIRADOR DEL BLOG, MÚSIC D'ALTRES DIES I ARA COMPROMÉS AMB GATARRAPA

ESPECIAL 10 ANIVERSARI, CRONISTA DE GATA. 27é CONVITAT (II etapa): BERNAT TORRES OLIVER: AMIC, INSPIRADOR DEL BLOG, MÚSIC D'ALTRES DIES I ARA COMPROMÉS AMB GATARRAPA

TOTS CONEIXEU A BERNAT. UN GRAN AMIC, UNA PERSONA POLIFACÈTICA QUE EM VA ENCORATJAR AQUELL 10 D’ABRIL DE FA DEU ANYS A CREAR EL BLOG. FINS FA UNS ANYETS EL VEÍEM PEL CARRER TOCANT EL CLARINET AMB LA BANDA. ARA ES DEDICA A LA SEUA PROFESSIÓ, LA FAMÍLIA I A DEFENSAR ELS ANIMALS AMB GATARRAPA. ENS HA VOLGUT PARLAR, AMB EIXA PROSA FLUÏDA I, DE VEGADES QUASI POÈTICA, D’AQUELLS ANYS 60 AMB L’ÀMBIT DE L’ESCOLA I LA SEUA PARTICULAR VISIÓ AMB LES SEUES VIVÈNCIES.

ACÍ TENIU EL SEU ESCRIT:

Vagen per davant enhorabona i felicitacions, Miguel, estimat amic des de la infància, per la teua constància durant deu incansables anys de blog. Aquesta mampresa únicament es pot dur endavant quan eres un gran amant del teu poble, cosa que puc testimoniar de primera mà per l’amistat i confidències que ens uneixen. Agrair-te, tanmateix, que m’hagis oferit la col·laboració, tot i amb la desconfiança de poder estar a l’altura d’altres gaters de reconegut nom que han passat per ací. Allà vaig:

Es respirava una difícil dècada dels seixanta amb moltes manques de casi tot. La postguerra continuava fent massa llarga mossa a la pell dels nostres pares.

Un fred mes de febrer no era excusa suficient per veure una niuada de xiquetes i xiquets que, abillats amb els seus pantalonets curts i faldetes del mateix tall, sabatetes –tan sols unes, no més- que ja havien lliurat més de mil batalles, llargs mitjons casi fregant l’altura dels genolls i un jersei de llana artesà, teixit a casa per les mares en hores furtades a les nits de vetla, modesta vestimenta tota, segurament d’heretada procedència, s’arremolinaven travessant el pont del riu que enfilava la costera en direcció al recent estrenat grup escolar, construït, a rigorosa consciència, amb la suor de molts paisans gaters.

Dilluns de formar files, com si d’un exèrcit de xiquetes i xiquets es tractés, davant les primeres escalinates del lloable edifici. Enfront, just a l’altura del primer replà, una altra formació, ara d’oficials, els mestres, que amb el braç dret apuntant al sol ens feien entonar, vigilants, un càntic que, no sé molt bé si tractava d’haver d’entrar en combat a les aules o tal volta eren els prolegòmens que precedien a l’obligat compliment de lliurar batalles en una llengua estranya.

El temps i la por van acabar gravant a foc en les nostres retines innocents aquell bel·licós càntic i tants altres del mateix gènere.

Encara en formació i continuant amb l’escalfament de les cordes vocals, alhora, un mestre anava hissant a ritme de so tres banderes que, encara avui, no em fa goig descriure, situades a la part esquerra del replà de manament, damunt d’un pedestal de pedra.

Entre un fum de records que s’aglutinen en el meu ja cansat cervell, puc entreveure uns petits barralets de vidre, plens de llet, precedents del mateix gènere alimentari en estat polsós i que anaven destinats i repartits a les escoles entre els xiquets espanyols d’una postguerra que anava allargant-se massa, procedents de donatius d’altres països a mode de caritat.

Puc recordar també pupitres de fusta amb seients basculants, sorollosos en aixecar-nos, que ens albergaven per parelles en un escandalós nombre a cada habitacle. Sobre la pissarra ens vigilava un “sant cristo” que, com diu la bíblia, però també “la trinca”, penjava entre els dos lladres. Sota la mateixa, una canterella amb aigua volia treure’ns la set, malgrat el geni de males puces del mestre quan acudíem, mil i una vegades, a satisfer aquella necessitat.

Durant el subjectiu aprenentatge d’aleshores, en plena feina, per sorpresa, travessava la porta d’entrada a la classe un mestre veí en rutinària visita, moment en el que, com en una enrampada, ens havíem d’aixecar del seient entonant a l’uníson una frase que deia exactament: “Buenos días, ¿cómo está usted?. L’acomiadament a l’esmentat personatge transcorria en els mateixos termes, sempre en cançoneta: “adiós, que lo pase bién”.

I arribava l’hora dels càstigs. Si, també, en abundància i diversitat, tant físics com psicològics, a poder ser que no quedara estaca en paret, aferrats fermament a aquella consigna de que “la letra, con sangre entra”.

Ens posava en reunió el mestre, formant-nos en un semicercle davant seu i, d’extrem a extrem, anava preguntant-nos, un per un, les maleïdes taules de multiplicar. A cada pregunta una resposta. Si l’encertaves podies seure; en equivocar-te t’havies guanyat una forta bufetada i passaves a l’extrem contrari esperant una altra pregunta de idèntica temàtica, amb  les mateixes condicions i conseqüències.

No caldria esmentar el clàssic càstig del cop de regla a la mà, però ho faré. En el cas nostre la recorde de bambú, ampla i grossa, i els cops no ens els destinaven a la mà, sinó als dits. Si, als dits, que procurava més dolor i ens obligaven a ajuntar mirant al sostre, per poder abastar tota la superfície que poden abastar els ditets d’una mà innocent de xiquet de pocs anys, descarregant, sense escrúpols, una reprimida personalitat forjada pel pas d’uns foscs anys.

I a cada curs un mestre i un càstig diferent. A l’any següent ens va tocar el règim de la corretja. Per ordre del senyor mestre, cada dia un alumne tenia la missió d’anar anotant en un full el nom d’aquells que havia ataüllat parlant amb el company de taula. Un inacabable tremoló viatjava, hores i hores, per tot arreu de la nostra pell d’infant –digueu-me què podíem aprendre així- fins que l’últim i patit quart d’hora, de reüll, veies al mestre aixecar-se i preparar-se per a l’esdeveniment, llevant-se la corretja amb peculiar suavitat, a vista de tothom. La propaganda de la por era fonamental.

Aleshores, cridava a la palestra per ordre de “llista negra” i, un per un, humiliats davant la resta, anava esclafint-nos cops de corretja, tants com voltes havien anotat parlant a cadascú. I amb aquella pràctica vam acabar adobant la pell, encara més que amb la que fou fabricada la corretja del mestre.

Per una altra banda, agafar-te de la patilla i treure’t en l’aire a plom era una costum diària molt arrelada. L’insult també era tan habitual que, mentre no fora cap aberració física, fins i tot el teníem assumit i normalitzat; ja vegeu.

De sobte, un sorollós i estrident timbre que, per desagradable, ens sonava a glòria, ordenava l’hora de sortir de l’escola. L’eixida es desenvolupava –cóm no- en rigorosa formació, per parelles i per ordre de curs, tornant a entonar cançons de vencedors en camp de batalla.  La quantitat d’adrenalina que havíem escampat per les aules ens omplia el cor d’una mar de tranquil·litat. Deixàvem els mestres enrere i això era tot i això ens era prou.

Molts de nosaltres abandonàrem prou abans d’hora les escoles, no tan sols per poder millorar l’economia familiar -segur que també-, sinó perquè d’aquells mestres d’aleshores només vam aprendre la por, el silenci, la tristesa, les llàgrimes, el dolor, la infelicitat, la repressió, la ràbia continguda, l’analfabetisme...

És cert que tot allò va acabar anul·lant-nos en gran massa com a futura generació de persones preparades per a construir una societat amb la suficient llibertat i nivell intel·lectual que ens permetera, a homes i dones, poder créixer en igualtat i autosuficiència, sense abocar-nos a ser un ramàs d’esclaus servils de la resta de societats europees.

Tot això i molt més que guarde en el caixó dels records negres, fou amb el que vam tindre que lidiar –sempre he odiat aquesta expressió torera- en uns anys d’inconsciència amb tot allò en què ens vam veure envoltats.

Per cert i per últim, vull dedicar-los a aquells mestres d’aleshores, siguen on siguen, però amb tots els respectes, aquestes populars paraules: l’enemic us va ser feble i fàcil, tan sols érem uns xiquets. Ens vau vèncer, però mai ens vau poder convèncer.

I això ha sigut tot i ací ho he deixat.

Torne a agrair-te, Miguel, l’oportunitat que m’has oferit i saps bé que t’anime, des de la molta estima que et tinc, a no defallir mai en l’empremta. Et desitje, no sols deu anys més de blog, sinó moltíssims més.

BERNAT TORRES OLIVER

ESPECIAL X ANIVERSARI, BLOG CRONISTA DE GATA, 26ena CONVIDADA (II etapa), SÍLVIA LEYDA FORNÉS: ARXIVERA MUNICIPAL. DONA AMB GRAN VITALITAT. ARA HA CREAT L'ARXIU DEL CONFINAMENT

ESPECIAL X ANIVERSARI, BLOG CRONISTA DE GATA, 26ena CONVIDADA (II etapa), SÍLVIA LEYDA FORNÉS: ARXIVERA MUNICIPAL. DONA AMB GRAN VITALITAT. ARA HA CREAT L'ARXIU DEL CONFINAMENT

A SÍLVIA LA DE L’ARXIU I LA BIBLIOTECA TOTS LA CONEIXEU. SÍLVIA LEYDA FORNÉS ÉS L’ARXIVERA MUNICIPAL, QUE COMPAGINA TASQUES A LA BIBLIOTECA. ELLA S’ENCARREGA DE CUSTODIAR LA DOCUMENTACIÓ DE LA HISTÒRIA LOCAL. UNA DONA AMB MOLTA VITALITAT I BONES IDEES. AUTORA DEL LLIBRE "GATA DE GORGOS I ELS SEUS ALCALDES 1900-2011" ARA HA CREAT L’ARXIU DEL CONFINAMENT. LI DONE LES GRÀCIES PER LA SEUA COL·LABORACIÓ.

ACÍ TENIU LA SEUA APORTACIÓ A L’ESPECIAL X ANIVERSARI DEL BLOG:

Hola Miguel!. Moltes gràcies per pensar en mi i per formar part de l’aniversari del teu blog, és un plaer poder participar.

Primerament felicitar-te per aquests 10 anys de blog transmetent històries,anècdotes, curiositats, notícies... del nostre poble i la nostra gent; encara que molts més són els anys que portes fent-ho des de tots els mitjans possibles.

Compartim el gust per la cultura, la nostra història i pels “papers vells”, tu com a Cronista de Gata i jo com a Arxivera Municipal hem creuat els nostres camins en moltes ocasions, recorde amb molta estima quan formàrem part del Grup d’edició i redacció del Butlletí d’InformacióMunicipal (BIM) amb Rosa Signes i Vicent Pedrós.

La meua tasca al capdavant de l’Arxiu Municipal va començar l’any 2005 i la compagine amb tasques a la Biblioteca Pública Municipal. L’Arxiu Municipal rep, conserva i serveix els documents a la mateixa administració i als ciutadans, sempre dins de la legislació vigent. Els objectius de l’Arxiu Municipal són, d’una banda, garantir la gestió municipal en conservar els seus expedients i d’altra, custodiar i apropar la història local facilitant la consulta del fons a la ciutadania.

Al llarg dels anys he realitzat algunes actuacions des de l’arxiu municipal encaminades a complir aquests objectius com la restauració del llibre més antic que conserva l’arxiu municipal anomenat “Libro padrón del lugar de Gata” de l’any 1837. També l’any 2011 es va publicar el llibre que vaig escriure des de l’arxiu “Gata de Gorgos i els seus alcaldes 1900-2011” , a més s’ha creat la sala de l’arxiu històric per poder custodiar i conservar la documentació històrica i poder-la consultar de la manera més idònia.

Abans de la situació actual, l’arxiu municipal estava immers en dos projectes, en un col·labore amb la regidoria de cultura per documentar i recuperar el treball de La llata i l’altre està relacionat amb À punt l’espai públic de comunicació valencià, ja en coneixereu més informació d’ell pròximament.

Esperem que aquests continuen endavant sense cap problema en quant tornem a la normalitat.L’estat d’alarma ens ha paralitzat a tots, però ha canviat les nostres formes de fer, decomunicar-nos, de viure... per això des de l’arxiu municipal crearé un ARXIU DEL CONFINAMENT per documentar aquest moment històric que ens ha tocat viure i facilitar la tasca de futurs estudis.

Aprofite aquesta oportunitat que m’has donat de treure el cap a la finestra del teu blog per demanar col·laboració: envieu a arxiu@gatadegorgos.org tot allò que considereu rellevant de conservar per mostrar als futurs veïns i veïnes de Gata com visquérem aquesta situació del Covid-19 al poble de Gata de Gorgos i deixem constància documental.

FEM HISTÒRIA DEL POBLE ENTRE TOTS. Moltes gràcies Miguel.

Silvia Leyda Fornés, Arxivera Municipal de l’Ajuntament de Gata de Gorgos