La nit de dissabte, dia 13, vaig participar, convidat per l'Associació cultural "Amics de Teulada" a la catorzena edició de la "Nit Poètica" de la Font de l'Horta, un paratge encisador quan xorrava l'aigua de la font i s'escoltava el silenci de la nit. Ara, sense aigua ens uns quants anys per la sequera, seguix fent-se aquesta activitat cultural, que va agrupar a poetes i aficionats, així com a la poetessa invitada de Pego, Isabel García Canet. De Gata estiguerem Eugeni Adolf Moncho, casat i vivint a Teulada, i el que vos escriu.
Les dues poesies meues feien referència a GATA. Per si vos interessa coneixer-les, les pose:
EL MEU POBLE
A cavall entre la muntanya i la mar, un poble es va assentar
Gent pobra, llauradora , que el solar morisc tingué que repoblar
Fruits, collites, ganàncies i misses bendites,
al senyors Andrada i Almodòvar rendiren cuites.
Ara, segles més endavant, caminant i xerrant
mire al meu poble i no em canse d’admirar,
l’església, la font, els ponts, el Raval… i allà davant…
el senyor Montgó, que embelesa i no té a qui envejar.
M’endise entre els carrerons que donaren vida
al poble dels margallons. Palmes, barxes, cabassos i turons.
Si, senyors, el poble es diu Gata, no pels gats del carrer,
sinó per la Cata antiga o per la Gata,
Que darrere la garganta formava cases al recer.
No puc deixar a un costat el raïm i la pansa
Que tanta fama de Gata a ultramar alcança.
Escaldar no es cosa fàcil, ni tampoc esbrinar la palma,
Pero si unim el resultat, un cabasset de pansa em porta la calma.
I ara, senyors, digueu-me si Gata sols és carretera i barxa,
O cal admirar més coses, com els cobertors que anuncien
a tots els continents, que la mostra Art al Vent,
Ja està a les balconades del carrer La Bassa.
AQUELLA ESCOLA, AQUELLS RECORDS
Quan jo anava a l’escola, ai quan jo anava a l’escola !!
Erem xiquets que jugavem a boletes, al baló i per les baixadetes.
Si de cas, algún dia jugavem a marro, bot i para i cantavem cançonetes.
Donya Mª, Donya María Rosa, dolces mestres aquelles que ensenyaven
A contar, a parlar, a conéixer la vida, per això a l’escola anavem.
Després vingué l’etapa dels mestres sabuts, però també molt cabuts.
Don Antonio i Don Joaquín, m’ensenyaren que com la letra con sangre entra,
De l’esquerra tenia que passar a la dreta.
Calbots, càstics, no en fas una de bé i eres més burro que tacó.
Deixa la llapissera amb l’esquerra i manprén la dreta, sinó al racó.
Però entre aquells mestres tan valents, dos destacaven per la seua bondat.
Que reconeixer-ho sempre és bonico de veritat.
Don Nicolàs i Don Fernando, ensenyaven Geografía i Matemàtiques,
Però no pegaven ni espolsaven carxots ni es passaven amb plàtiques.
Aquella escola, aquells records,
Ara agraïment a tots pels seus esforçs…
Quan jo anava a l’escola, ai quan jo anava a l’escola !!.
FONT: Foto V.Vives.
