COSTUMS

TONI

Antonio Diego Llopis, més conegut com "El Tio Toni Porra" ha complit 93 anys. Nascut al 1918 es tot un personatge popular de la Placeta de Sant Antoni. Llaurador i trucador, valent i xerraire, fester, tota una vida sent el referent per als seus. Els amics del truc de Ca Corder o de Ca Martí es van reunir amb ell fa uns dies a la caseta de Vicente "Canyetes" (el Barber) i van compartit una paella per a xuplar-se els dits, amb carn i gambes i tot això regat amb un bon vi del terreny. Recordeu que Toni Porra ja va ser protagonista al blog amb les "Estampes de l’escaldà" a l’estiu. Escaldador, conservador dels vells costum, com el trucar. Encara fins fa uns anys -abans de morir-se la seua dona Rosa- a la seua caseta es feia la festa del truc, amb copa i tot.

A la fotografia, que ens ha facilitat Vicent Signes "Canya" (perruqueria Canya), al qual li agraïsc la deferència, podeu veure a Toni al centre de la imatge. Al seu costat esquerre està Vicent, l’amo de la caseta", Toni "el Pato", el "Sabater" i Jaime Vives. A la seua dreta, Pepe Diego, Vega, Vicent Mulet "Paresant" i Miguel.

 

 

 

 

LES DOS RONDALLES DE GATA: HUI, LES DOS RATES.

Segona part de la minisèrie de rondalles de Gata, facilitades per Dora Caselles Pedro. Aquesta de hui va estar publicada a COMARCA el 31 de març de 1988.

LES DOS RATES

Això diu que era una rata que venia d’Ondara cap a Gata. Al "Barranquet de Matoses" havia dos garrofers i, quan la rata va arribar va veure que baix d’ells hi havia una rata flaca i peluda que estava menjant-se la corfa d’un garrofer. La que venia d’Ondara es parà i li digué:

- Què fas ahí ?.

- Ací estic menjant-me la pell del garrofer.

- Toca, anem a Gata i menjarem debò.

Al aplegar a Gata van anar a casa de "les Batleses". Varen pujar dalt la cambra i per dins de la cambra van arribar a un muntó de garrofes. La de Matoses, morta de fam, es llançà a menjar.

- Tira avant que això no val res, li digué l’altra.

Un tros més avant hi havia uns quants cabassos de faves. Es posà a menjar i l’altra, la de Gata, li digué: - Tira avant que això no val res.

Més avant havia cabassos de pésols. La rata de Matoses fa intenció de parar-se i la de Gata li diu el mateix. De prompte es veuen davant d’elles una pila de sacs de blat. La de Gata li diu a la de Matoses: - Menja ahí. Això si què és bo.

Quan les dos rates ja havien menjat prou i ja estaven ben fartes se’n varen anar a l’hort. Anaven per dalt dúna jàcena. La d’ací va baixar a l’hort i li va dir a la de Matoses: 

- Estigues ací dalt la jàcena i vigila per si veus al gat policero. M’avises.

Com estava ben farta, la de Matoses es va dormir. I de prompte...la va despertar un crit, un crit desesperat. Ella tota asustada no es va moure de la jàcena i al cap d’un ratet que havia sentit el crit, va veure que per baix d’ella passava el gat policero amb l’altra a la boca.

A poqueta nit, la rata va baixar de la jàcena i es va dir a ella mateixa:

- Veste’n a Matoses a menjar pell de garrofer. Allà no hi ha blat, però tampoc hi ha gats policeros.

Conte en fora ves amb bonhora. Conte en dins ves enlerta que et piquen els teuladins.

Notes a la rondalla: El Barranquet de Matoses en l’actualitat passa la general, molt prop del lloc conegut com Les Ventes de Pedreguer. Les Batleses eren una família de Gata encara ara hi ha una família que porta el nom de "Batles".

   

DOS RONDALLES DE GATA: EL RABOSOT I LA CAULLADETA ( i II )

Seguint amb la rondalla d’ahir, facilitada per Dora Caselles Pedro, us ofereix la segona part:

EL RABOSOT I LA CAULLADETA ( 2ª part ):

...Quan va arribar el rabosot, la caulladeta, fent-se la blaneta, li digué:

- Vine al bancalet de dalt i veuràs que ha eixit, pareix una cirera, però no estic segura. I el va portar on estava el gos.

El rabosot tirà a agafar la cirera i el gos va botar i el va acaçar fins la muntaya. Quan el gos va tornar, la cauulladeta tota agraïda li va preguntar com volia que li ho pagara.

- Amb una fartada de pa, una de coques i una de rialles - li respongué el gos.

- Això està fet - va dir ella.

Pel camí de les Aromes, venia una dona del forn; portava la post plena de pans al muscle. La caulladeta es va posar a botar per davant d’ella.

- Ai, quin pardalet més guapet; l’agafaré pels meus netets -va dir la dona, deixant la post en terra i corrent darrere d’ella.

La caulladeta caminava per davant de la dona i quan veia que provava d’agafar-la, botava un trosset. Així fins que el gos s’acabara el pa.

El mateix camí va fer una post plena de coques, que una dona s’enduia a la caseta per a dinar. Al provar d’agafar la caulladeta es va quedar sense coques i sense pardalet.

Quan el gos ja estava ben fart de coques i de pa, li va dir:

- Ara em quedqa la fartada de rialles. Com t’ho aclariràs?.

- Tu deixa’m a mi - li respngué ella.

Els senyorets de la Plaça, que eren els més rics de Gata, eixien a prendre el sol, tots els plens de migdia. Tots portaven el seu barret i la seua bengala. La caulladeta i el gos esperaven. Quan la caulladeta va veure que ja s’acostaven, va botar al cap d’un d’ells i d’ahí va anar passant d’un cap a l’altre.

En un principi varen anar auixant-la amb les mans, però al no anar-se’n van passar a espantar-la amb les bengales.

Mentre els senyorets es pegaven bengalades els uns als altres, el gos estava en mig del bancal rebolcant-se de risa.

Quan el gos en va tindre prou, plorant de risa, li va dir a la caulladeta:

- Para, para, ja no puc més, ja està bé.

...I així va ser com la caulladeta es va desfer del rabosot i li va pagar al gos.

¡ Conte en fora, ves amb bonhora. Conte en dins, ves enlerta que et piquen els teuladins !.

(DEMÀ L’ALTRA RONDALLA DE GATA: LES DOS RATES)

UNA RONDALLA DE GATA: EL RABOSOT I LA CAULLADETA ( I )

Com us vaig dir, us posaré hui i els pròxims dies dos rondalles de Gata. Les rondalles són contes populars -recordeu les famoses Rondalles Valencianes del gran escriptor de Castalla Enric Valor- i aquestes dos les va contar DORA CASELLES PEDRO, que com tots sabeu és mestra, i van ser publicades al setmanari COMARCA.

La primera era publicada divendres 25 de març de 1988:

EL RABOSOT I LA CAULLADETA ( 1ª PART )

Això diu que era una vegada un rabosot i una caulladeta que vivien a la caseta de l’avi Paleres. La caulladeta era molt treballadora i volia recollir menjar per a poser passar l’hivern sense patir fam. Va comprar tres gerretes de mel i les va amagar al celler. També havia sembrat blat al bancalet de dalt, per a poder fer-se pa, a l’arribar l’hivern.

Quan es va fer l’hora de segar el blat li va demanar al rabosot que l’ajudara, però ell sempre tenia faenes per a fer i no feia res. Mentre la caulladeta anava sembrant el blat, el rabosot va trobar les gerretes de mel i va començar a menjar-se-les.

A migdia, quan la caulladeta va aplegar, tota suada, el rabosot li va dir que havia tingut visita.

- Qui ha vingut? -li preguntà la caulladeta.

- Comensilda -li va contestar ell, ja que s’havia menjat la primera gerreta.

A l’endemà li va tornar a dir que havia tingut visita.

- Qui ha vingut?.

- Mitjansilda -s’havia menjat la segona gerreta.

- A l’endespusdemà, el rabosot li diu el mateix i la caulladeta tornà a preguntar:

- Qui ha vingut?.

- Finalsinda -li contestà ell, que ja s’havia menjat les tres gerretes.

Quan a la nit, la caulladeta, va anar a traure l’oli per a fer el sopar, va veure que hi havia una gerreta més cap a fora i al mirar-la es va donar compte que no hi havia mel. Tota encesa va eixir cridant i va despatxar al rabosot, sense fer-li el sopar. El rabosot, tot enfadat, va dir que se’ n aniria a la muntanya.

- Cridaré a tots els rabosots, tornarem, et matarem i ens menjarem tot el blat. I arrancant a córrer va desaparéixer. La caulladeta es va quedar plorant a la porta.

Va passar per allí un gos llop i al veure-la, li va preguntar perquè plorava:

- Perquè el rabosot s’ha anat a la muntanya i diu que tornarà a matar-me i a menjar-se el blat.

- No plores més i fes el que vaig a dir-te -li contestà el gos.

El gos li va dir que el colgara tot de terra i li deixara fora un ull i quan arribara el rabosot li’l portara allí...

(Continuarà demà la segona i última part).

HUI HEM TORNAT A SENTIR TOCAR PER UN ALBADET

El costum tan sovint conegut fins als anys 40 del segle XX, de sentir tocar a "albadet", perquè havia mort una criatura, malauradament l’hem sentit aquesta vesprada nit, a les portes de la festa dels Reis. Nit amarga per a la colònia ecuatoriana que conviu entre nosaltres i més pensant que era una xiqueta que no ha pogut viure els Reis 2011. Jénnifer, que així era el seu nom, no ha superat l’enfermetat que patia i als 5 anys camí dels 6, ha mort. 

Mentre s’estava donant el pèsame per la mort de Miguel "de Marti" s’han pogut escoltar les campanes més menudes com tocaven el ja quasi oblidat "cel, cel". Moltes persones pensaven que revoltaven amb la campaneta menuda, però el què tocava era a un albadet. 

L'acomiadament de Jennifer també a tornat a recodar els temps antics de Gata, pel costum d'aquell país i aquelles regions sudamericanes. La família i els amics han fet una comitiva amb ciris, donat que ja era de nit quasi, i han acompanyat a Jennifer al cementiri. 

Aquest ha estat el segon soterrament de l’any, de les festes i del dia de hui dimarts. 

EL COSTUM DE HUI: Segón dia de Nadal, Sant Esteve.

Abans el segon dia de nadal es celebrava més. Enguany pareix que es festeja més, però és perquè cau en diumenge al calendari. Sant Esteve era el dia en el qual anaven a dinar a casa de l’altre de la parella, si el dia de Nadal havien anat a ca l’altre.

També les estrenes hi havia el costum d’allargar-se i si hom no s’havia pogut anar el dia Nadal encara hui es podia.

Astronòmicament, el segon dia de Nadal per ser Sant Esteve es nomenat com a una fita del dia: Si Santa Llúcia és un pas de pardal, ja em dit a l’article anterior que hui és un pas de llebre. El dia comença poquiu a poquiu a allargar-se.

HUI ÉS NADAL: Estrenes, Bons desitjos, Putxero, Tronc,...

Ja està ací...ja ha arribat: és el NADAL. Estudiem la paraula: La d i la t s’intercalen. Es podria dir ben bé el Natal. Vindrà de Natalis-e. Naixement. Recorda el naixement de Jesús, any rere any. Tenim paraules que comencen amb el prefixe: natalici, natalitat.

I els cristians devem commemorar un gran aconteixement: A Betlem poble de Judea a un portal va nàixer el Jesús.

Quins costums conservem del dia de hui dels nostres avantpassats. Us pose ací el meu article que al blog d’Alicantevivo (www.alicantevivo.org) es va publicar el dia 26 de desembre de 2007:

"Gata de Gorgos, fidel als seus costums, ha celebrat des de sempre les festes de Nadal. La vespra de Nadal i arribada la nit, la gent acudia a l´església de Sant Miquel, com ara, a la Missa del Gall.

També a aquestes hores eixien els més joves a arreplegar les estrenes (aguinaldo). Anaven pels carrers i cases. Un dit popular que ens recorda al seu llibre "Saba Vella", l´escriptor gater ara resident a Teulada Eugeni-Adolf Monjo i Pasqual que es cantava a Gata és el següent:
"Al peu de la muntanya / mo n´hem d´anar, / a la bona catxupanda / i al bon bacallar".

Altra cançó que transcriu l´amic Monjo: La nit de maitines / la nit de Nadal, / passava un xiquet / per baix d´un portal; / sa mare li deia: / -Fill meu, a mamar. / -No, senyora mare, / que he de cantar / una cançoneta /
de molta primor, / que els àngels / canten al nostre Senyor.

 

Però, el costum més estés en tot el segle XX, fins la dècada dels 90, estigué la de "les estrenes" familiars el mateix dia 25, el Dia de Nadal.

Les cases estaven obertes per a rebre a fills, néts i fillols. La matriarca de la casa preparava un bon àpat, que consistia en el tradicional "putxero", on no faltaven les riquíssimes pilotes, creïlles, cansalada i carn. Dolços, pastissets fets a casa, com mantecades, ronyosses i els mateixos pastissets de Glòria.

Després de dinar, començava el ritual:

"Paraven les mans, a la vegada que besaven als seus majors. Fills a pares; néts a uelos, fillols a padrins" i la frase necessària: "DE HUI A L´ANY QUE VÉ, QUE ESTIGUEM TOTS VIUS".

La frase premonitòria donava pas a les estrenes.

Els carrers del poble s´omplien de famílies. Si volies conéixer la prole de cada família ahí era el moment adequat.

Els padrins esperaven al fillol, per fer-li unes estrenes sustancioses.

El segon dia de Nadal, dia 26 de desembre, també era molt senyalat a Gata. Els xics anaven a casa dels pares i familiars de la xica. La festa continuava.

Ara, el consumisme, el materialisme, l´estrés, el paganisme i tot el que això representa va deixant de costat o inclús ha fet desaparéixer aquells costums tan entranyables i familiars.

Guarde´m aquelles imatges retrospectives i aquell refranyer, tan savi com popular: "Al Nadal, qui no estrena no té mans" o l´altre que trau Monjo del calaix: "per Nadal, qui no estrena, res no val".

 

I també entra dins dels costums nadalencs el putxero que la mare gran, l’’avia feia per a tots els de casa, que es juntaven com ara, però ara, moltes vegades, sense putxero. I el tronc de Nadal, un dolç en forma de tronc, que posaven junt a la ximeneia encesa. Era un altre dels costums.

 

Ara els xiquets es lleven i tenen els regals que els ha portat el Pare Noel i es posen a jugar.

Està despersonalitzant-se aquell caliu del Nadal?

¡¡BON NADAL A TOTS!! des del blog del CRONISTA DE GATA us desitja MIGUEL VIVES SIGNES i família.

 

HUI ÉS LA VESPRA...DEL NADAL: Missa del Gall, Nadales, Sant Nicolau (Pare Noel),...

Li diuen en castellà "El día de Nochebuena". En valencià seria "la Nit de Nadal". 24 de desembre. Al blog li dic: "Hui és la vespra...del Nadal". Un gran amic expert en aquestes coses del valencià em va corregir: "es diu Bon Nadal, perquè sols hi ha un 25 no molts". I així és.

Però penseu què és el que es fa aquesta nit:

- A GATA es fa la MISSA DEL GALL. Serà aquesta mitjanit. En moltes poblacions la nit del 24 de desembre hi ha el costum d’anar a celebrar una missa a mitja nit, l’anomenada "Missa del Gall", també en ermites i santuaris allunyats on es canten cançons nadalenques. Alguns diuen que aquest nom prové del fet que antigament a les esglésies s’alliberaven ocells per celebrar el naixement de Jesús".

- Cantar NADALES. També a Gata ho fem, com no. Els "villancicos" que es diu en castellà són les Nadales en valencià. I recorde quan al Festival Júnior de Nadal, Cap d’Any i Reis, les Nadales acaparaven les actuacions. A l’església hui i demà, a totes les misses, es cantaran les típiques i tradicionals Nadales.

- "El CANT DE LA SIBIL·LA", Sabeu el què és?. Us ho conte: "A Mallorca es celebren les Matines, els oficis de la Nit de Nadal per commemorar el naixement de Crist, el que al Principat es coneix amb el nom de Missa del Gall. Un dels moments més emotius d’aquesta celebració és el Cant de la Sibil·la, una peça d’origen medieval que profetitza l’arribada del Redemptor i, al mateix temps, l’arribada del Judici Final".

- "ELS FOCS DE NADAL": I què és això: "Durant la nit del 24 de desembre, nit de Nadal, així com també durant la nit de cap d’any i la vigília de Reis, són moltes les poblacions catalanes on és costum d’encendre focs, ja siga en forma de fogueres o bé de torxes fetes amb tot tipus d’herbes".

-SANT NICOLAU, SANTA CLAUS, EL PARE NOEL,: L’he posat al final ja aposta. Es celebra el PARE NOËL aquesta nit. S’ha generalitzat ja tant. Moltes cases tenen aquesta figura pujant pels balcons. És un costum no massa d’acord en la tradició que estaven contant abans. Era més dels països del nord, no mediterranis.

Però qui era aquest senyor en la història?

A l’orient se li coneix com Sant Nicolau de Mira, altres li dien sant Nicolau de Bari. Els xiquets el veneren des de l’època en que vixqué, pues ajudava als més necessitats, i obsequiava regals i dolços.

Un pastor protestant, Clement C. Moore el 23 de desembre de 1823 va escriure "Un relat sobre la visita de Sant Nicolau" inspirat en la llegenda holandesa sobre el personatge. Més tard van vindre els altres elements: Entrar per la ximeneia, dir els monosílabs tan famosos "Jo, jo, jo!!", portar els trineus amb rens. La vestimenta i demés.

Sabeu qui va publicitar el traje més vistós, botes i cinturó negre: la Coca-Cola.

Sabeu com es dien als rens: Dasher, Dancer, Prancer, Comet, Cupid, Donner, Blitzen, Vixen i el que era és el més famós i que aparegué l’últim RODOLFO el del nas roig.

I així aquesta nit apareguerà, com ja ho feia ahir -jo el vaig veure amb una bicicleta pel carrer Signes- i despús-ahir pels carrer de Gata un personatge al que anomenen PARE NOEL i demà molts xiquets avançaran els joguets als Reis...

però GATA té prou identitat amb els REIS. Per tant, cal reinvidicar més aquestes tres figures i els seus regals...i no tant la resta. Esteu o no d’acord?. Jo així ho crec, sempre pensant que els regals d’aquesta nit són producte del consumisme i ara amb la crisi no estem per a tirar coets.

FONTS:

www.festes.org i www.navidadlatina.com.

 

 

 

 

ÚLTIMA ESTAMPA DE L´ESCALDÀ: La última torrada

Conclou hui diumenge la sèrie de estampes de l´escaldà, que he estat publicant al blog durant alguns dies d´aquest mes de setembre. L´estampa mostra la serenitat i descans de l´escaldador, agatxat, controlant la última torrada de productes per a l´esmorzar. És el final de l´escaldó. I fins a un altre dia...Té una llanda amb albergines torrades. En mans porta les tisores. Al costat del fornet la forca, les brases i la cendra anuncien que la tasca toca al seu final.

 

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: Preparant l´esmorzar

Està ja acabant la sèrie de l´escaldà, de les estampes que aquest mes de setembre he volgut mostrar als usuaris del blog, com quasi un record d´aquest costum agrícola, que es ressisteix a desaparéixer. Seguint l´estampa d´ahir, després de preparar el menjar de l´escaldà al foc, a la caldera, les dones i homes també toca fer-ho sobre el canyís, preparant el que serà un esmorzar suculent.

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: el menjar de l´escaldà

Les tomaques i les cebes són les protagonistes gastronòmiques ara, per tal de conformar el popular menjar de l´escaldà, l´esmorzar quasi sempre. Amb aquesats dos ingredients, oli, pebrera i albergina podem fer un espencat o tabollat excel·lent. Un menjar tradicional que podem gaudir els assistents a l´escaldó.  

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: Traure canyís

Els renderos moderns, com abans ho feien els avantapssats nostres, treuen canyís. En aquest cas l´ama de la casa de camp, Puri, i l´escriptor i professor Jesús Moncho, que fa dos anys per l´estiu, va assistir a aquest escaldó a la Seranda. Podem observar com mantenen els dos el canyís nivellat, per tal de no caure els raïms ja escaldats.

 

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: Tot el raïm escampat al canyís

Les estampes de l´escaldà continuen durant el mes de setembre. Hui estem a meitat. Aquesta fotografia ens mostra tot el canyís ja ple de raïm a punt per a ser tret cap al sequer, una vegada les dones i els renders (així es deia a la gent que anava a ajudar el treball dels escaldons de pansa, descorfar l´ametla i altres tasques agrícoles a la caseta de camp). Podeu veure el color que agafa el raïm, una vegada passat per la caldera. 

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: La caça dins la caldera

Seguint amb la sèrie de les estampes de l´escaldà, vegem ara com l´escaldador ha posat tota la caça dins de la caldera i espera uns segons abans de traure-la. El raïm en eixe moment s´ha impregnat del lleixiu, de l´aigua bullint i de la sosa càustica, i passa a ser de raïm a pansa.

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: Omplint d´aigua la caldera

L´estampa de hui també està al voltant de la caldera. L´escaldador i sa mare mirent fixament la caldera, que no sobrepasse el nivell. Però el poal està preparat per anar omplint la caldera d´aigua. És una altra tasca a fer abans de passar ja a l´acció. 

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: bull o no bull la caldera?

L´estampa de hui té com a protagonista l´escaldador. Ell és el que té que dir si bull o no la caldera, si li té que posar més foc el llenyater o no. A la imatge, es pot veure com Carlos, l´escaldador, espera que bullga la caldera. Els cabassos de l´escaldó del dia esperen un al costat de l´altre. La pila de canyissos, a l´esquerra, també.

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: Dos escaldons al sequer

L´estampa de hui no té perdua, donat que hi ha molts elements on fixar-nos. Al sequer es poden veure els dos escaldons. Més avall la quasi pansa de dos o tres dies. Més prop de la caseta l´escaldó que estava fent-se en el moment de fer la fotografia. També es pot veure molt bé "La Seranda", precisament per on estan posats els pinatells. La Seranda és el nom d´aquest lloc que conserva encara la tradició de l´escaldà. Podem veure també el carro, els cabassos cul per amunt del raïm ja escaldat, per a què es sequen. La caseta i el gran garrofer. Al fons, l´imponent Montgó.

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: pilons i llenya

Dos elements molt importants en el procés de l´escaldà són la llenya i els pilons. Aquests últims ja no s´en veuen, perquè la gent que no escalda els ha utilitzat per a altres fins. Ací en podem veure un muntó, al costat de la llenya que serà cremada per a botar foc a la caldera. Junt a la pila de canyissos Angelita, la mare de Carlos, espera el moment d´escampar el raïm.

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: L´escaldó preparat

L´estampa de hui és autèntica, com abans. En primer terme podem veure els cabassos de llata, com toca ser. Tots preparats per a fer un escaldó. L´escaldador, en aquest cas Carlos, està preparant la caldera. Al fons, un bancal de ceps.

ESTAMPES DE L´ESCALDÀ: De raïm a pansa

La conversió de raïm a pansa la podem notar pel canvi de color que fa el fruit. A aquesta fotografia, feta com deia ahir a la caseta de Carlos de Paleres, en un reportatge de 2008, es nota perfectament tots els canyissos escampats al sequer del dia d´abans o de dos dies màxim. També es poden veure perfectament els pilons, normalment cinc, que té cada canyís.