Facebook Twitter Google +1     Admin

PARTICIPACIÓ A LA NIT POÈTICA DE LA FONT DE L'HORTA (TEULADA)

20160815100056-poefh2.jpg

La nit de dissabte, dia 13, vaig participar, convidat per l'Associació cultural "Amics de Teulada" a la catorzena edició de la "Nit Poètica" de la Font de l'Horta, un paratge encisador quan xorrava l'aigua de la font i s'escoltava el silenci de la nit. Ara, sense aigua ens uns quants anys per la sequera, seguix fent-se aquesta activitat cultural, que va agrupar a poetes i aficionats, així com a la poetessa invitada de Pego, Isabel García Canet. De Gata estiguerem Eugeni Adolf Moncho, casat i vivint a Teulada, i el que vos escriu.

Les dues poesies meues feien referència a GATA. Per si vos interessa coneixer-les, les pose:

EL MEU POBLE

A cavall entre la muntanya i la mar, un poble es va assentar

Gent pobra, llauradora , que el solar morisc tingué que repoblar

Fruits, collites, ganàncies i misses bendites,

al senyors Andrada i Almodòvar rendiren cuites.

Ara, segles més endavant, caminant i xerrant

mire al meu poble i no em canse d’admirar,

l’església, la font, els ponts, el Raval… i allà davant…

el senyor Montgó, que embelesa i no té a qui envejar.

M’endise entre els carrerons que donaren vida

al poble dels margallons. Palmes, barxes, cabassos i turons.

Si, senyors, el poble es diu Gata, no pels gats del carrer,

sinó per la Cata antiga o per la Gata,

Que darrere la garganta formava  cases al recer.

No puc deixar a un costat el raïm i la pansa

Que tanta fama de Gata a ultramar alcança.

Escaldar no es cosa fàcil, ni tampoc esbrinar la palma,

Pero si unim el resultat, un cabasset de pansa em porta la calma.

I ara, senyors, digueu-me si Gata sols és carretera i barxa,

O cal admirar més coses, com els cobertors que anuncien

a tots els continents, que la mostra Art al Vent,

Ja està a les balconades del carrer La Bassa.

AQUELLA ESCOLA, AQUELLS RECORDS

Quan jo anava a l’escola, ai quan jo anava a l’escola !!

Erem xiquets que jugavem a boletes, al baló i per les baixadetes.

Si de cas, algún dia jugavem a marro, bot i para i cantavem cançonetes.

Donya Mª, Donya María Rosa, dolces mestres aquelles que ensenyaven

A contar, a parlar, a conéixer la vida, per això a l’escola anavem.

Després vingué l’etapa dels mestres sabuts, però també molt cabuts.

Don Antonio i Don Joaquín, m’ensenyaren que com la letra con sangre entra,

De l’esquerra tenia que passar a la dreta.

Calbots, càstics, no en fas una de bé i eres més burro que tacó.

Deixa la llapissera amb l’esquerra i manprén la dreta, sinó al racó.

Però entre aquells mestres tan valents, dos destacaven per la seua bondat.

Que reconeixer-ho sempre és bonico de veritat.

Don Nicolàs i Don Fernando, ensenyaven Geografía i Matemàtiques,

Però no pegaven ni espolsaven carxots ni es passaven amb plàtiques.

 Aquella escola, aquells records,

Ara agraïment a tots pels seus esforçs…

Quan jo anava a l’escola, ai quan jo anava a l’escola !!.

FONT: Foto V.Vives.

15/08/2016 10:00 cronistadegata #. CRONISTA

Comentarios » Ir a formulario

No hay comentarios

Añadir un comentario



No será mostrado.



Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris