Facebook Twitter Google +1     Admin

VOCABULARI DE L'ESCALDÀ: De "botar foc" a "les veles"

20110903205954-escaldar1.jpg

(A la composició fotogràfica podeu veure alguns elements del procés de l’escaldà)

L’antic costum d’escaldar té un ric vocabulari que no es deuria perdre mai

El Riurau, un vell testimoni de l’escaldà.

És temps d’escaldar, de fer pansa. Us he recollit un grapat de paraules, referents totes a l’antic costum morisc de l’adzebid, per a no perdre aquest ritus agrícola tradicional, que va quedant-se testimonial i que pocs llauradors de Gata el fan servir de negoci, com passava amb els nostres besavis i avis.

Botar foc a la caldera, Bous, Bromera, Bullir la caldera, Cabàs de raïm, Caldera, Calderí, Cànters d’aigua, Canyís, Cassa, Casseta, Cossi, Empilar, Escaldà, Escaldador, Escaldó, Fer foc, Fogater, Fornet d’escaldar, Gafes per a girar la pansa, Ganxos, Girar la pansa, Herba pansera, Lleixiu, Llisseres, Pansa, Pedra de tap, Pilons, Pinatells, Raqueta, Renderos, Riurau, Sequer, Serandes, Sogalls de les veles, Tallar el raïm, Traure canyís, Ulls del riurau, Veles,...

Per continuar amb les paraules que sonen a escaldar i pansa us pose l’escrit del RIURAU, UN VELLS TESTIMONI DE L’ESCALDÀ en el qual vaig participar en el TALLER D’ESCRIPTORS de la TROBADA D’ESCOLES EN VALENCIÀ de El Verger el dia 31 de març de 2007.

EL RIURAU, UN VELL TESTIMONI DE L’ESCALDÀ

"Podríem endinsar-nos encara, abans que aquestes generacions passen a altres estànces, en paraules del vocabulari rural tradicional, que estan oblidant-se perquè no les parlem, perquè pocs s´enrecorden d´elles i formen part, malgrat que formen part de la cultura dels nostres avantpassats. Perquè les hem rebujades del nostre vocabulari, perquè els nostres joves no les diuen ni les accepten. Seria molt gratificant veure un llibret que diguera “Diccionari de la pansa”, però és preferible, als temps que corren, conéixer els signes i abreviatures que presenten tots els mòbils, siguen de la marca que siguen.

Aprofitant que fa poc s´ha creat a la Marina Alta una associació en defensa dels “Rius raus”, amb seu a Jesús Pobre, baix de l´imponent senyor Montgó, i recolzant aquesta iniciativa, perquè també jo he pogut viure en les meues carns aquells dies, que per a un xiquet semblaven una festa, vull fer ací una elegia, un cant al riu rau.
Per un moment, farem volar la imaginació, donat-li conversa a l´element arquitectònic que ara, quasi en desús, ha estat sempre el principal protagonista i testimoni de la curiosa tasca agrícola. A partir d´ara, serà el riu rau el que us parle i nosaltres simplement l´escoltarem, gaudint d´aquelles paraules que ja han passat quasi a l´oblit, que algunes són negades com ens negaren a la desfeta d´Almansa.

PARLA EL RIURAU: "Davall dels meus vells canyissos i teules centenàries, amb els meus arcs tan característics, han passat varies generacions d´aquesta família. Però us contaré el que veig per mig dels ulls i mai tan ben dit.

Es dissabte pel matí. Escolte el ronroneig de la mula mecànica arribar pel camí. Abans tenien carro i matxo. ¡ Les vegades que els he vist a tots dos passar per baix del meu sostre!. Però ara això s´ha acabat. La modernitat mana.
Ja arriben Joan, l´avi Pep, l´amo de la casa, Maria, la seua muller, i els fills Santi i Marta. La mula mecànica va carregada de gom a gom. Els cabassos plens de raïm d´alguna partida. D´allà Els Ecles, els Gorgos, els Julians o les Catarroges, dels Miralbons o els Montarrois. Venen suats i cansats. La jornada de tallar amb falçó es esgotadora.
Ara sóc jo el que els espera per recollir els cabassos. Vaig a fer bressol tota la nit amb ells. Demà tenen que estar fresquets tots els raïms. Deixe als xicons que els posen junt als pilons. Fan un bon conjunt. Uno dels meus ulls també vigila, mentrestant, la caldera. Està a unes passes dels meus pilars. Els canters d´aigua també estan preparats davall els meus vells canyissos.
Contemple l´antic fornet d´escaldar, mentre tot el món està disposant-se per al rictus. Els meus amos es retiren a descansar, demà tenen que matinar. La nit es tancada.
Han donat les sis del matí en el vell rellotge de paret de la caseta. El primer que es lleva es Pepe. Té que tindre la caldera a punt. Utilitza la llenya que hi ha prop dels meus dominis. Hi ha que pegar-li foc a la caldera. A punt estan el lleixiu i la sosa. ¡Se m´oblidava, l´herba pansera també!.
Escolte passes. És l´avi Joan. Fidel al seu costum d´alçar-se matí per a escaldar no ha pogut resistir més. Ajuda al Pep. Apropa la llenya al fornet. L´espectacle ha començat. Estic a la primera fila i no vaig a perdre´m res del que allí ocorrrega.

Veig la pila de canyissos baix dels meus ulls. Allí a prop està el sequer. Ja són les set. Es lleva Maria a preparar el desdejuni. Com a bona mare, deixa que els xicons estiguen al llit fons l´últim moment. Pepe li avisa que hi ha que aprofitar el dia, després un dia de sol bo, es un dia de pansa millor.
Els xiquets no es fan esperar. Estan il·lusionats. Creuen que açò és un joc.
Marta es posa junt als pilons i Sant, ja més majoret, tindrà que ajudar l´avi a treure canyís al sequer.
Pepe comença el treball. Ompli la cassa. Neteja la caldera amb la raqueta. Maria està junt a la pila, per escampar el raïm. Comencen a deixar-me sense cabassos, ara me´ls torna Santi buits.
Bromera. Tallar o no tallar. Pilons. Bous. Sequer. Pinatells. Quines paraules estic escoltant. Xiulen pels mig dels meus ulls.
Han fet un bon escaldó. Ara es disposen, sempre davall del meu sostre, a pegar-se un bon esmorzar. Els tinc enveja, però sóc feliç. Els faré d´acolliment si una forta tormenta asoma per la muntanya. Podran posar els canyisso de pansa al meu traspol i mirar-se com a l´espill, a les biges de madera.
Ja he complit la meua funció, però estic nostàlgic, trist…perquè se que sóc cridat a l´extinció, com a molts pobles, com a moltes ciudats, ja no vec als meus germans a Xàbia, ni a Dénia, ja no els vec pels pobles del voltant, que s´ha fet d´ells?, com els han canviat?…No em deixeu mai, sóc la vostra història".

03/09/2011 21:00 cronistadegata #. COSTUMS

Comentarios » Ir a formulario

Autor: No ens posem melancòlics...

El text pareix que represente una cosa trista, pero ben al contrari es una gran noticia el fet que els riu raus estiguen en desús. Significa que perfi deixem de ser esclaus de la terra, del sol odiós i de la misèria dels nostres avantpassats, ben cert es que no podem oblidar-nos d'aquestes estructures, perquè formen part de la nostra història i em d'estar orgullosos d'ells, pero per favor, no podem tornar a aquells temps, ara qui vullga gastar el riu rau que siga per hobbie

Fecha: 04/09/2011 17:46.


Añadir un comentario



No será mostrado.



Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris