Facebook Twitter Google +1     Admin

LA CASETA DE LA LEPRA I EL RECTOR LEPRÓS (1892)

20100420152614-copia-de-rectorlepros.jpg

LA “CASETA DE LA LEPRA” DE GATA DE GORGOS (1892): un llatzeret precedent del sanatorio de Fontilles

La seua construcció fou impulsada pel “rector leprós”, En Juan Martínez Blasco

El segon article de la sèrie d´Història Local ens transporta vuit anys abans de començar el segle XX. Gata tenia gent que patia la lepra. No estava construit el sanatori de Fontilles a Vall de Laguar, mancaven 17 anys i hi havia escampats per la Marina Alta distints llatzarets, un d´ells el de Gata.

La població de Gata de Gorgos conserva en un dels seus montículs propers al vial que uneix el carrer Sant Josep amb el nou pont urbà, una construcció centenària que s´anomena popularment “la caseta de la lepra”. A la partida Planetes, fou fundada en 1892, per En Juan Martínez Blasco, rector qui portà una vida prou semblant al Pare Damià i més a prop de nosaltres al Pare Ferrís (Fontilles).

La “caseta” de Gata fou un precedent del sanatori de Fontilles, que s´obrí en 1909. La de Gata fou un de tants llatzerets que a finals del segle XIX i inicis del XX, poblaven les dos Marines i donaven acolliment als pobres leprosos dels distints pobles. Un testimoni que visità Gata i el llatzeret, descobrí l´any de la seua fundació, als vuit anys d´estar a Gata el “rector leprós”, com també se li anomenava a Martínez Blasco.

Aquell testimoni anava relatant com era el llatzeret: “levantado en la pendiente del vecino monte separado de la población por una rambla. La puerta guarnecida y chapeada de hoja de lata. El corredorcillo, el huertecito que hay detrás y aquellos aposentos, a la sazón vacíos y desmueblados”.

Altre testimoni més recent, que hui ja no és entre nosaltres, Vicente Caselles, em contava: “Cada finestreta era una habitació”.  A la “caseta” resten hui deixalles d´una xemeneia, la paret principal i una “hornacina” exterior. “Hi havia un Sant Llàtzer, de rajoletes”, deia Caselles. Amb el pas del temps i al caure el sostre, nombroses restes han quedat soterrats.

Segons varis testimonis, la “caseta” quedà destruïda en 1918, “ya que puede contribuir a las amenazas de la salud del vecindario, al haber habilitado leprosos, y así evitar que se habite la casa”, això deien en un dels plenaris, els polítics d´aquells dies.

Ara l´equip de govern actual té, entre altre dels seus projectes poder restaurar-la i condicionar-la per a poder ser un alberg natural,…a més de poder ser un record històric del poble. No hi ha que oblidar que per una quantitat simbòlica ha passat a ser patrimoni municipal aquesta parcel·la on s´ubica la Caseta de la Lepra.

 

“El rector leprós”, En Juan Martínez Blasco

 

En el mes de novembre de 1884, el rector Juan Martínez Blasco “amante de los pobres y leprosos”, prengué possessió del curat de Gata. Contava aleshores 53 anys d´edat. Martínez va nàixer a Cerdà (València) en 1831 i va morir el 21 de gener de 1900. Estigué regint la parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Gata de Gorgos des del 6 de desembre de 1884 fins a juny de 1898.

A aquet poble hi hauria de “contraer la enfermedad precursora de su muerte”, “fuera herpes o verdadera lepra”. Precisament el capítol III del llibre “Caridad Heroica”, que es conserva a la biblioteca metgessa del sanatori “Sant Francesc de Borja” de Fontilles, a Vall de Laguar, dins d´aquesta comarca de la Marina Alta, està dedicat a “D. JUAN MARTÍNEZ BLASCO, CURA PÁRROCO DE GATA (1900)”. El llibre està datat en 1904.

L´Arxiu Parroquial de Sant Miguel Arcàngel de Gata també conta breument la seua vida. A Gata va estar durant 14 anys. Al llarg d´aquest temps es va fer la primera reforma important del temple parroquial (1884) i es construí la ja nomenada Casa Llatzeret per als leprosos, coneguda més tard com “Caseta de la lepra”. Adquirí una nova custodia daurada per a l´església, que encara es conserva (1885) i beneí el nou cementeri parroquial (1886), hui ja desaparegut i convertit en un parc infantil, també abandonat i inutilitzat. Al 1886 també s´amplià i es decorà, per primera vegada, l´ermita del Crist del Calvari.

El rector En Juan Martínez “nunca tuvo el menor asco en visitar a los pobres leprosos de esta localidad, consolándolos y socorriéndolos copiosamente, según sus fuerzas”. La idea fixa, fins la seua mort, d´aquest rector fou “la de su amada Gata”.

Quan vingué a prendre possessió de la feligresia de Gata “se encontró con una iglesia abandonada, pobre y completamente destartalada” i fou aleshores quan, entre altres obres, derribà altars vells i construí altres nous, d´estil modern; decorà l´altar major amb el seu titular, Sant Miguel; va fer un cor de gran capacitat; eixamplà la sagristia i l´altar-sagrari i construí una abadia magnífica, edificada de planta, que es la que hui existeix.

Aquest personatge clau a la història religiosa de la població “era de estatura alto, fornido, salud fuerte y robusta, trato distinguido, exquisita educación, sencillo y candoroso, noble y generoso, afable, bondadoso y risueño. Consagrado a su ministerio, le gustaba el esplendor y magnificiencia del culto. Tuvo renombre de orador, predicó miles de sermones y varias cuaresmas en distintos pueblos de la diócesis”.

Entre “el socorro de los pobres y en las obras del culto, no sólo consumió todos los emolumentos de su trabajo ministerial, sino también el patrimonio que heredó de sus padres”.

La malaltia li obligà a deixar la parròquia en maig de 1898 i d´ací marxà al Hospital Provincial de València i després al Asil de Sant Joan de Déu, a Barcelona. El 21 de gener de 1900 “entregó plácidamente su espíritu…”.

Una gran manifestació de dol constituí l´ofici a l´església parroquial de Gata, el 29 de gener de 1900, als vuit dies de la seua mort, a la Missa de “requiem” celebrada a les set de la vesprada. El poble de Gata tenia, per aquell temps, 3.967 ànimes.

Amb els cants del mestre organista Gaspar Rosello, presidiren el dol el rector-regent José García; l´alcalde-president de Gata, José Signes Diego; els regidors de l´Ajuntament, el jutge municipal i “demás notabilidades del pueblo”.

Diuen les cròniques que “las campanas no dejaron de doblar un momento por su alma”. 

 

DADES I DOCUMENTACIÓ:

 

Article: “Juan Martínez Blasco “El cura leproso”. Miguel Vives Signes. Programa Libro de fiestas 1995. Gata de Gorgos.

Llibre “Caridad Heroica”, Colonia-Sanatori Nacional “San Francisco de Borja” de Fontilles (1904).

Arxiu Parroquial de Gata. Quadre de rectors-regents.

Testimonis orals arreplegats.

 

Comentarios » Ir a formulario

cronistadegata

No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.

(opcional)



Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris